La llei de la cadena alimentària va ser aprovada el desembre del 2021 fa uns dos anys i té com a objectiu aconseguir preus justos per a totes les parts que intervenen en el sector i en particular als que són més febles i es prohibeix amb caràcter general la destrucció de valor en la cadena alimentària. Totes les parts estan d’acord que aquesta llei no assoleix un dels objectius principals, la posició més feble, explotacions familiars petites, estan forçades a vendre per sota del preu de cost amb el qual la diferencia entre el que es paga i el preu final al consumidor continua sent molt gran. Per aquest motiu es demanen més controls, inspectors i un registre públic per veure quins tenen preus raonables i quins no amb una forquilla de costos mínims i màxims per poder calcular els preus justos amb sancions que tinguin un poder de correcció del mercat, l’any passat el ministeri d’Agricultura publicava la llista de sancions imposades segons la llei de la cadena alimentària amb els noms dels infractors,és difícil provar les sancions quan es fa una venda a pèrdues, cal fixar molt bé el producte, la seva vida des de que es planta fins que se’n fa la recol·lecció en explotacions grans però en explotacions petites o familiars el govern no té els mitjans per a fer-ho.
Cal dir que els preus venen fixats amb una gran posició de domini per unes quantes grans cadenes de supermercat, en concret amb un 80% de quota de mercat, amb ofertes de reclam sobretot bàsics com la llet i cítrics que es venen a pèrdues per atraure el consumidor i cal dir que és una pràctica prohibida expressament en la llei que es fa de forma continuada sense cap conseqüència per les cadenes de supermercat. Aquesta tècnica funciona càrrega’n sobre els productors la política d’ofertes amb el qual estan forçats a vendre per sota el preu de cost per tal que la venda a pèrdues que fan no suposa pèrdues per les cadenes de supermercats. Quan troben alguna dificultat fan venir els productes de fora fen de manera descarada Greenwashing manipulant la procedència del producte que per ells és molt més barat que sovint no compleixen la llei en origen i els seus productes tenen un gran perill per la salut de les persones que compren els seus productes al país. Aquesta pràctica passa perquè tenim un forat en la norma d’etiquetatge que és deficient i molt confusa sent l’escletxa per on entren els productes de fora venent-los com si fossin d’aquí.
Bàsicament, el malestar en el sector agrari com a productor de la cadena alimentària és el fet que les polítiques que es fan són l’excusa per deixar aquesta producció en mans del gran capital i que les petites explotacions es transformin en treballadors, des d’Europa fa temps que la PAC (Política Agrària Comuna ) va en l’objectiu de tenir un sector robotitzat, digitalitzat amb treballadors, però sense pagesos, la mateixa Comissió Europea que vol els nous transgènics sense controls i que ha donat deu anys més de vida pel glifosat ,la mateixa que ha donat l’etiqueta verda al Biogàs que es produeix a partir de purins i fems que serveix per justificar les macrogranges de bestiar i les plantes de Biogàs a tot el territori. No podem esperar res a la vista del explicat de la Unió Europea, ni que la Generalitat faci cap control de les importacions dels productes quan aquesta feia que els empresaris agrícoles catalans invertissin al Marroc competint directament amb els productors del país, situacions Kafkianes absurdes que demostren que el país i els seus ciutadans no els interessen,és el nostre govern al qui ha permès que més d’un 70% de la producció agrícola estigui lligada al monocultiu ramader que s’està convertint en la bèstia que aterrarà tot el sector, grans empreses com Vall Companys produeix més carn de pollastre que tota l’indústria càrnia de Catalunya amb més del 50% de les truges del país, Guissona produeix un 25% dels pollastres i té un 25% dels porcs d’engreix, per alimentar aquestes dues empreses es necessita prop del 70% de la producció de cereals i una gran part de la superfície de reg del país, avui a Catalunya les explotacions de més de 100 Ha de terra ocupen més del 50% de la superfície agrària del país.
És totalment imprescindible que defensem l’ús de l’aigua per produir aliments abastir a totes les poblacions locals,s’han de deixar a banda els cultius com panís, alfals o cereals que són els més grans consumidors d’aigua dedicats a l’alimentació animal o com exportació a altres països. L’alimentació ha d’estar fora del mercat i l’especulació per ser un bé comú i s’ha de poder garantir la qualitat i la quantitat a tots els ciutadans del país.
Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental
