Keila García Pitarch, és una jove de 29 anys, d’Amposta, ex concursant de La Voz d’Antena 3.
Keila ha estudiat el violoncel i també toca l’ukulele i la guitarra de forma autodidàctica. Aquesta tatuadora sensible i tímida va anar al programa de “La Voz” a superar-se a ella mateixa i deixar de ser tan sols instrumentista per a enfrontar-se a l’escenari de ‘La Voz’.
Després d’aquella experiència, l’ampostina va publicar el seu primer EP, anomenat “Ectoplasma”.
Avui, la redacció d’Imagina Ràdio hem pogut conèixer la part més personal de la jove cantant ampostina:
-Qui diries que és Keila Garcia, com et definiries a tu mateixa?
Com em definiria? És una pregunta que sempre m’ha costat molt contestar… però diria que abans de res sóc creativa i inquieta, cabuda i una mica tímida.
-Com i quan vas començar a interessar-te per la música?
No recordo cap moment en la meua vida en el que la música no estigués pressent, sempre ha estat allí. La meva família per part de mare són gairebé tots músics i tinc records molt bonics des de ben menuda. El meu iaio cantant, la meva cosina tocant la guitarra… i jo els admirava en devoció. Però no va ser fins que el meu pare em va portar a un concert de música celta que vaig decidir que volia tocar el violí i dedicar-me a fer música.
-Quan va ser el teu primer concert? Com el recordes?
El meu primer concert el recordaré sempre, ja que va ser un desastre ha, ha, ha
Va ser un febrer de 2013 i no havia tocat mai la guitarra i cantat tota sola davant de gent. Em vaig equivocar a cada cançó i em tremolaven els dits i la veu, però gràcies a aquest pas a poc a poc em van anar sortint més concerts i vaig anar agafant confiança.
– Tens un estil molt propi, com el definiries?
Crec que el meu estil és bastant melòdic, canto el que sento i això es projecta a la veu.
– Una de les coses pel que la gent de l’Ebre et coneix més és per la teva participació a La Voz, com recordes l’experiència? (com va començar, sensacions, pensaments..)
Va ser una experiència bastant intensa en aquell moment. Com he dit abans sóc una persona tímida en certs aspectes i potser no vaig acabar de deixar-me portar pel moment. Ara ho veig en una altra perspectiva i potser hauria donat més joc o “espectacle” ha, ha, ha
Jo no tinc antena de tele a casa i ni sabia que estaven fent càstings, va ser pels vídeos que tinc penjats a YouTube i Instagram que la productora va contactar en mi, si no jo no m’hagués enterat de res.
En definitiva el programa em va donar bones oportunitats i em va fer conèixer gent apassionada per la música que ho viu tan intensament com tu i això és superbonic.
– Què li diries a algú que vol començar una carrera musical?
Que s’ha de ser constant i que no es desanimi per si no arriba a ser mai “reconegut” o li costi arribar, ja que el que importa és que es facin les coses des de dins i que surtin i es projecten des de l’ànima, només així s’arriba realment a la gent i la satisfacció personal encara és més gran.
– Com van reaccionar la família i el teu cercle d’amics a l’escoltar la teva primera cançó? Com ho vas viure tu?
La meva família i amics són un pilar fonamental en la meva vida, han estat a cada concert des del principi cantant les meves cançons. Sense el seu suport no sé si hagués arribat tan lluny.
-Vas treure un EP, Ectoplasma, com va sorgir la idea de començar aquest projecte?
Ectoplasma fa molts anys que s’està creant i redefinint. Tenia molt clar des d’un principi que volia lligar les cançons d’alguna manera. Per a mi el disc de Love of lebian, 1999, va ser molt inspirador, ja que et conta la història de dues persones i la muntanya russa que és la seva relació.
Crec que quan el disc té un sentit i et conta alguna cosa l’oient te més curiositat per escoltar i saber el que passa. Realment és un projecte que encara no he acabat amb ell, veureu més coses en un futur.
– De les teves cançons quina és la teva cançó preferida i per què? Com recordes l’experiència gravant-la?
Totes les cançons d'”Ectoplasma” recordo gravar-les en molt d’amor i en ganes de buscar sons nous i diferents, però potser em quedaria en “Ecos” que realment no forma part de l’EP. Va sortir perquè estàvem estancats a l’estudi i no trobàvem la inspiració en certa manera. Jo li vaig dir a productor que havia compost una cançó aquell diumenge i ell em va dir que per favor li ensenyés. Li va agradar tant que va dir, gravem-la! Aquesta cançó va ser com un “break” per a veure les coses en certa distància, que potser havíem de tornar als inicis, a lo més pur, que un simple piano i veu et pot portar més lluny que mai.
– Com som una ràdio musical, ens agradaria saber quina és la teva cançó preferida i perquè
Per a mi és superdifícil quedar-me en una cançó, ja que hi ha massa cançons que em fan ficar la carn de gallina, un nus a la gola o em recorden a una persona o moment en concret. Però potser hi ha una d’aquestes que no em cansaria mai d’escoltar i és “If I Ain’t Got You” de Alicia Keys, però també “Turn the Page” de Metallica o “Something In The Way” de Nirvana.
Redacció- Xavi Llambrich
