La 4a. Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament celebrada a Sevilla ha servit per a acordar el ‘Compromís de Sevilla’, un pla per reactivar el finançament global dels països més necessitats. Antonio Guterres, Secretari General de l’ONU ha alertat sobre una bretxa de finançament de 4 bilions de dòlars que amenaça la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. “Aquesta conferència no tracta de caritat. Es tracta de restaurar la justícia i facilitar que totes les persones puguin viure amb dignitat”.
Ja fa més de mig segle que els països rics del món es van comprometre a destinar el 0,7% del PIB en ajuts al desenvolupament, un compromís que no solament no s’ha complert sinó que des del 2022 l’ajut global ha anat disminuint.
Així les coses, la cimera de l’ONU a Sevilla ens deixa una fotografia, sense retocs, sense fake news, de la situació global del món. Almenys per una vegada ni han dissimulat tampoc, a pit descobert, tota una sèrie de països com els EUA que ha dinamitat el sistema de finançament estatunidenc per al desenvolupament, i d’altres que han reduït la seva contribució com ara Alemanya, el Regne Unit i França, països que, d’altra banda, s’han compromès a augmentar la despesa militar al 5% del PIB.
Les retallades en l’assignació de fons tenen un impacte directe en la lluita contra la fam i la salut global, en especial per a la lluita contra l’epidèmia de VIH en Àfrica o en el control de la malària o la tuberculosi. Ja hem vist els efectes devastadors que va produir la COVID-19 especialment en els països pobres que van tardar moltíssim a rebre la vacuna per falta de finançament.
A pesar de tot en la declaració final s’insisteix en la necessitat d’arribar al 0,7% d’aquí a l’any 2030, és una necessitat donat que l’ajuda internacional, actual, serveix per a poca cosa més que per pagar el deute que tenen els països pobres. Un deute que els escanya per la cobdícia de les entitats privades o bé per les institucions internacionals, que fa que per si sols no puguin sortir del bucle de l’endeutament, que fa que hagin de destinar més diners en pagar en interessos que els que destinen a sanitat i educació juntes.
La cooperació internacional és imprescindible per promoure un desenvolupament sostenible, i millorar les condicions de vida de tot el món, és fonamental per abordar els desafiaments globals com la pobresa, el medi ambient i canvi climàtic, i l’educació, entre altres.
Davant d’això s’han proposat tota una sèrie de mesures per flexibilitzar aquest deute i alleugerar la càrrega financera, fer més progressius els sistemes fiscals. No es tracta de condonar el deute sinó de reestructurar-lo perquè pugui ser assumit, alhora que en cas de necessitat interrompre de manera temporal el pagament d’aquest si un país es veu afectat per una crisi sanitària, alimentària i climàtica.
Cal invertir en el futur que desitgem construir junts, la corresponsabilitat no és una opció, és una obligació de cara als més necessitats. La solidaritat no solament és responsabilitat dels governs i les institucions a les quals els hi hem d’exigir, sinó que cal, també que cadascú en la mesura de les nostres possibilitats ajudem, i no parlo solament de diners sinó de crear un estat d’opinió favorable als ajuts que donen i han de continuar donant els governs, i institucions, en contra d’aquells que pensen solament en el seu benestar, quan hi ha milions de persones que no tenen les seves necessitats mínimament cobertes.
Francesc Miró Melich. Comunicador i analista