Catalunya genera cada any 25 milions de metres cúbics de Purins quantitat real no fictícia que s’ha de gestionar de forma eficient i sostenible perquè entre el 20 i el 35 de nitrogen que contenen s’acaba lixiviant cap als aqüífers sobretot en zones del territori superpoblades i d’una gran pressió ramadera que pot suposar una infiltració anual al sòl del territori de més de 30 milions de quilos de Nitrogen. La UE arran d’aquestes dades ha declarat més de 400 municipis zones vulnerables per superar reiteradament el límit de 50 mg/l en aigües subterrànies, una situació que és estructural i acumulativa amb un impacte directe sobre el sòl, els ecosistemes fluvials i la potabilitat de l’aigua i per lo que és important que s’adoptin mesures de control i altres tractaments d’acord amb el volum de cada problema, al Montsià un municipi que sovint supera aquests paràmetres de Nitrats és Ulldecona.
Per controlar tots aquests residus s’ha inventat la Bio economia que pretén augmentar més l’extractivisme dels recursos rurals disfressant-los de reutilització i reciclatge de les matèries orgàniques que són produïdes pels sistemes agraris per la substitució de materials que es produeixen a partir del petroli i el gas. En el cas del Biogàs s’hi afegeix l’excusa de solucionar els residus ramaders òbviament de la seva qüestió més polèmica, els Nitrats. Reciclar i reutilitzar on es recolza la Bio economia deixant fora de l’equació Reduir. Reduir el consum d’energia que alguns gasten molt alegrement i sense topalls, aquests excessos de residus ramaders hauria de ser la primera estratègia de l’agenda d’organismes públics en la seva gestió per reduir i evitar-los. Les estratègies que ens venen tant d’organismes oficials com privats sobre el Biogàs són mitges veritats que estan embolcallades de Greenwashing, la més evident que produeixen energia, però la veritat és que l’energia que produeix la planta i l’energia que gasta en el procés és molt precari, l’energia que gasta la planta és el 30% de la que produeixen. Estratègies com que els impactes que produeixen són mínims i no afecten la ciutadania, lo cert és que els impactes Odorifics o Atmosfèrics són considerables i no es poden amagar perquè fan cas omís de MDT (Mesures Tècniques Disponibles) que marca la legislació sobre aquestes indústries potencialment contaminants, sovint utilitzen filtres inadequats que són més assequibles econòmicament, però no fan bé la funció pel que han estat dissenyats provocant els impactes Odorifics o les basses d’abocaments de purins que la llei diu expressament que han de ser tancades, moltes indústries les tenen obertes i quan es remou fa una olor insuportable. La qüestió per posar fi a totes aquestes anomalies és la fiscalització de la gestió que fan les administracions que en veure els resultats (de la planta Biogàs la Galera) és pèssima i cal que la millorin.
Una altra mitja veritat és dir que les plantes de Biogàs fan energia renovable, si entenem que el vent bufa o el sol escalfa de manera natural entendrem que en el procés del biogàs que es fa gastant energia de combustibles fòssils no en té res de renovable. L’agenda Catalana del biogàs implica extracció dels recursos de les zones rurals i la limitació de conservar o millorar el sòl com base fonamental de l’activitat agrària, per aquest motiu la UE està preparant una directiva que exigirà que els sòls tinguin concentracions mínimes de matèria orgànica que en la majoria dels casos no s’arriba. Les plantes de biogàs no aporten res per solucionar el problema dels nitrats, el Nitrogen que té els purins i els fems segueixen al final del procés del digestat. La bombolla del biogàs apunta la indústria ramadera deslligada de la terra que no pot produir els aliments del bestiar que tenen i tampoc saben gestionar les seves dejeccions, el biogàs diversifica aquest model de negoci i vol fer creure que els nitrats desapareixen a base de màgia mentre que els guanyadors de tota aquesta indústria són els fons d’inversió de gran capital que fan olor de bombolla a més de les subvencions que reben de part de les administracions per apuntalar el biogàs, aquestes empreses gasístiques que venen amb certificat verd perquè empreses comprin biogàs i puguin justificar la seva pròpia contaminació, sembla que aquest tipus de negoci en condicions normals no poden subsistir i així com és que les administracions fan costat al biogàs, gran contradicció dels que gestionen les agendes del clima en la UE amb una gran agenda amb direcció a la fallida i diners públics gastes per a no res. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental