Penso que és una sort recordar 49 anys després dels Jocs Olímpics de Munic 1972 algunes imatges i experiències del que vaig viure durant les 3 setmanes que vaig compaginar la meva feina als menjadors del Centre de Premsa (PresseZentrum), la presència com a espectador a algunes competicions inoblidables, les estones de conversa amb professionals dels mitjans de comunicació i atletes, i les visites a llocs amb molta història i bellesa de la ciutat de Munic com les seves dues magnífiques Pinacoteques existents llavors, l’Antiga i la Nova, que van ser la meva primera aproximació i descobriment d’obres artístiques de reconeguts pintors des de l’època medieval.
De les meves xerrades amb altres persones tinc memòria dels debats sobre el tema del dopatge, sobre les lluites per les medalles i el prestigi internacional dels atletes i equips dels països més representats, i sobre diferents objectes destinats al bescanvi i al mercadeig en llocs públics molt concorreguts.
Les controvèrsies sobre el tema del dopatge giraven al voltant dels medallistes guanyadors de proves individuals susceptibles d’haver utilitzat substàncies, prohibides o no, que poguessin haver influït de manera determinant en la seva preparació, classificació i triomfs. Lasse Viren, guanyador dels 5.000 i els 10.000 metres llisos a Munic 1972 va dir públicament que s’entrenava a llocs de molta alçada per elevar el seu hematòcrit (nombre de glòbuls rojos que transporten per la sang l’oxigen necessari per millorar l’esforç muscular) i realitzar després una extracció i reserva de sang per ser injectada per transfusió abans de les competicions més importants. Opinava el mateix que Mark Spitz quan anys després de Munic 1972 deia que la relació de substàncies prohibides sotmeses a controls de dopatge als Jocs Olímpics es coneixien 6 mesos abans de la seva celebració i per tant només calia no d’utilitzar cap d’aquestes substàncies…
Quant a les lluites per les medalles dels països amb més probabilitats de triomfar és important recordar que estàvem en un període de guerra freda i d’especial confrontació entre atletes i equips dels països comunistes – entre els quals destacava la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) – i els de països capitalistes – entre els quals destacaven els Estats Units d’Amèrica (USA) -. Aquesta confrontació també era molt forta entre les dues Alemanyes (República Federal de l’Oest i República Democràtica de l’Est) separades pel mur de Berlín (fet que va durar fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992). Aquest va ser el repartiment final de les 600 medalles (195 d’or) de Munic 1972: URSS: 99 (50 d’or); USA: 94 (33 d’or); RDA: 66 (20 d’or); RFA: 40 (13 d’or); i la resta de països: 301 (79 d’or).
Entre els bescanvis i mercadeig que vaig presenciar entre esportistes, ciutadans i comerciants d’arreu destacaven les d’insígnies (pins), gorres, monedes, medalles, clauers, penjolls, pòsters, càmeres fotogràfiques, objectes d’escriptori, vestimentes i calçats esportius. Es distingien fàcilment formant petites rotllanes de gent molt diversa on l’expressió més repetida i rellevant era: Change!!! Change!!!
Uns dels meus records més apreciats de Munic 1972 és el dels coberts utilitzats pels periodistes de la ciutat de la premsa i els que treballàvem en els seus menjadors. Va ser una periodista argentina qui va despertar el meu interès en una conversa mentre menjava amb els seus companys tot dient que eren autèntiques joies per la seva estètica, qualitat i valor. No es va equivocar, ja que 49 anys després encara disposo d’un joc d’aquests coberts que pertanyen a la col·lecció “Cutlery, model 2722” creada per Carl Hugo Pott a 1957 a l’Alemanya i figuren en els catàlegs del Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York i del Museu d’Art d’Indianapolis.
De totes les competicions d’equip dels Jocs Olímpics de Munic 1972 la que més expectació va aixecar va ser la final de bàsquet masculí en arribar a la final els equips de les dues grans potències mundials de l’esport, la imbatuda selecció nord-americana (USA) i la selecció russa (URSS). El partit es va celebrar la nit del 9 al 10 de setembre, vespra de la jornada de cloenda dels Jocs. Les grades i tot el pavelló OlympiaHalle, estaven plens d’espectadors, de professionals dels mitjans de comunicació, de membres d’altres seleccions en llocs preferents i amb les càmeres de televisió en color davant del qual acabaria sent el partit i el final d’una final olímpica més polèmic i comentat. Les seves imatges es poden veure detalladament a les xarxes socials.
Gràcies a la meva targeta d’identificació i l’Abracadabra (Presse !!!) estava veient en directe l’espectacle. De blanc els americans, de vermell els russos. Tot el partit va ser molt competit amb els russos davant per poc. Quan faltaven 10 segons per al final guanyava l’URSS per 49 a 48 i cometen una falta personal. Dos tirs lliures a favor d’USA. Els encistellen els dos. USA 50 – URSS 49. Restaven tres segons de joc efectiu. Treuen de línia de fons els russos i dos segons després els àrbitres aturen el joc en veure un guirigall al voltant de la taula arbitral auxiliar on l’entrenador rus reclamava que el temps mort que havia demanat quan es llençaven els tirs lliures es fes efectiu i després es juguessin els 3 segons restants. Després de moltes discussions es decideix que es faci el minut de temps mort i es reiniciï el partit. Així es fa i treu la pilota, de la línia de fons, per segona vegada, un jugador rus. Uns instants després els jugadors americans s’abracen i canten victòria, i els seus seguidors entusiasmats envaeixin la pista, pensant que el que els àrbitres havien xiulat, era el final del partit.
Al mateix temps comença un nou enrenou monumental al voltant de la taula arbitral auxiliar i dels dos àrbitres del partit. Ningú sap que passa exactament. Continua l’aldarull i la incertesa, ja que no es dona per acabat el partit. La pista és un desgavell amb desenes de cares de confusió i d’ensurt en veure que això no ha finalitzat. Els àrbitres, adduint que el rellotge amb el temps que restava no s’havia ajustat correctament, decideixen jugar de nou els 3 segons restants repetint per tercer cop l’inici del joc des de la línia de fons. Silenci i desconcert absolut a les grades i valoracions controvertides entre els assistents i jugadors.
De nou els jugadors a la pista. El jugador rus que ha de treure la pilota des de la línia de fons, sense marcatge ni oposició de cap jugador americà, llença la pilota amb una increïble volea a la zona situada entre la línia de tirs lliures i la cistella de l’altra banda de la pista on realitza un gran salt el jugador rus Alexander Belov que aferra molt bé la pilota, es safa de dos jugadors americans girant-se de cara a cistella, i sense botar la pilota ni cap dificultat l’encistella netament mentre sona la botzina de final del partit.
Deliri total, i múltiples expressions de goig, entre els jugadors russos i també entre els seus seguidors. Tristor, empipament i desencís enormes entre els jugadors i seguidors americans. La pista es converteix en un sarau amb mil cares i manifestacions diferents. Es torna a muntar un ciri al voltant dels membres de la taula i els àrbitres. Els desacords, trifulgues i les impugnacions són molt ostensibles. Així minuts i minuts. El marcador definitiu no es mourà: URSS 51 – USA 50. Més de 4 hores després de l’inici del partit, els jugadors russos pugen al pòdium i recullen les seves medalles d’or. La selecció de Cuba també recull les seves medalles de bronze. Les medalles de plata dels nord-americans segueixen dipositades a Suïssa, seu del COI, esperant ser recollides.
Wayne Brabender, jugador de la selecció espanyola, nascut a USA, va presenciar aquesta final de bàsquet de Munic 1972 assegut a terra, molt a prop de la pista, i amb la mateixa elegància que exhibia amb el seu joc i les seves cistelles va dir “els americans s’han equivocat, si en lloc de queixar-se tant haguessin treballat més no haurien perdut el títol”.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
