Va arribar un moment en què els meus pares es van adonar que anava creixent i que l’adolescència feia temps que estava demanant pas. De mica en mica van anar cedint corda per tal de gaudir d’aquella llibertat que tot adolescent anhela. Quina meravella descobrir el món de les colles, nois i noies plegats. De les festes que s’organitzaven a casa d’algú amb l’excusa o no de celebrar alguna cosa. Què bonic descobrir l’amor juvenil o pensar que l’havies descobert, essent correspost o simplement no. La colla era una cosa molt potent en la que no hi podia entrar qui volia, crec que les noies hi tenien molt a dir, però quan hi eres a dins difícilment te’n sorties. Com sempre ha succeït a totes les colles, els problemes habituals que es generaven tenien el seu origen en les parelles que es feien i desfeien.
A la meva colla de sempre hi érem: Mari Carmen, Immaculada, Victòria, Asunción, María José, Araceli, Alejandrina, Maribel, Cinta, Maria Cinta, Joana, Elena, Gina i Isa pel que fa a les noies. Pel que fa als nois: Salvador, Santi, Pedro, David, Manolo, Ramon, Felipe, Javier, Diego, Josep i Pere. Què boniques eren les tardes de diumenge de ball al cine Califòrnia. Què bonics eren els dies de vall a l’estiu a la Pista de Verano. Què boniques eren les festes majors. Tot era bonic. Davant nostre teníem un món per a descobrir.
En aquella època va haver-hi un any en què les noies van proposar fer un parell de carrosses per la Festa Major de Sant Jaume d’Enveja. Una seria de Heidi, Pedro, l’Avi, Clara i la senyoreta Rottenmeier i l’altra estava basada en una escena de la mítica sèrie “La casa de la Pradera”.
Les noies es van apuntar totes, i als nois només ens van enredar a Salvador, Felipe i a mi. Felipe era en Charles Ingals, jo l’avi de Heidi i Salvador estava a la part tècnica. Vam situar el centre operatiu a un magatzem de “casa Mosquit” al final del Puó, molt a prop del Pont de la Pallarassa.
Va arribar el dia del concurs de carrosses en plena Festa Major i, sorpresa, vam guanyar el primer i segon premis. No recordo l’import en metàl·lic que en total ens van donar, però va ser suficient per animar-nos a fer alguna cosa més per poder treure més diners i plantejar-nos fer alguna excursió o semblant. Però no sabíem per on tirar.
La mare d’Asunción, Sioneta de Lino, tenia un taller de confecció i no sé si una o altra o ambdues, van tenir la brillant idea de fer una desfilada de moda al cine Califòrnia, en la que les noies de la colla farien de models, Felipe, amb un guió ben escrit dels vestits de la desfilada, faria de presentador i jo estaria a taquilla cobrant i controlant. Salvador, un cop més, a la part tècnica. D’entrada els nois vam dir que era una idea desgavellada, però ja ens podem imaginar que va passar, vam acabar acceptant. La brillant idea va tirar endavant.
Un cop escollits els vestits calia adaptar-los a les models, d’això se’n va cuidar Sioneta i el seu personal. Es va preparar la descripció dels vestits que havia d’anar llegint Felipe. Vam decidir que per a treure més diners rifaríem un pernil enmig de la gran desfilada. Vam començar a vendre els números prèviament. El pernil el compraríem amb els diners de les butlletes venudes. Tot estava calculat.
Arriba la gran nit i el cine Califòrnia no estava ni molt menys ple, però hi havia força gent, només amb els pares i familiars ja feia patxoca. La desfilada va anar molt bé, les noies ho van fer com autèntiques professionals i Felipe, elegantment vestit, va conduir la desfilada de meravella.
La cosa es va complicar una miqueta a l’hora del sorteig, perquè ens vam embolicar i el número que cantàvem no estava venut; tornem a començar i la tornem a embolicar. Crec que va a tornar a passar. Al final, com que gairebé tots els assistents eren família, algú del públic va demanar que el sorteig es donés per acabat i que els diners quedessin per a la iniciativa. Tothom va aplaudir-ho i així va ser. No vam haver de comprar cap pernil.
Passats uns dies estàvem pensant què podríem fer amb els diners o on anar, i algú se li va ocórrer que podíem anar a Mallorca, tots vam dir que sí, però de sobte va sorgir la gran pregunta: ens deixaran anar sols els pares?, sobretot a les noies. Calia buscar alguna estratègia que poguéssim vendre fàcilment als nostres pares.
Quan convé els joves se les pensen totes. Vam pensar que si un parell de persones grans ens acompanyaven, segur que els pares no es podrien negar. La pregunta era qui ens voldria acompanyar. Vam trobar la solució, Pepito de Lino i la seva esposa, ell era l’alcalde de Sant Jaume. Vam anar a casa seva i li vam explicar el que volíem fer. Li vam suplicar que digués que sí i va dir que sí. Llavors a tothom li va ser molt fàcil plantejar-ho als pares i obtenir un resultat positiu. I així va ser.
Vam començar a fer les gestions per a la compra dels bitllets, que les van fer dues companyes de la colla que vivien a Barcelona, crec que van ser Gina i Elena o Joana. Vam treure els bitllets per anar amb vaixell i en butaca, per tal de cenyir-nos al pressupost. Ara només quedava resoldre el problema del desplaçament des de Sant Jaume a Barcelona. Aviat va estar resolt, el Land Rover de l’alcalde. Era un Land Rover dels llargs, però només tenia dues files de seients i la primera estaria ocupada per l’alcalde i esposa.
Arriba el dia de marxar i de sobte el cotxe es va fer petit, crec que érem nou o deu i només hi havia cinc places. A la segona fila de seients van seure quatre noies i els tres nois vam anar al darrere amb les maletes, posats com vam poder. La il·lusió podia més que la comoditat. La veritat és que vam anar a Mallorca i, tot i que el viatge va tenir de tot menys luxe, ens ho vam passar de meravella. No sé si a l’anada o a la tornada de Barcelona, vam tenir algun petit ensurt, doncs la son li va fer alguna malifeta al conductor. No va passar res.
Però la història de les carrosses no acabaria aquí. Passats uns dies les noies de la colla ens diuen que havíem de repetir-les però a la Festa Major de Tortosa. En aquells moments, no sé per quina raó, Felipe i jo estàvem enfadats amb les noies de la colla i vam dir que de cap de les maneres aniríem a Tortosa. En aquella època Sant Jaume era pedania de Tortosa i, a més estudiàvem allí, doble motiu per no anar-hi: l’enuig amb les noies i la quantitat de persones que ens podien reconèixer. Ens vam mantenir ferms en la nostra postura.
Un dia cap al tardet estàvem Felipe, jo i algú més fent una partida en un bar del poble, si no recordo malament era La Estrella, i de sobte veiem que ve cap a la nostra taula Paco “l’urbano”, era el policia local del poble, crec que en aquella època només estava ell i un altre més. Paco era una persona que imposava, crec que no l’havia vist mai riure; segur que era molt bona persona però feia respecte. Veure que s’adreçava a nosaltres va fer que ens vingués una mena de tremolor, tot preguntant-nos què podia passar. I ho va deixar anar: “el senyor alcalde diu que vol parlar amb vosaltres dos, us està esperant a l’Ajuntament”. Cordons! Què podia passar? Ens vam preguntar. Una mica espantats, per no dir acollonits, vam anar cap a l’Ajuntament, llavors situat al costat de l’església.
Només entrar al seu despatx ens va preguntar: “a vosaltres dos que us passa amb les noies de la vostra colla?”, vam respirar alleugerits i interiorment vam pensar: “era això!”. Seguidament, ens va preguntar per què no volíem anar a Tortosa i li vam dir que estàvem enfadats amb les noies, no recordo el perquè. Ens va demanar que ho reflexionéssim, sabia compromès amb l’Ajuntament de Tortosa que hi aniríem. Després de molt estira-i-arronsa, vam dir que sí però no en volíem saber res fins al dia que teníem que passejar amb les carrosses pels carrers de Tortosa.
Va arribar el dia i tots cap a Tortosa, allí ens esperaven les dues carrosses. La de la Casa de la Pradera era tal qual la vam fer a Sant Jaume, però a la de Heidi hi havia canvis substancials, s’havia fet un excel·lent treball. Va quedar preciosa. No havia comentat que, tant a Sant Jaume com a Tortosa, a la de Heidi portàvem un ase on dalt anava “Clara” i a l’altre un cavall tirava d’un carro de quatre rodes, com a la sèrie.
Una anècdota final. A Tortosa quan es feia la desfilada de les carrosses, el públic les boles de confeti no les desfeia per tirar, sinó que amb les mans les estrenyien fort i tiraven a tocar per fer mal. Quina bonica idea, no? Jo només pensava amb l’ase i l’amiga que hi anava a sobre.
Va haver-hi un moment que em vaig cabrejar una miqueta veient com gairebé tota la gent feia el mateix i vaig optar per utilitzar el mateix mètode, perquè la veritat és que ens estaven deixant blaus, a més, jo era l’única persona amb una mica de força dalt la carrossa, la resta eren tot amigues de colla. Aprofitant el domini que em donava l’alçada de la carrossa i que no se’m reconeixia per la caracterització del abuelo, vaig començar el meu atac personal i vaig descarregar tota l’artilleria de boles de confeti al meu abast. Em vaig anar sentint a gust, mentre deixava anar la meva timidesa inicial. L’adrenalina anava en augment, sobretot quan reconeixies alguna cara coneguda, com per exemple algun professor que llavors tenia a Tortosa. La veritat és que vaig desfogar-me amb ganes. Ja no només xalaven els de baix.
Encara em continuo preguntant si aquest procedir dels tortosins era una “estranya” tradició, que alguns havien instaurat o simplement per què érem persones del Delta, concretament de Sant Jaume d’Enveja, la seva pedania. Sortosament, tant l’ase com el cavall, es van portar de meravella i no vam haver de lamentar cap incident, només la impotència i vergonya inicial en veure aquella lamentable actuació de persones de tota edat. Tradició?, si ho era, s’hagués pogut pensar amb possibles conseqüències, no? Ningú es va parar a valorar-ho detingudament.
Que consti que no tinc res vers Tortosa i els tortosins, la meva àvia materna era tortosina, jo vaig estudiar uns anys a Tortosa, vaig fer molts amics i amigues, m’agrada anar molt a Tortosa, sobretot al mercat, però aquell dia de carrosses em vaig sentir una mica humiliat. La pell massa fina? Potser sí, però realment no ens vam sentir gens còmodes davant aquell espectacle, ens vam sentir com a ninots a una “caseta de tir d’una fira”. Així va ser, així ho vaig viure.
“Avui és el millor dia”
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls