El Nostre fill Pol i la seva parella Sol Ribó es van conèixer a la UB, tots dos van decidir estudiar Biomedicina i aquesta carrera que van escollir per a encarar el seu futur, va ser també la que va fer que els seus cors encaressin el seu futur sentimental. Fan molt bona parelleta; ella de Guissona i neboda del famós Joan Pons, El Petit de Cal Eril, i Pol de Sant Vicenç dels Horts.
Bé, feta aquesta introducció per posar-nos una mica en context, vull explicar-vos una “curiosa” història al voltant d’una decisió que Sol i Pol, van prendre plegats, i un viatge que es va organitzar entorn d’ells dos.
Ens situem abans de començar l’estiu de 2022. Ambdós ja tenien la carrera acabada i abans de decidir-se a fer el prescriptiu Màster de Post Grau, van voler fer un any de pràctiques a l’estranger. El país escollit va ser Holanda i la ciutat Rotterdam.
Un cop organitzat tot i després d’haver trobat un piset de 23 m² de lloguer, van començar a preparar el viatge cap a Rotterdam. Prèviament, ja s’havien preocupat de trobar lloc on estar prop d’un any fent pràctiques era en els laboratoris d’Erasmus MC.
Va arribar el moment de marxar cap Holanda; va ser a finals del mes de setembre. Començava una gran aventura d’uns quants mesos fora de casa i una miqueta lluny. Però tots dos molt il·lusionats davant aquesta nova experiència.
Un cop instal·lats a Rotterdam, al cap d’uns quants dies amb la família i la complicitat de Sol, vam decidir organitzar un viatge sorpresa per anar a veure’ls, perquè la previsió era que no havien de tornar a casa fins a Nadal; a més no deixava de ser una petita aventura, doncs jo ja anava amb cadira de rodes per desplaçaments fora de casa i amb el respirador.
Vam decidir anar Sion, Gemma, Dalmau i jo. La idea era marxar un divendres a la tarda i tornar el diumenge, és a dir un viatge de cap de setmana de poc més de 36 hores, però carregat d’il·lusió i d’una certa expectativa pels condicionants de la meva situació. Era el meu primer viatge d’unes característiques semblants, després de la diagnosi.
Vam buscar bitllets i la data que ens va quadrar a tots va ser anar el 04/11 i tornar el 06/11 al matí. També vam demanar la documentació necessària que havia d’emetre l’equip Multidisciplinari de Bellvitge, per poder viatjar amb avió. Havíem de tenir cura que fos amb anglès.
Tot i que en aquella època encara podia caminar una mica, quan sortia de casa, per tal de no fatigar-me, utilitzava la cadira de rodes i en aquest cas vam decidir que aniríem amb ella, però no amb l’elèctrica perquè tots sabem el tractament que rep l’equipatge als aeroports. Vam decidir que agafaríem una cadira manual, concretament una que era de la germana de la meva mare, la tia Núria.
En paral·lel Dalmau i Gemma van buscar allotjament per a dues nits. A través d’Airbnb van trobar una espècie d’hotel sense serveis, només hi havia habitacions en planta baixa i fàcil accés per a mi.
Va arribar el dia de marxar cap a Rotterdam. Era un divendres gris, el cel estava ple de núvols, recordo que feia una mica de fresqueta. És a dir una tarda/nit extraordinària per pujar a un avió i emprendre un vol de dues hores i mitja. No obstant la il·lusió de la sorpresa que li donaríem a Pol, tapava tots els entrebancs que ens podien acompanyar durant el viatge. Que poc ens ho podíem imaginar!
Vam arribar a l’aeroport, la tarda/nit continuava fosca, el cel molt ennuvolat i feia una mica de vent. El fred se’m va calar al cos. De sobte vam veure un gran estol d’estornells que anava cap als arbres. Em va donar un petit “subidon” doncs per un moment em vaig traslladar a la meva terra, el Delta de l’Ebre.
Ja havíem superat tots els controls sense cap problema, bé sense cap problema ja veureu que no. Estàvem esperant a la “gate” corresponent esperant que ens donessin accés a l’avió i els vaig dir a la família que tenia una mica de fred, em van abrigar una mica i algú va dir “això són els nervis”.
Passada una estona van obrir la “gate”. Tot i que crec recordar que deia que, entre d’altres, tenien prioritat les persones amb mobilitat reduïda, ningú en va fer cas. Això em va neguitejar una mica. Vam lliurar bitllets i la resta de documentació i vam anar cap a la jetway per poder accedir a l’avió. Vam arribar amb la cadira fins a la porta de l’avió.
Un cop allí m’havia d’aixecar de la cadira i anar caminant fins al meu seient, que estava a pocs metres, eren els de davant de tot. Va passar que la cadira va quedar amb una posició anormal, va quedar inclinada cap al darrere i jo per mi mateix no em podia incorporar. La família, que estava darrere meu, amb el soroll de l’avió no van sentir que els demanava ajuda, a més la mascareta del respirador que portava era de boca i nas, amb lo qual tampoc podia articular cap paraula amb normalitat. Aquest breu moment va fer disparar la meva angoixa a uns límits que ja no hi va haver manera de controlar.
Al final se’n van adonar i em van ajudar, però la meva excitació estava descontrolada. Per acabar d’adobar-ho, quan vaig arribar als nostres seients i vaig veure la capsa de llumins que eren, la meva angoixa va arribar a superar els límits abans comentats. Desesperadament, volia treure’m la mascareta perquè no podia parlar i la família no entenia res del que jo volia dir. Era un estat de desesperació infinit que no sabia com i quan acabaria. I encara no havien tancat la porta de l’avió.
Llavors el responsable de cabina se’n va adonar que alguna cosa no anava bé i va venir a preguntar si em passava alguna cosa i li vam dir que tot bé. Ens va comentar que si no estava bé l’avió no sortia. Li vam ensenyar els papers que deien que tenia Ela, que havia de portar el respirador i que podia viatjar.
El responsable de cabina va agafar la documentació i suposo que va anar a comentar el problema que hi havia. Quan va tornar jo seguia fora de mi. Sión va comentar que ella i jo deixéssim l’avió i que marxessin Gemma i Dalmau. El responsable de cabina es va adreçar a Dalmau i li va dir que si seguíem dalt l’avió i passava res, la responsabilitat seria absolutament seva. Al moment li van caure per terra.
Malgrat tot plegat, vaig treure pit i vaig dir que volia anar a veure a la parelleta. Vam convèncer la tripulació i vam començar el viatge cap a terres Holandeses.
Malgrat el meu minut heroic decidint seguir el viatge, la meva angoixa no va minvar gens, és més cada vegada em trobava pitjor i vaig començar a tenir uns estranys calfreds. Durant el vol pràcticament no ens vam dir res, jo patia bastant però la família encara més.
Recordo que cap al final del vol em trobava millor i em vaig engrescar a fer uns petits gestos de pallasso a una nena petita que, estranyada, em mirava des del seu seient a l’altre part del passadís. Encara no estava bé del tot, però era bon senyal.
Quan l’avió va aterrar em trobava bé, com si res hagués passat. Ho vam atribuir als nervis de tot plegat. Havíem d’anar a donar-li la sorpresa a Pol, però em van dir que millor anar a l’hotel, vaig insistir en que em trobava bé i que podíem anar-hi i donar-li la sorpresa. No sé quina hora era, però era tard, molt tard. Tot el mal viatge que vam passar, va pagar la pena només per veure la cara d’en Pol quan es va adonar del que passava. Quina cara de felicitat absoluta!
Vam estar una estona amb ell i cap a l’hotel, que era massa tard. A més teníem tot el cap de setmana per a nosaltres. Sí, sí, aquesta era la previsió. Vam arribar a l’hotel, teníem dues habitacions dobles que estàvem força bé. Abans de posar-me al llit em vaig menjar un bon entrepà que havíem portat. Vaig pensar que tot estava oblidat i que només havia sigut un atac d’angoixa.
Portàvem poc dormit quan em vaig despertar amb un fred que semblava que estava despullat a l’àrtic i per més que Sión em posava capes de roba, no hi havia manera de fer marxar aquella maleïda fredor. Sión va decidir trucar a Gemma i Dalmau. Van optar per donar-me un bany d’aigua calenta i després d’una bona estona em va anar passant el fred. Recordo que vaig fer un pipí molt fosc.
Va ser l’hora de llevar-nos i em tornava a trobar bé. Quan el rellotge marcava una hora prudencial del matí, vaig dir de trucar a la doctora Mònica Povedano de la Unitat Multidisciplinar de Bellvitge, per tal d’explicar-li tot el que m’havia passat i des de 1.478 km de distància i per tel. va pensar que era el mateix que nosaltres havíem pensat, angoixa i que pel viatge de tornada mirés de prendre un Tranquimacin. Que anés d’urgències a un hospital i ho expliques. Se’m feia una muntanya tornar amb l’única companyia aèria que hi havia, és a dir assegut en una capsa de llumins.
Com que ja em trobava bé vam continuar amb el pla previst. Vam esperar que arribés Sol i Pol i, ells caminant i jo amb la cadira de rodes, vam anar a un bar a esmorzar. Tot semblava oblidat un altre cop. Mentre esmorzàvem vam decidir que Dalmau i jo aniríem d’urgències a l’hospital per veure si em podrien donar un Tranquimacin per la tornada; la resta visitarien la ciutat. Més tard ens trobaríem per a dinar.
Ens trobem a urgències d’un hospital al qual ens va portar un taxi. Era l’hospital Maasstad. Vam explicar el problema que havíem tingut i que necessitava la medicació pel viatge de tornada, és a dir l’endemà. Lògicament, no ho van veure clar i ens van posar totes les dificultats del món. Després d’insistir molt i no aconseguir res, li vaig dir a Dalmau que truqués a la doctora Povedano i que parlés amb el responsable d’urgències i després de molta estona vam aconseguir l’objectiu. Mentre estàvem a la sala d’espera no em vaig treure cap peça d’abric. Hi havia alguna cosa que no anava bé…
La família va buscar un lloc per a dinar i, sabent que a Holanda és menja una mica diferent, van escollir una pizzeria que ens van assegurar que estava adaptada i estava força bé.
Vam sortir de l’hospital i un taxi ens va portar al restaurant. Quan vaig arribar tenia unes ganes boges de fer pipi i en demanar pels lavabos, primer entrebanc, estaven al soterrani i s’havien de baixar un grapat d’esgraons. Què fem? Em vaig preguntar. Vam sortir al carrer i el primer que vam pensar és entrar en un establiment del costat i demanar-los poder utilitzar el lavabo. Van accedir. Vaig poder observar novament que el color era molt fosc.
En acabar el dinar vam agafar un taxi per anar a l’hotel a descansar després de la moguda viscuda fins aleshores. Pel camí vaig començar a trobar-me malament una altra vegada. Quan vam arribar a l’hotel tots van baixar i Dalmau i jo vam marxar cap a urgències. Tot allò no era gens normal, no era un tema d’angoixa, quedava clar.
Un cop a l’hospital vam explicar tot el que m’havia passat. Tornava a tenir un fred brutal. Ens van donar un pot petit de plàstic per a recollir una mostra d’orina i, després d’una bona estona, ens van fer entrar a un despatx on ens va atendre un jove doctor. Jo continuava pelat de fred, les dents em tremolaven d’una manera desesperant. Després d’una llarga exploració ens van dir a Dalmau i a mi que tenia una greu infecció d’orina, però havien de determinar quin bacteri l’havia provocat i que m’hauria de quedar ingressat.
En Dalmau i jo ens vam quedar glaçats en escoltar el que ens acaben de dir. Jo immediatament em vaig adreçar a Dalmau perquè preguntés si algú es podia quedar amb mi, desconeixia l’idioma, no sabia anglès i el que és més important, tenia problemes de mobilitat als braços i amb la mascareta podia tenir dificultats si em sortia, jo no me la podria posar. Ens va dir que no podia ser de cap manera, tot i insistir reiteradament amb la problemàtica que tenia, era un malalt d’ELA. Va dir que les normes eren les que eren i no podia fer excepcions. Ens va caure el cel a sobre. En veure la nostra desesperació, ens va dir que l’únic que podia fer és deixar que en Dalmau m’acompanyes fins al lloc on havia de passar la nit. Tot un detall d’humanitat i d’empatia. Que fort, no?
Ens va venir a buscar una persona que ens va acompanyar fins on havia d’estar ingressat. Pel camí, infructuosament, en Dalmau va continuar intentant convèncer a la persona, però no hi va haver manera.
Quan vam arribar al lloc ens esperava una infermera, era una gran habitació on hi havia tres malalts més. Dalmau li va explicar la meva situació dient-li que de cap manera podia quedar-me sol, però la infermera no entrava en raons. Dalmau desesperadament va acabar suplicant que entengués la nostra situació. Llavors es va produir el “miracle”, la infermera va marxar dient que no podia ser, però tampoc va fer fora a Dalmau. I ell va decidir quedar-se mentre no li diguessin de nou que no es podia quedar. Vam respirar tranquils per primera vegada després de moltes hores. Ningú més va tornar a dir-li que no es podia quedar allí. El “premi” va ser que va haver de dormir assegut a terra.
L’endemà ens van passar a una habitació individual petita, però amb un sofà / llit per un acompanyant. Em van venir a visitar l’equip de metges i ens van explicar la situació, dient que s’havia de trobar el bacteri provocador, mentre m’estaven administrant un antibiòtic genèric. Van dir que m’havia de quedar uns quants dies ingressat. Aquell mateix dia em van dir que em sondarien. Tot el cos se’m va posar tens, perquè vaig recordar la darrera vegada que m’ho van fer, uns quants anys enrere, que em van fer un mal horrorós. Aquesta vegada va ser diferent, la sonda va entrar com una seda. Era la segona cosa que sortia bé en aquest accidentat viatge, la sonda i la cara de felicitat d’en Pol quan vam arribar.
Resignació i començar a fer gestions, els nostres fills no ens volien deixar allà sols i van haver de parlar amb els seus respectius caps. Tot va ser comprensió i facilitats.
També vam haver de començar tràmits per veure com canalitzàvem el tema de la despesa que provocaria la nostra estada a l’hospital. No havíem demanat la targeta sanitària europea, només portàvem la targeta de la Seguretat Social i la d’una mútua.
També hi havia el tema de la tornada a casa, jo em negava a tornar amb avió i menys amb un aparell semblant al que ens havia portat a l’anada. Però des de Rotterdam no hi havia altra opció. Vam començar a mirar alternatives, però en totes ens donàvem de cap a la paret. Amb tren s’havia de fer transbordament i eren moltes hores; amb ambulància ens van dir que no perquè era molt car i la mútua no se’n feia càrrec, a més també eren moltes hores a una camilla. Gemma va dir que se n’anava a casa i tornava a buscar-nos amb el cotxe, és molt d’agrair, però era bastant “descabellat”. El meu cunyat Agustí també es va oferir a venir-me a buscar i ho vam descartar perquè era molt lluny i poc còmode. Prèviament, havíem descartat llogar un monovolum pel cost que tenia, crec que eren més de 3.000 €. En aquest aspecte el panorama el teníem bastant fosc.
El panorama de la part de gestió inicial entre la mútua i l’hospital no era molt millor. Va haver-hi molts estira-i-arronsa, amb nombroses trucades pel mig. Tot plegat una mica dramàtic que s’afegia al drama que ja teníem. Val a dir que l’hospital es va portar de meravella, fins i tot ens va deixar ocupar una petita sala on hi havia un sofà – llit, que podia ocupar un dels fills, l’altre anava al petit apartament de Sol i Pol.
Per guarnir una mica més aquest descomunal pastís, en Dalmau va tenir una forta contractura a l’esquena, que la situació que vivíem va fer que fos pitjor del que es podia esperar.
Va ser un viatge que va aplegar nombroses situacions o fets que van concentrar-se en pocs dies, bé en pocs dies no, vam estar uns 8 dies, però sí en un sol viatge. N’hi va haver també de curioses, divertides, simpàtiques i alguna fins i tot amb un risc elevat.
Quant a les curioses, simpàtiques… Recordo per exemple que amb Dalmau vam trobar una versió de Gladiador bastant diferent, hi havia unes quantes escenes que no sortien a la versió que tots coneixem. També recordo que el lloc on es concentraven totes les infermeres estava davant mateix de l’habitació. Quan totes parlaven a la vegada em feien recordar a la sèrie de dibuixos PINGU.
En Pol i Sol sovint portaven una mica de verdura perquè Sión no podia amb el tipus de menjar de l’hospital, a més com que l’hospital estava als afores, no hi havia cap restaurant decent a prop. També havien arribat a portar alguna ampolla de vi que, Sión i Gemma es bevien a l’habitació. Un dia que elles dues van sortir a sopar fora, em van comprar un globus de la Pepa Pic. També hi havia moments divertits, malgrat tot.
Quant a temes de risc aquí va la cirereta del pastís. Hauria pogut acabar en tragèdia, però al final quan ho expliquen riem molt. Gemma i Dalmau van sortir a sopar fora de l’hospital. De tornada van decidir no fer servir el GPS; de sobte van veure el que semblava una drecera i van tirar cap allà i van veure el que semblava un carrer asfaltat enmig d’una mena de parc urbà. Sobtadament, Dalmau va veure que sobresortia del teòric asfalt la meitat d’un carret de la compra. Quan va voler avisar a Gemma que allí passava quelcom estrany, ella ja havia donat la primera passa i allò que els havia semblat asfalt, no era més que el reflex que una fanal feia sobre una putrefacta canal. Gemma hi va caure dins i per un moment Dalmau la va perdre de vista. Us podeu imaginar quins moments de tensió? Us podeu imaginar l’olor que feia aquella aigua? S’ha de viure una situació així per a creure que pugui arribar a passar.
Quan va arribar a l’hospital va anar a netejar-se a un dels lavabos de la planta baixa per intentar treure’s de sobre la porqueria que es va emportar del canal. Poca cosa va poder fer i va decidir pujar a l’habitació i donar-se una bona dutxa al bany de l’habitació. No us podeu imaginar el tuf que feia. Que bonic és Rotterdam i els seus canals.
Dins de tota la complexitat de situacions que teníem en aquest curiós viatge, no ens hem d’oblidar que en Dalmau continuava contracturat de l’esquena.
Seguíem amb gestions i trucades per tal d’estar preparats per a quan la febre i la infecció marxés; la veritat és que no estava resultant gens fàcil. La febre havia marxat feia dos dies, però no sé per quin motiu no ens acabaven de donar l’informe definitiu d’alta. Al final un dels infermers va empatitzar molt més que els altres, va entendre la nostra problemàtica i va aconseguir parlar amb la doctora responsable, i va acabar fent l’informe d’alta. Ara havíem d’aconseguir que la mútua donés el seu vistiplau per a començar a fer les gestions necessàries per organitzar la nostra tornada. Finalment veiem més a prop tornar a casa.
Per no haver d’agafar el mateix avió de tornada, la mútua va aconseguir que poguéssim volar des d’Amsterdam que estava a 1 h per carretera. Les úniques pegues que hi havia (no es podia acabar el viatge de forma fàcil) eren que havíem de tornar amb dos avions diferents i que sortien de matinada.
A mi i Dalmau ens van trobar dos bitllets de primera classe per tal que jo pogués anar més còmode, per aquest motiu van ser dos vols diferents, la mútua va dir que no se’n podia fer càrrec de tot. El nostre vol sortia a les 7:00 h, però el de Sión i Gemma a les 5:00 h. Bé, més valia això que res, la qüestió era tornar a casa com fos.
La nit anterior de la tornada, vam dormir els quatre a l’hospital. Sión, Gemma i jo a l’habitació, Dalmau a la saleta que havíem utilitzat cada dia. Vam demanar un taxi per tal de recollir a Sión i Gemma; a mi i Dalmau ens recolliria una ambulància.
Arriba el dia de la tornada. El despertador de l’habitació va sonar a les 3:00 h per tal de donar temps a arreglar-se elles dues i deixar-me a mi a punt, perquè Dalmau continuava amb el problema a l’esquena. Crec que aquella nit va ser una de les més curtes de la meva vida.
A les 5:00 h ens van dir que havia arribat l’ambulància i que anéssim preparant-nos. He oblidat dir que els pantalons amb els quals vaig sortir de Barcelona no tenien cremallera i com que encara portava la sonda, vaig quedar vestit per a marxar amb el pantaló del pijama i el tub de la sonda i la bossa a fora. No sé si us podeu imaginar quina fila que feia.
Ens recull l’ambulància i cap a Amsterdam. El xofer i la infermera eren matrimoni; una parella molt amable i molt simpàtica. Arribem a l’aeroport, baixem de l’ambulància i ens deixen en un hall on em passen a la cadira de rodes. Imagineu-vos creuant el grandiós aeroport d’Amsterdam amb la cadira, el respirador i a sobre amb els pantalons de pijama per on sortia un tub que anava a parar a una bossa plena d’orina. Això no ens va privar de menjar-nos un bon entrepà i en el meu cas una cerveseta. Tornàvem a casa després d’un llarg i complicat viatge.
Pensàvem que tot havia acabat aquí, però no va ser així. Quan estava a punt de sortir el nostre vol i pensàvem que Sión i Gemma ja devien estar arribant a Barcelona, ens diuen que el nostre vol sortiria amb retard. Vaig pensar que no podia ser, fins al final hem d’anar superant obstacles. Mentrestant l’hostessa em demanava si us plau si podia amagar una mica la bossa del pipí, doncs estava a la vista de tothom.
Al cap de poc van anunciar que el nostre vol sortia. Qui realment van tenir un retard descomunal van ser Sión i Gemma, que en teoria havien de sortir dues hores abans que nosaltres i vam arribar a Barcelona primer que elles.
Què diríeu? És una història inventada? Sembla que sí, no? Bé, decidiu vosaltres mateixos; poseu-li imaginació, jo no en tinc gaire.
Avui és el millor dia.
Ilde Oliveras – Escrit amb els ulls.