14.3 C
Amposta

Jocs Olímpics de Munic 1972. Records (1 de 4): amb 19 anys, només

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Munic és una ciutat de Baviera, al sud de la República Federal d’Alemanya, situada a uns 1.370 kilòmetres de Barcelona, on es van celebrar els Jocs Olímpics d’Estiu de l’any 1972, vint anys abans dels que es van celebrar a la capital catalana l’any 1992. Amb autocar vam tardar un dia i una nit per arribar-hi. Una quarantena de joves estudiants de diferents universitats espanyoles anàvem a allotjar-nos a prop del Centre de Premsa (PresseZentrum) del Parc Olímpic i a treballar durant unes tres setmanes en els seus menjadors per atendre els serveis de restauració de milers de professionals dels mitjans de comunicació desplaçats des de tot el món per informar de les noticies corresponents a l’esdeveniment més important a nivell esportiu que es realitza cada quatre anys. Aquests són alguns records de les meves experiències viscudes llavors amb 19 anys, només.

Nascuda a Alemanya, la mare del Josep, un company vinculat a Sant Carles de la Ràpita amb el que portàvem fets dos cursos de la Facultat de Medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona, va informar-nos a juliol de 1972 que necessitaven estudiants universitaris per treballar a les Olimpíades de Munic a celebrar des del 26 d’agost a l’11 de setembre. Sense pensar-nos-ho massa vam inscriure’ns, ser acceptats per a tasques i llocs diferents i vam signar els respectius contractes amb retribucions salarials (en marcs alemanys) i condicions laborals (horaris, dies de descans, assegurances socials, desplaçaments i allotjament) molt correctes en el paper, i després a la realitat. En els dos casos necessitàvem la retribució econòmica per seguir els nostres estudis, i així va ser. No vam coincidir ni als viatges ni a l’estada a Munic, i sí que vam mantenir la nostra relació i acabar bé la nostra carrera professional.

A Munic ens van allotjar als nou arribats, en habitacions amb lliteres, a una residència d’estudiants, amb zones diferenciades per a homes i dones, i amb espais comuns de convivència i oci. Amb alguns d’ells compartiria també feina, estones de conversa, passejos i visites a la ciutat, i una gran diversitat d’activitats culturals i d’entreteniment obertes als centenars de milers de persones que visitaven quotidianament el conjunt d’instal·lacions i serveis del Parc Olímpic. Amb els qui més temps vaig compartir eren estudiants de les Universitats de Santiago de Compostela, Oviedo i Madrid. 

La primera, i més important, descoberta meva va ser que el que semblava una simple targeta d’identificació personal, indispensable per a tots els que necessitàvem entrar, estar o prestar algun servei al Parc Olímpic, es va anar convertint progressivament amb un talismà d’immens valor per a tot el que m’esdevindria els dies següents. Penjada en lloc visible contenia les sigles corresponents a les àrees i instal·lacions del Parc Olímpic amb permís per accedir i circular. A la pràctica era un passaport d’accés a zones d’ús restringit. En el meu cas tenia, entre d’altres sigles, les lletres en majúscula “PZ” corresponents a PresseZentrum, el centre on desenvoluparia la meva tasca laboral.

Als menjadors i cuines del Centre de Premsa a més de preparar i netejar les taules de menjar, de recollir les safates amb els plats, gots, coberts i restes de menjar, de moure els carros que les traslladaven a l’interior de la cuina, i de contribuir a la neteja, assecat i ordenament de les vaixelles de porcellana, coberts metal·litzats i safates, vaig tenir ocasió de conèixer i d’intercanviar moltes i breus salutacions, comentaris i emocions amb un gran i divers nombre de professionals dels mitjans de comunicació de múltiples països. Especialment amb periodistes, locutors, comentaristes, fotògrafs i tècnics audiovisuals d’Espanya, Argentina, Cuba i altres països llatinoamericans. Intercanviàvem impressions i confidencialitats sobre menjars i gustos, atletes i equips, fets i resultats, activitats esdevingudes o previsibles, anècdotes singulars, contactes emocionants, visites o llocs recomanats, etc. Relats veritables o fantasiosos, entretinguts i plens de vitalitat.

Visitar el centre de la ciutat de Munic, molt proper i accessible amb transport públic (sobretot metro i ferrocarril), va ser una de les primeres activitats que vam desenvolupar amb altres companys i companyes que treballàvem o ens allotjàvem al mateix lloc i ens enteníem en castellà. Magnífica la Plaça de María (Marienplatz), cor i epicentre de la ciutat, amb múltiples cerveseries i establiments al seu voltant on vam tastar o atipar-nos de cervesa amb voluminoses gerres vessants d’escuma i on vam provar les típiques salsitxes blanques de Munic. Recordo Marienplatz plena de gent veient la impressionant façana del Nou Ajuntament amb les seves gàrgoles i escultures i un extraordinari carilló de dos pisos a la seva torre mentre escoltàvem una melodia del rellotge mecànic produïda per un joc de desenes de campanes. En el pis superior vèiem una trentena d’autòmats representant un torneig de cavallers en una boda de la noblesa, i en el pis inferior vèiem representada la historia de la primera dansa dels boters per celebrar la fi de l’epidèmia de pesta, que a mitjans del segle setze va assolar Europa i la ciutat, i animar als ciutadans a sortir al carrer a festejar-ho.

La imatge gràfica d’identitat dels Jocs Olímpics de Munic 1972 era un preciós símbol circular en forma d’espiral i el logotip München 1972. La imatge de la primera mascota creada per a unes Olimpíades, va ser Waldi, un teckel o gos salsitxa característic de Baviera, triat per la seva duresa, agilitat i resistència. Dissenyades per Otl Aicher perduren encara en la retina i la memòria de tots els que els hem vist, bé senyalitzant el Parc Olímpic i les seves instal·lacions, publicacions o objectes específics, bé en moltes de les imatges posteriorment reproduïdes per múltiples mitjans audiovisuals. Eren les imatges més representatives d’un dissenyador, unes Olimpíades, una ciutat i un país moderns i innovadors que obviaven els colors vermell i negre associats al nazisme passat i es complementaven amb l’optimista lema “Els jocs feliços”. Jocs per veure’ls i viure’ls feliç i alegrement a l’espectacular i magnífic Parc Olímpic de Munic 1972 (Olympiapark) del qual en seguiré parlant …

Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -