Des de fa molt temps tinc present el patiment que viu la població de Gaza, però amb la falsa esperança que tot plegat seria un nou i curt episodi de la violència extrema que, reiteradament, es viu en aquell llunyà però a la vegada proper indret. Que equivocat estava!
L’altre dia vaig veure una publicació a Instagram que em va impactar molt. A la mateixa publicació, a la part superior, hi havia una imatge de l’actor Roberto Benigni, en una seqüència de la mítica pel·lícula “La vida és bella”, seqüència en la qual representava la fugida dels jueus que eren perseguits pels alemanys, en el tan conegut genocidi nazi.
En la part inferior de la publicació hi havia una altra imatge, en aquest cas era d’una dona i unes nenes palestines que també fugien, però en aquest cas de l’horror que fa mesos que els estan infringint l’exèrcit israelià.
Crec que l’acció inicial que va provocar aquesta barbàrie no està gens bé, perquè la violència, vingui d’on vingui mai està bé, però és que la desproporcionada resposta per part d’Israel no té cap mena de justificació. No hi ha cap mena de justificació a cap mena d’acció bèl·lica, la comenci qui la comenci. I és que el problema Palestí/ Israelià està enquistat, fa massa temps que dura i són massa les persones que han perdut la vida en aquest inacabable conflicte.
En el seu moment tothom va condemnar les atrocitats que van dur a terme els nazis amb el poble jueu i tots sabem com va acabar aquella cruel situació; situació que de cap manera s’hauria de repetir, tot i que per desgràcia sembla que anem pel camí, l’extermini de tot un poble si no s’actua de pressa i amb contundència. En quina mena de persones ens hem convertit, que al segle XXI encara deixem que passin aquestes coses?
Actualment i fins ara, tots ens hem omplert les nostres boques dient que ens compadim i ens horroritzen les imatges que reiteradament ens arriben del patiment del poble palestí. Però malauradament ens tornem a trobar davant una passivitat increïble, com altres vegades ja hem viscut. Sembla que no som capaços d’aprendre dels nostres anteriors errors.
Els nostres mandataris no paren de fer grans discursos, amb els que sembla que ho hagin de resoldre tot a l’instant (això em fa recordar quelcom proper), però la realitat és que passen els dies, passen els mesos i res de res; bé això no és del tot cert, el drama del poble palestí continua augmentant i el seu patiment no minva en absolut. Recentment, s’ha decretat com una zona en la qual es pateix fam i a poca distància hi ha tones d’aliments i medicaments, que estan esperant un trist vist i plau per poder arribar al seu destí final. Mentrestant les persones palestines van morint sense compassió. Quina bogeria més absurda!, ens hem begut l’enteniment o què?.
Fa uns dies, el dia de la famosa apagada, pel meu cos van circular diverses sensacions, a quina més especial: por, neguit, incertesa, etc., no n’hi havia per a menys. Però us he de confessar que el que més em va preocupar, davant les petites adversitats que teníem per manca de llum, va ser pensar que injust era amb la meva angoixa, quan a Gaza hi havia tant d’horror, tantes mancances, tanta crueltat des de feia tants i tants dies, i aquí “només” una apagada general d’electricitat ens va fer sentir completament perduts. Que injust és tot plegat i el món/nosaltres hem continuat impassibles com si res passes.
Jo personalment, tot i que he pensat molt en aquesta terrible situació, a xarxes he estat gens actiu quan hagués pogut estar-ho més fent una constant denúncia de la barbaritat comesa per Israel. M’he preocupat més de mi i de l’Ela, que d’un poble que pateix i morint cada dia. Sento molta vergonya de mi mateix per no haver fet res abans.
Ilde Oliveras. Article escrit amb els ulls.