Tort explica les paraules a partir de situacions reals. “Són paraules agafades en escena, no són de diccionari, són tretes de la vida real”, apunta Tort. Per exemple, per explicar què són les melitxes -un batalló de formigues petites-, relata que és un mot que la seva mare va incloure en una redacció de les seves classes de català, per a sorpresa de la professora que la desconeixia. L’escriptor Jesús Montcada ja l’havia fet servir en algun dels seus contes.
N’hi ha també que la filòloga recupera dels seus records, amb un protagonisme molt destacat per als seus avantpassats. “Hi ha moltes paraules que no les dic però les he sentit dir. Ma iaia deia coses fantàstiques com ‘plega la roba que ja està “aixamorada'”, ha explicat. ‘Aixamorada’ significa que la roba és a un punt d’estar eixuta del tot, però amb la humitat idònia per planxar-la. “Això com ho diuen als altres llocs? No ho saben dir i aquí podem dir que la roba està aixamorada. És fantàstic!”, ha remarcat Tort.
El llibre no recull les entrades del blog de Tort de forma cronològica. Ella hi fa aportacions tres o quatre vegades cada mes però n’ha escollit un terç de les que ha publicat a la xarxa i les ha organitzat per “eixos temàtics”. A més a més dels records, les aglutina en els apartats de la comunitat, els aprenents, la riquesa lèxica, l’objecte d’estudi i l’emoció estètica. Aquest últim “és el valor de les paraules com a objectes decoratius. Hi ha paraules que elles soles són un poema”, ha apuntat Tort. Per ella ho és, per exemple, papaterra.
La filòloga també reivindica que aquestes paraules formin part de l’aprenentatge a l’escola, per garantir la riquesa lèxica dels petits. “Hi ha moltes maneres de dir les coses i no es poden fer servir totes alhora però no s’ha d’arraconar les que no es fan servir a la gran ciutat”, ha reclamat. “No té sentit que a escoles d’aquí, a la classe de ciències es parli de guineus i no de raboses. Han de saber que es diu guineu però també que al Pinell, a Tortosa o Amposta es diu rabosa”, ha afegit. Si és roig o vermell és un altre dilema escolar que molts pares i xiquets han compartit amb els mestres.
De fet, qüestionada per si els mots que recull al seu llibre tenen risc de ser oblidats i desaparèixer, Tort ha defensat la importància de preservar-los i ensenyar-los. “Això és diu anivellament lingüístic, quan les llengües passen de l’oralitat a tenir un estàndard potent, s’anivellen. Perden molt de color en favor d’una unitat on s’identifica tothom. És un fenomen que no es pot evitar però pots posar fre i intentar conservar paraules que tenen molt de valor”, ha dit.
Els castellanismes es poden corregir, i cal corregir-los. A Tortosa està bé passar a dir sostre enlloc de ‘techo’. Ara bé, les paraules genuïnes cal mantenir-les perquè, de vegades només existeixen en un dialecte concret. “Com diuen a Barcelona als forats que es fan a la roba per una espurna de foc? No en tenen cap. Natres diem botana, ells diuen forat”, ha exemplificat. “També s’han d’exportar de la perifèria al centre de poder perquè no exportar-ho vol dir anivellament i pèrdua de riquesa i potencial comunicatiu”, ha afegit.
Tort ha lamentat que en els últims anys la llengua no tingui el valor que hauria de tenir, ni es cuidi prou i ha defensat que el català de les grans ciutats és cada vegada més híbrid. “La cantera de llengua genuïna està a la perifèria. És als nostres pobles on es manté el català col·loquial”, ha reivindicat.
