L’estació de Campredó és molt més que quatre parets. És una peça de la memòria ferroviària catalana, un record viu de quan el tren era la gran columna vertebral del territori. És un edifici amb valor històric, identitari i potencial cultural. Podria ser un centre d’interpretació del ferrocarril, un espai per a entitats, un punt d’informació de la Via Verda o un equipament cultural que donés servei al poble i reforcés el seu patrimoni.
Però res d’això serà possible mentre ADIF mantingui una política patrimonial basada en l’abandonament i la rendibilització de ruïnes.
ADIF: expropiar barat, deixar degradar i vendre car:
La gestió del patrimoni ferroviari per part d’ADIF és un exemple de manual de mala administració. L’empresa pública, que ha utilitzat durant dècades sòl i edificis adquirits sovint a preus irrisoris —fruit d’expropiacions finançades per tots—, aplica ara una política que consisteix a deixar degradar els edificis en desús, declarar-los sobrers i posar-los al mercat a fi d’obtenir el màxim rendiment econòmic.
Tot això, mentre els ajuntaments i els veïns són els que pateixen les conseqüències de l’abandonament: ruïna, inseguretat, impacte visual i pèrdua del patrimoni. És un model injust. Un patrimoni construït i mantingut amb diners públics que acaba convertit en una oportunitat especulativa. I tot plegat, sense que es garanteixi cap retorn social.
Els beneficis milionaris d’ADIF mentre el territori perd patrimoni:
La paradoxa és evident: mentre edificis com l’estació de Campredó cauen a trossos, ADIF obté ingressos espectaculars venent patrimoni que ja no considera “estratègic”. Només el 2024, ADIF va obtenir 384 milions d’euros de benefici gràcies a la venda de sòl i actius immobiliaris —la xifra més alta de la seva història, impulsada per operacions com la del sòl de Madrid Nuevo Norte.
Això demostra que l’empresa pública ha convertit el seu patrimoni en un negoci immens, però sense cap mecanisme real de compensació territorial ni compromís amb els municipis que pateixen l’abandonament dels espais ferroviaris.
Campredó: un cas paradigmàtic:
El cas de Campredó no és una excepció: és un símbol. Un exemple de com un edifici amb potencial cultural i patrimonial queda orfe de projecte perquè la gestora ferroviària prefereix deixar perdre el seu valor fins que només serveixi per ser venut. El poble, mentrestant, veu com un element identitari i de memòria local es deteriora sense que ningú dels que poden fer-ho mogui un dit.
Cal afegir que en aquests últims deu anys els diferents governs espanyols des de Madrid han emparat i impulsat aquesta manera de fer: “Somos una entidad pública empresarial adscrita al Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible”, i que prefereixen fer negoci i que es degradi el patrimoni abans que es pugui utilitzar en benefici públic i al servei de la gent.
Malgrat que hem demanat aquest canvi de gestió amb mocions municipals, propostes, i fins i tot portant el debat a les Corts espanyoles amb diferents iniciatives parlamentàries, no hem aconseguit cap canvi.
Veient els resultats després de més d’una dècada, només ens queda continuar amb la pressió popular i demanar a les institucions valentia política, a més d’exigir un canvi de model en la gestió del patrimoni ferroviari, perquè no pot ser que edificis que formen part de la nostra història quedin reduïts a un simple actiu especulatiu.
Una oportunitat per dignificar el territori:
Campredó i la resta de municipis mereixen conservar el seu patrimoni ferroviari. No per nostàlgia, sinó per justícia: perquè el patrimoni públic s’ha de protegir i retornar deliberadament. Recuperar l’estació no és només salvar un edifici, és recuperar un tros de la nostra identitat, és reivindicar la dignitat del territori. És afirmar que les Terres de l’Ebre no acceptaran més abandonament ni més menyspreu cap al seu patrimoni.
Damià Grau. Alcalde de Campredó