El passat 17 de desembre de 2021, TV3 va dedicar el programa de “La Marató” per la Salut Mental a “Trencar murs”. Vaig tenir ocasió de connectar moltes estones i em va sorprendre positivament la presència de moltes persones afectades per la gran diversitat de trastorns de la salut mental que explicaven les seves experiències i d’altres molt conegudes en el mon de l’esport, la salut, l’ensenyament, la política, els medis audiovisuals, artistes, etc. que feien públics els seus patiments i trastorns, actuals o passats, en els quals van afrontar la necessitat de rebre atenció en Salut Mental de manera gairebé sempre discreta o callada. El testimoni i el coratge de molts al “sortir de l’armari” i “trencar murs” penso que pot contribuir a normalitzar l’existència de múltiples trastorns, posar-li noms a molts dels patiments sense estigmatitzar ningú i requerir una millor atenció sanitària i social de caràcter públic que disminueixi les actuals desigualtats sòcio-econòmiques en l’accés, els diagnòstics i els tractaments en salut mental.
Al mateix temps em va preocupar escoltar les dificultats per accedir a ser oportunament ben diagnosticats, o conèixer més concretament l’abast i orientació dels seus patiments (una de les persones afectades havia rebut 17 “etiquetes/diagnòstics” diferents abans de saber el que tenia); la facilitat amb la que a través de les xarxes socials es difonen notícies i es multipliquen les ofertes de serveis de salut mental sense evidència científica; i la desmesurada automedicació, i medicació prescrita, d’ansiolítics, tranquil·litzants, antidepressius, etc. que es consumeixen sense criteris adequats al no disposar d’espais, temps o professionals competents a l’atenció primària i especialitzada pública per ser acollits, orientats i seguits de manera personalitzada, i rebre, si escau, una oportuna atenció psicoterapèutica.
Avui, voldria posar en valor la tasca assistencial, majoritàriament individual, en alguns casos familiar, i també grupal, que terapeutes amb una titulació, formació, experiència i supervisió adequades, i amb orientacions i models d’actuació terapèutica diversos, dediquen per atendre a les persones que pateixen processos psicopatològics que precisen d’una proximitat, seguretat i continuïtat relacionals on sigui possible compartir presencialment moments molt delicats de dolor, intimitat, incertesa i desesperança que són molt contagiosos emocionalment per als professionals que no han travessat personalment experiències on les tristeses, les pors, els silencis i els buits existencials estan presents.
Per proximitat i coneixença d’algunes persones, d’alguns psicoterapeutes, i de l’abordatge, difícil sempre, de les experiències depressives des d’una perspectiva relacional, comparteixo aquí algunes de les meves comprensions sobre aquest tema que afecta a persones que bé sigui de manera reactiva a situacions concretes amb presència d’algun trauma, d’estrès, o de dol per la pèrdua d’alguna persona estimada; bé sigui de manera reiterada en el temps; bé sigui relacionada amb situacions de la pròpia estructura biològica; o bé sigui amb la manera en que millor es van poder adaptar a un entorn infantil poc ajudador amb presència d’interaccions difícils i de recursos precaris.
Penso que l’element relacional clau en moltes experiències depressives és la impossibilitat d’arribar, d’assolir a un altre significatiu, a qui estimem, i al mateix temps el necessitem. Alguns estudis realitzats amb bebès mostren les experiències depressives d’aquests quan tractaven d’arribar a la mare (o altre) inabastable a les seves demandes sense resposta i sense sintonia afectiva, i la rendició sense esperança d’assolir el contacte amb ella, viscut com a fracàs i ineficàcia de les pròpies accions en un viatge frustrat cap a l’altre, deixant un dolorós i paralitzant record d’aquesta necessitat no satisfeta.
Alguns psiquiatres parlen de les experiències depressives com la renúncia al desig de ser desitjat per l’altre. Altres addueixen a la falta de relacions protectores, i que cuiden al mateix temps, en un món de comunicacions globalitzades i de conceptes sobre la felicitat molt mercantilitzats, la dificultat perquè els joves es sentin ells mateixos, tant corporal com emocionalment, donant lloc a l’aparició de sensacions depressives. Una imatge d’això seria la de persones movent-nos dins d’una bombolla que ens fa insensibles als altres amb el nostre cos i la nostra ànima.
Crec que la felicitat no és només l’experiència que segueix a la consecució d’un objectiu sinó també l’experiència que està estretament lligada a l’esperança caracteritzada per una postura oberta al que succeeix ara i en cada moment següent, amb al moviment intencional de l’altre significatiu. És així que el tractament de les experiències depressives és possible amb una resensibilització de la frontera de contacte entre el pacient i el psicoterapeuta, deixant-se veure cadascun per la mirada de l’altre; sent testimonis de la mútua existència, interès i importància; percebent i acollint els gestos intencionals de l’altre; sent conscients de que aquest contacte és la millor i més útil manera de “perdre el temps”; d’estar i ser amb l’altre, a prop i sense expectatives; i deixar que surtin entre els dos les sensacions vitals de cadascun, i algun fil que els uneixi.
És un viatge on podem trobar llum que surt de la foscor; energia que brota del buit; desig de ser desitjat des de la desesperació; calor i amor a partir de la freda solitud. És travessar la presència dolorosa com un pont que fa present a la persona estimada absent. És lleialtat a la història i a l’amor apostant per un nou contacte. És l’esperança d’un camí cap a una vida nova. És transformar el dolor en bellesa.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
