Quan es va acabar la pròrroga de la PAC 2014-2020 i va començar el període 2023-2027, en la declaració d’intencions es feia referència a un objectiu general que era garantir un futur més sostenible pels agricultors i ramaders amb el recolzament de les explotacions més petites. L’última proposta de la Unió Europea sobre la Política Agrària Comuna ha estat una gran decepció, tirant pel terra la declaració d’intencions al començament del període 2023-2027, fase que encara s’estava negociant i que ha generat un gran debat entre els pagesos i organitzacions ecologistes, doncs està molt lluny de garantir una transició agroecològica justa pels petits agricultors, el medi ambient i perquè beneficia i molt a les grans explotacions.
Es manté el model dominat per les grans explotacions, deixant a banda els petits agricultors, que reforça els pagaments per superfície, els duplica els ajuts i, el més important, deixa sense garantia de finançament les mesures mediambientals. Si s’hagués de fer una valoració d’aquesta proposta feta per la UE, s’hauria de dir que és regressiva i decepcionant, que reforçarà el model agroindustrial, molt negatiu pel medi ambient, els petits agricultors i les persones. L’opció neoliberal que governa la UE va de la mà de les grans corporacions, i d’aquí aquesta legislació tant esperpèntica i negativa cap als petits productors agraris. La proposta incentiva un model desequilibrat i ineficaç, concentrant els recursos en poques mans, que és l’objectiu polític dels qui ara governen la UE, deixant el sector sense capacitat per adaptar-se a la gran pèrdua de biodiversitat i a la crisi climàtica, compromentent la justícia social i alimentària de tots els ciutadans de la UE.
El Butlletí Oficial de l’Estat va publicar la setmana passada el Reial Decret 916/2025, pel qual s’introdueixen modificacions en algunes normes vinculades a la PAC. Entre altres, figura l’obligació dels beneficiaris d’ajuts directes del desenvolupament rural d’acreditar documentalment el dret d’ús de les parcel·les que cultiven. Es veu que fins ara els arrendaments rústics es feien de manera verbal, sense cap contracte ni justificant de pagament, una autopista per a la corrupció. Aquesta manera de fer, bàsicament, és de la península, que per omplir les zones rurals fins ara ho feien sense cap control; ara, si no es justifica documentalment, no rebran ajuts.
El govern també modifica el pla estratègic de la PAC que va consensuar amb les comunitats autònomes i que és d’obligat compliment, sent una de les principals novetats el reconeixement dels sistemes agrivoltaics, superfícies admissibles per rebre ajuts sempre i quan es mantingui l’activitat agrària com a primera opció. La PAC s’ha anat adaptant sempre per donar cabuda a objectius estratègics de la UE relacionats amb la sostenibilitat mediambiental i el desenvolupament rural, com el Pacte Verd Europeu o “De la Granja a la Taula”.
Des dels seus inicis ha estat envoltada de polèmica; les decisions polítiques i no tècniques ens hi porten. La seva obsessió de tenir un sector agrícola industrial de menys explotacions i més grans, depenent dels productes químics, tot aquest procés en ocasions ens ha dut a propiciar caiguda de preus o al malbaratament de milers de tones de productes alimentaris. A més, l’expansió de superfície cultivable juntament amb la intensificació de l’explotació agrícola té conseqüències mediambientals molt negatives pels països de la UE. Aquests sistemes agrivoltaics són preferents per arribar a l’objectiu de la descarbonització que marca l’agenda de la UE; per aquest motiu, els governs els subvencionen i els posen com a preferents per fomentar aquests models energètics verds sense que es comprometi teòricament el sòl rústic o agrícola. La realitat, però, ens diu una altra cosa.
La PAC es va crear el 1962, per tant fa més de seixanta-quatre anys. És una política comuna a tots els països de la UE i va dirigida bàsicament al sector agrícola i al medi rural, sent la principal política de la UE. Al llarg de tots aquests anys ha tingut alts i baixos a l’hora de gestionar-la, però mai com ara: la política s’ha menjat l’essència de com va néixer, fins al punt que els qui governen l’han supeditat a la geopolítica com un instrument d’aquesta. Des de la visita dels americans a la UE per parlar del gasto militar d’aquesta i aplicar una puja del PIB de tots els països que la integren d’un 5%, és evident que són molts diners i s’han de treure d’altres partides com la PAC. Una terrible equivocació que deixa amb una gran feblesa els agricultors de la UE, passant diners de les subvencions que ajuden sempre a tancar els pressupostos sense pèrdues dels productors.
És clar que partides pressupostàries n’hi ha moltes a la UE, però perquè la PAC, perquè han de rebre els productors agraris, bàsicament els petits, sembla que el que busquen és deixar el camp a uns quants productors grans multinacionals i tota la resta, si volen treballar, hauran de fer-ho amb ells. Voler desmuntar l’esperit de la PAC, com a mínim, és agosarat; fins que unes noves eleccions facin una altra majoria de la que ara gestiona i llavors es posaran les coses on toquen. Però, mentrestant, s’haurà perdut un temps que no es recuperarà. Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental.