14.3 C
Amposta

La deltebrenca Karen Berlop publica el seu primer llibre “El ciclo de los girasoles rebeldes”

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Karen Bertomeu López (Deltebre, 1993) és una jove polifacètica amb inclinacions artístiques, creatives i emocionals.

Ha participat en diverses produccions audiovisuals i teatrals com a actriu i també ha realitzat diferents cursos d’escriptura creativa amb grans professionals com Francesc Miralles i ara estudia Comunicació per la UOC.

Ara, baix el pseudònim de Karen Berlop, ha escrit la seva primera obra “El ciclo de los girasoles rebeldes”.

La redacció d’Imagina Ràdio hem pogut conversar amb ella per conèixer més a la jove autora:

1.Primerament, per a la gent que no et coneix, qui és Karen Berlop (Karen Bertomeu López, Deltebre, 1993)?

És molt difícil per a mi descriure’m. Ja entendràs el perquè quan llegeixis la “nota de l’autora” que hi ha al llibre. Et podria dir de manera molt, molt resumida… que soc una jove artística, creativa i emocional. Crec que ser natural, honesta, espontània, lleial i divertida, són alguns dels meus punts forts. M’apassiona el món cinematogràfic i literari. Les meves vies d’expressió principal són l’actuació i l’escriptura. També estudio Comunicació. Estic enamorada del meu gosset i la meva gateta. M’agraden moltes coses i tinc moltes facetes. Tot i que poques persones em coneixen de debò, al complet, i saben realment com soc. S’ha d’escollir molt bé a qui deixes accedir al teu cor.

2. Com i perquè vas decidir escriure el teu primer llibre? 

Va ser una cosa natural, orgànica. Sempre m’havia agradat llegir i escriure. Havia guanyat diversos concursos a l’escola i escrivia de forma habitual. Però això va succeir sense planejar-ho. Tot va començar quan tenia dinou anys, l’any 2012. Recordo que estava en un moment clau de la meva vida, intens. Em passaven moltes coses alhora, totes noves. Algunes molt dures i altres molt bones. I jo sempre he sigut una nena molt expressiva. Sempre he necessitat exterioritzar les emocions, i l’escriptura era una de les meves vies d’expressió principals (però no l’única). Recordo que en aquella època vivia en un pis d’estudiants, i un dia d’inspiració a la meva habitació, vaig escriure un paràgraf molt profund. Em va agradar molt, però no sabia que allò esdevindria en un llibre. A partir d’aquelles línies, em va venir la idea d’una escena concreta. I a partir de l’escena que tenia al cap, va anar desenvolupant-se la resta de la història, que s’ha anat transformant i evolucionant. Et podria dir que ha sigut un procés d’anys, de moltes fases, fins que ha arribat a veure la llum.

El ciclo de los girasoles rebeldes de Karen Berlop. Foto: Cedida

3. Què et va inspirar per escriure aquesta història de Aylin Brown i el seu amor impossible?

Com he explicat abans, tot va sorgir d’un paràgraf, unes línies. A partir d’allí, em vaig imaginar una escena que em va sortir de les entranyes, de la imaginació, de l’inconscient. I vaig saber del primer moment que volia parlar d’un amor prohibit, impossible. És veritat que el llibre no parla i no es centra només en aquest tema, però que el seu amor seria d’aquest tipus, ho vaig saber del primer moment. També penso que estic molt influenciada en l’àmbit cinematogràfic d’aquelles històries que han marcat la meva existència. M’agraden més aquells amors que poden esdevenir en situacions complexes, profundes, divertides o diferents que no pas aquells estereotipats.

4. Perquè has apostat per escriure sobre la vida dels joves a Estats Units durant els anys 40 i la gran quantitat de dones que van desafiar les normes socials de l’època?

Quan vaig escriure la primera escena, ho vaig fer en passat. No va ser una cosa planejada, em va sortir escriure en aquest temps verbal. A mesura que anaven sorgint i s’anaven desenvolupant les idees i altres escenes, la història va agafar forma en aquella època, als anys quaranta. Crec que va ser degut a les influències de pel·lícules o sèries que he vist. El que tenia clar, si o si, era que la situaria als Estats Units. Des que soc molt petita em crida l’atenció aquest país i un dels meus somnis és viatjar allà, algun dia. A més, sabia què volia fer una protagonista rebel, avançada al seu temps. Que desafies el context social i les normes de l’època. Sempre m’han agradat les dones fortes, guerreres, lluitadores, en personalitat. En essència pròpia. Sempre m’han atret aquestes figures, que m’han servit d’inspiració, de model i de rol. En el fons, jo em considero així. I evidentment, la protagonista del llibre s’haurà d’enfrontar a situacions i obstacles de la vida. El curiós és que, alguns dels problemes als quals s’enfronten els personatges al llibre, continuen existint avui en dia. Sí que han avançat i millorat un poc, però no s’han abolit. I això et fa pensar que alguna cosa no estem fent del tot bé. Passaven abans, i encara passen ara.

5. Com ha estat el teu procés de creació d’aquest llibre, des del concepte inicial fins a la publicació?

Et seré honesta. Ha estat llarg, difícil, dur i esgotador. Però a la vegada també ha sigut enriquidor, educatiu, interessant i dinàmic. Tinc una mescla contradictòria d’emocions i sensacions d’aquest procés. Ha sigut indescriptible. Estava convençuda que no el podria acabar mai, i mira…

6. En quina mesura creus que la teva pròpia vida i experiències personals han influït en la creació d’Aylin i la seva narrativa?

Et diria que en moltes. Crec que Aylin Brown és el meu alter ego. Ha sigut la meva musa, la meva inspiració, el meu referent. Evidentment, no parla de mi, però sí que té moltes coses sobre mi. I altres coses que admiro en les persones, en les dones. Quan acabes de llegir tot el llibre, pots trobar moltíssima informació sobre qui soc o com penso. Però no perquè ho hagi fet de forma conscient, sinó perquè en aquest primer llibre m’he deixat l’ànima i l’essència, a pesar de ser una obra de ficció, sorgida de la imaginació i la creació, també ha sorgit de l’inconscient, de dins. En aquest cas, he sigut una escriptora brúixola.

7. Quines han estat les principals dificultats que has trobat en el procés d’escriure aquest llibre, i com les has superat?

Buf… si la gente supiera… fliparia. He superat mil obstacles. Començant pel principi, amb el desconeixement de tot el que suposava o implicava realment escriure una novel·la i voler fer les coses bé. Al principi, em vaig tirar a la piscina sense saber nedar, i ara soc una experta amb totes les seves modalitats.

Primer vaig passar pel moment de creació i escriptura, és a dir, el de fer una història completa. Sens dubte, per mi, va ser el pas més fàcil de tots. El que no sabia era que, tots els detalls esmentats havien de quadrar entre si, i més escrivint al passat. Les dates, les edats, els objectes, les localitzacions, el context social, les cançons… TOT. I jo, que era joveneta, vaig deixar-me portar escrivint, fins al final, que vaig haver de repassar tota la història per quadrar totes aquestes dates i documentar-me absolutament de tot. Vaig gastar moltíssima energia i temps, és clar. I alguna llicència poètica molt concreta m’he permès, en ser ficció. Però vaig haver de fer molta recerca per posar un ordre estructural coherent. I així ho vaig fer.

Després vaig intentar corregir jo mateixa el llibre, milions de vegades, fins que vaig col·lapsar i vaig arribar a la conclusió que necessitava a algú professional que és dediques només a això. Jo no era una experta en correcció, i sempre que repassava trobava errors. Llavors, vaig fer una recerca amb diferents persones, per veure quina seria l’adequada. I per sort, la intuïció no em va fallar. Juntament amb aquesta persona vaig haver de fer les correccions completes (que n’hi ha de dos tipus) a tot el llibre, tanta informació nova i desconeguda, em va fer explotar el cap. Però amb ella vaig aprendre moltíssim del tema. Tot el que sé.

Tot i que aquest pas em va portar a l’obsessió. Sempre hi havia algun error per canviar quan feia la passada sencera del llibre. Vaig llegir-lo i corregir-lo tantes, però tantes vegades… que el vaig prendre avorrit. Va ser el pas més llarg de tots, en diferència. A més de la gran inversió de temps, feina i diners que va suposar.

Després, vaig passar a la maquetació, a priori em pensava que seria una cosa senzilla, però no. Vaig contactar amb un professional, i amb ell, vaig tornar a aprendre coneixements completament nous per a mi. Aquí, em van entrar noves obsessions perquè havia d’escollir moltes opcions sobre l’aspecte visual del contingut interior del llibre, i em sentia insegura i indecisa, ja que no podia veure com quedaria en físic, només per pantalla. Li vaig demanar que fes i desfés molts cops, volia que quedés perfecte. Va tenir tota la paciència del món. Fins fa poc, encara vam retocar detalls, fins a estar finalitzat. Va ser dur com la correcció, però no tan llarg ni dens.

Després em vaig posar amb el disseny de la coberta, que el vaig fer i maquetar sola. En canvi, el dibuix de la protagonista, el vaig encarregar a un amic meu que li agrada molt dibuixar. No obstant això, mai havia fet una il·lustració d’una portada, ni tampoc havia treballat sota encàrrec, al principi li va costar molt sortir del seu estil per poder entrar al meu. També va ser un procés llarg…de molts canvis, retocs, xerrades, direccions. Va costar, però ho vam aconseguir i estic molt contenta amb el resultat que em va fer.

Entre mitges de tot el que he explicat anteriorment, vaig decidir apuntar-me a cursos d’escriptura creativa a Barcelona, amb grans professionals, com l’escriptor Francesc Miralles, per aprendre tots aquells recursos tècnics sobre com escriure un llibre, perquè aquest tingues la qualitat o la riquesa adequada a tots els nivells (contingut, personatges, trames, diàlegs, sorpreses, girs…) i també de la part formal (sagnies, guions, espais, marges, lletres…). Vaig anar durant dos anys. I també vaig aprendre moltíssim conceptes desconeguts superútils i necessaris, d’allò que tothom desconeix de l’escriptura.

Tot i que reconec que hi han hagut moltíssimes pauses pel camí, ja que la meva vida em requeria atenció per altres temes que em passaven. A part de les feines, estudis, vida social i altres coses externes… no ho vaig tenir gens fàcil. Reconec que ha sigut un procés d’anys, per tots aquests motius. I perquè intentar fer alguna cosa bé, no costa el mateix que fer-ho regular o malament. A més, prioritzar-me, m’ha costat molt. Massa. Però l’important és aprendre a fer-ho i aconseguir-te posaren primer lloc, algun dia, per salut mental.

En resum, ha sigut una tortura molt enriquidora i esgotadora ha, ha, ha. Evidentment, ara, que ja sé sobre que va el tema i tots aquests coneixements, ho faria molt més ràpid i sabria perfectament el que NO s’ha de fer i no he de repetir. Sabria anar al gra i sabria com funcionen tots els passos. M’estalviaria molt de temps i mals de caps. Cosa que em llevaria un gran pes de damunt. Però almenys, tinc la consciència tranquil·la que ho he fet tal com toca, sense saltar-me cap pas, i sent el més professional possible, amb molt de criteri propi, invertint en l’important, que era la qualitat de l’obra.

8. Quins consells donaries a altres escriptors novells que estan intentant publicar el seu primer llibre?

Seré molt clara; que es formin. Que inverteixin en professionals, que no vulguin fer un llibre per “oh, que guai, he fet un llibre”, no.  Que ho facin bé, en cara i ulls.
Que no portin presses. Avui en dia hi ha moltíssima gent que s’autopublica sense criteri. Sense gens de criteri. I això no hauria de passar. Avui en dia hi ha massa sobreproducció de llibres, autors, llançaments… i crec que la qualitat hauria de prevaldre abans que la quantitat, en qualsevol àmbit. No entendria que algú escrigués un llibre, per exemple, sense que llegeixi o escrigui de forma habitual. No m’entraria al cap. A més, també han de ser persones creatives amb molta imaginació, de naturalesa. Escriure un llibre no és fàcil, i crec que els factors esmentats abans són tots importants. En resum; que li agradi llegir, que li agradi escriure, que sigui una persona creativa, que es formi tècnicament de com s’escriu un llibre, que inverteixi en professionals del sector, que vagi a cursos d’escriptura, que tingui autocrítica, i sobretot moltes ganes i temps. El treball dur i la inversió de diners, també van incloses en el pack. I el talent, també hauria d’estar.

9. Quin aspecte del teu llibre creus que connectarà especialment amb els lectors, i per què?

En molts. No vull fer espòilers, però es podran sentir identificats o connectats en diferents personatges, per les experiències que passen o els obstacles que superen. Sens dubte, he intentat fer personatges reals, imperfectes. Amb llums i ombres. Que s’equivoquen, que aprenen, que senten i viuen. És a dir, depèn de les vivències dels lectors, es quedaran amb aquells missatges que més els ressonin. Hi ha diversos rerefons importants al llibre, alguns socials i altres individuals. Tant de bo poder tenir el feedback dels lectors, per saber quins són aquells missatges o aprenentatges que s’han quedat o més els han ressonat. Saber quins “clics” han viscut o sentit amb la lectura.

10. Quines són les teves expectatives per a la recepció del teu llibre per part del públic i la crítica literària?

No vull fer-me expectatives. He après que no serveixen de res. I després, si no passen tal com les has imaginat et sents malament. Per això, prefereixo estar satisfeta amb tota la part que estava a les meves mans. Sé que l’obra està ben feta, treballada. Independentment del gènere, la història i la narració, que això et pot agradar o no, perquè forma part dels gustos personals. Però que el llibre està treballat i m’he deixat la pell posant en pràctica tots els recursos que s’han d’aplicar, ho he fet. Per això, en l’aspecte que em pertoca, estic satisfeta, orgullosa i en la consciència molt tranquil·la. M’agradaria que tot sortís bé, per tot el que hi ha al darrere, és clar. Però a partir d’aquí, el que passi, ja no ho puc controlar. Per tant, ho deixaré fluir.

11. Quins  plans tens per al futur en la teva carrera d’escriptora?

He de reconèixer que soc una persona que no li agrada gens parlar ni pensar en futurs. Bàsicament perquè la vida m’ha ensenyat que no existeix. Que fer plans i expectatives només serveixen per a frustrar-te, i que després la vida dona moltes voltes i teu tomba tot a l’aire, perquè té uns altres plans per a tu. Prefereixo gaudir d’aquest moment, que prou m’ha costat, i crec que també necessita el seu reconeixement. Quan passi un temps, la vida dirà. Sí que tinc alguna idea en ment d’un segon llibre, però és una cosa que ara no està a la llista de prioritats immediates. Si ha de passar, ja sorgirà el moment adequat.

12. Quines mancances diries que tenim a les Terres de l’Ebre?

Jo només et puc dir les que tenim culturalment, que és l’àmbit que controlo. Tot i que penso que aquests últims anys hi ha hagut un increment i una millora en aquest sector, encara ens queda molt per fer. Tenir més espai i reconeixement. Que es valorin realment aquests oficis, perquè tothom els consumim. També estaria bé que es donés més suport i visibilitat als artistes del terreny (de qualsevol disciplina), inclús entre ells mateixos, perquè no veig tanta solidaritat o generositat de la qual, algunes persones, prediquen.

13. Quin llibre o autor t’ha influït més en la teva pròpia escriptura, i per què?

Crec que cap. Tot i que hi ha molts autors i autores que m’agraden, no he agafat cap model literari. Però sí que he agafat models cinematogràfics. Crec que he escrit una història que pot ser visualitzada com si fos una pel·lícula. He sigut la creadora, directora, actriu i lectora del meu llibre. I ara, em toca ser un projector de cine per als lectors que la llegeixin i la vulguin visualitzar a la seva ment, de manera particular i única.

14. Què esperes que els lectors portin amb ells després de llegir el teu llibre?

La resiliència, l’essència pròpia, la llibertat, l’amor real, l’evolució… i molts altres valors i conceptes que apareixen al llarg de la història i que podran descobrir!

15. Per acabar, com som una ràdio musical ens agradaria saber quina és la teua cançó preferida i perquè.

Abans de res, vull comentar a la gent que es llegeixi la meva novel·la, que inclou una BSO pròpia que la poden trobar al meu Spotify, amb el títol “El ciclo de los girasoles rebeldes”. Dit això, et puc esmentar que una de les meves cançons preferides (tot i que en tinc moltíssimes) és “Losing my religion” de R.E.M… però avui et vull recomanar, en especial, la versió que ha fet Ian Storm, John Laurant, Carl Clarks feat Polina Vita, perquè m’encanta i la porto en bucle aquests dies. Em transporta a una altra dimensió, em fa sentir lliure, com si em digués: “No importa qui ets , el que tens, en que creus. Tampoc importa amb els altres. Simplement, oblida’t de tot. Deixa’t sentir. Deixa’t fluir. Simplement, sent i eleva’t.”

Redacció- X. Ll

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -