La crisi sanitària derivada de la pandèmia del Covid-19 tampoc ha permès que l’Arquitectour, la ruta del COAC que dóna a conèixer el patrimoni arquitectònic de les Terres de l’Ebre, pugui celebrar-se amb total normalitat.
En aquesta ocasió, doncs, no s’ha permès l’accés a l’interior de cap dels edificis esmentats a la ruta i, per evitar també més desplaçaments, s’ha decidit tornar a fer la jornada a Tortosa.
La d’enguany era una ruta especial i de llarg format que pretenia posar en valor els dos Eixamples de la ciutat des dels inicis de la seva construcció fins a la distribució final de l’entramat urbà de la ciutat, tal i com avui la coneixem, fruit de les remodelacions de després dels bombardeigs de la Guerra Civil.
Dividida en tres trams, el primer d’aquests, des de l’antiga plaça de les Cols fins a l’antiga plaça de la Pau, ha anat a càrrec de l’arquitecte, Aleix Margalef. Remuntant-se al segle XVI, es feia un repàs per la importància del món del mercat a la vila a través de la plaça de les Cols, l’únic espai urbanitzat, porticat i higienitzat de l’època. Per continuar amb l’explicació dels C/ Botigues de la Sal o C/ de la Sang i el seu convent, actualment ja desaparegut. Passant també per la història del Pont de Barques i el seu incendi suposadament intencionat o l’estratègia de la construcció del Pont de l’Estat. El primer tram finalitzava al davant del Mercat Municipal amb l’explicació de la Casa Vericat, la porta d’entrada originària de la qual estava alineada amb el mateix accés al Mercat, i l’art decó que s’observa a l’Avinguda de la Generalitat.
Des d’allà s’iniciava el segon tram de la ruta, comprès entre el Mercat Municipal i el Pont Roig, a càrrec de l’arquitecte de Bítem, Xavi Pallejà. Partint del quadre del segle XVI del pintor flamenc Anton Van der Wyngaerde explicava com s’havien anat remodelant les muralles, fins al punt de fer desaparèixer tota la part que corresponia al Baluard del Temple. Pallejà explicà el passat pesquer de la ciutat i l’existència de les seves drassanes fluvials, per donar a entendre la importància de l’antic barri dels Pescadors que, dissortadament, fou arrasat per les tones de bombes caigudes durant la Guerra Civil. Allà, al solar buit que quedà s’urbanitzà la plaça de l’Ajuntament, l’edifici de Telefònica i l’edifici de Correus tal i com ho coneixíem fa poc. Ara, amb la nova ordenació de la plaça de l’Ajuntament i dels seus carrers adjacents, Pallejà recalca que la plaça guanya el seu sentit original d’obrir-se a la ciutadania al tornar estar tota, porxos inclosos, a un únic nivell. Una nova plaça que, com a curiositat, hem de recordar que també inclou una línia d’alumini que ressegueix el traçat on antigament s’ubicaven els edificis del carrer i amb una senyalització lumínica per a cadascun dels edificis que fou enrunat a la guerra.
I des d’allà estant, el retorn a l’Avinguda de la Generalitat permet parlar del Mercat del Peix, de la Casa Margalef, de la Casa Nicolau de la Casa Franquet o de l’antic Hotel París, tres majestuosos edificis, dignes de l’Eixample barceloní, que a dia d’avui passen totalment desapercebuts als ulls dels ciutadans, malgrat de gaudir d’una protecció oficial que fa quasi obligatòria la seva rehabilitació i conservació.
I per últim, el tercer tram, des de les escales del Parc Municipal fins al Pont del Mil·lenari, a càrrec de l’arquitecte i membre de la junta del COAC, Antoni López Daufí.
Si bé les obres del Parc Municipal van començar-se al 1848, només hi havia un espai conegut com a Passeig de les Moreres. Més tard, entre el 1882 i el 1884, amb Teodor González al capdavant, ja es van substituir les moreres per plataners i es dissenyà el parc tal i com avui coneixem.
Durant molts anys al parc es feien tot tipus d’actes de ciutat, tot i que també era popular per ser l’espai en el qual hi anaven a parar totes aquelles parts del patrimoni descobert que les autoritats de l’època no sabien on col·locar. Un fet que, segons Daufí, encara és vigent actualment, sobretot, després de veure que el parc ha estat el lloc escollit per acollir l’antiga font de la plaça de l’Ajuntament.
Així doncs, allà s’hi troben meravelles com l’edifici de la Llotja del segle XIV, unes restes d’una església paleocristiana trobada a la plaça Alfons, el rosetó de l’antic convent de Sant Antoni o la locomotora de Lo Carrilet.
Per continuar parlant del trencadís del passeig del roserar de Pau Monguió, el llac nou de l’arquitecte Ignasi Brugués que tenia una font pensada per il·luminar-se per la nit o el misteri del bust d’Agustí Querol que presidia el Llac Vell i que continua desaparegut.
La ruta va fer també un repàs a edificis històrics com el de l’antiga estació del Carrilet, així com també el de la Casa Pallarès (o Villa Alícia), del 1907. Un edifici modernista construït per ser habitatge dels propietaris industrials de l’oli i que després adquirí la família Ena, propietaris d’unes indústries tabaqueres de la província de Tarragona.
Per acabar posant l’accent amb el majestuós i, al mateix temps, ambiciós Pont del Mil·lenari, obra de José Antonio Fernández Ordóñez.
En definitiva, una mostra més que ens denota la importància que té posar en valor els edificis modernistes que configuren el passat de la nostra ciutat donant-los a conèixer per dintre i per fora a la ciutadania. I així, ajudar a promocionar l’Eixample tortosí dels segles XIX i XX, un altre patrimoni pendent de ser redescobert.
Irene López
