Fa temps que el món científic i l’ONU estudien el canvi climàtic i ens estan avisant que a curt termini es produiran més tempestes violentes i sequeres. A Espanya, segons dades del Ministeri per la Transició Ecològica i el repte Demogràfic, en el seu informe de seguiment dels plans hidrològics i recursos hídrics, el consum d’aigua es va dedicar un 80,4% a l’agricultura i la ramaderia, un 15,6% al consum domèstic, el 3,4% a la indústria i el 0,6% a altres usos.
A Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua regula les conques internes que inclouen rius i rieres des de la frontera amb França fins al desguàs del riu Sénia mentre que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) regula les conques catalanes de l’Ebre i les dades són una mica diferents. A l’Ebre, el 95% del total es dedica a la ramaderia i a l’agricultura, amb aquestes dades podríem dir que la posició del discurs al territori del no transvasament es mou per raons econòmiques, percentatge molt més alt que la resta del país, perquè ells prioritzen més l’aigua de boca. Penso que el relat del discurs des del territori sobre les Interconnexions s’hauria de relaxar i variar un xic. Amb l’excedent que tenim ara mateix, caldria deixar temporalment que s’aprofités, seria just. Els pantans a les conques de l’Ebre estan a més del 80%, en canvi, a l’àrea de Barcelona l’embassament de Sau està a l’1,6% i la resta no arriben al 20%.
La solidaritat és una consciència d’interessos i objectius compartits que crea un sentiment psicològic de ser d’un grup o classe, creant un sentiment de pertinença a un conjunt de ciutadans i a l’ajuda mútua. El discurs imperant sobre la sequera ve de l’anterior que va tenir el país on es va definir la nova cultura de l’aigua, contrària als transvasaments que tanca la porta a qualsevol Interconnexió per dur l’aigua de l’Ebre a la resta del país.
Aquesta cultura ha fet que en moments crítics com els d’ara propicien un fort rebuig des d’altres indrets del país, que ho valoren com a tracte especial que concedeix avantatges a qui el rep en aquest cas les Terres de l’Ebre, així ens veuen des de fora. No fa gaire llegia un article en el diari de Girona, que deia que les Terres de l’Ebre són intocables des de fa anys per qualsevol govern de la Generalitat sigui del color que sigui. Som uns privilegiats i ara, amb la pitjor sequera havent obert les comportes dels embassaments de Flix, Riba-roja i Mequinensa per superar el 80% de la seva capacitat quan embassaments com el de Sau està a l’1,6%, reforça el seu discurs de rebuig a Terres de l’Ebre i de no solidaris vers la resta de països.
Estaria d’acord en moments puntuals com aquest per no perdre l’excedent d’aigua es pogués traspassar a les conques internes, només en casos especials com aquest. La conca que va autoritzar la interconnexió permanent, s’està morint com és el cas de la del Ter. Reforçant la meva opinió, en casos especials no de manera permanent, si el territori hi dones el vistiplau, ens trobaríem en la tessitura de la supervivència, viure amb escassetat de mitjans en aquest cas un recurs natural bàsic com l’aigua amb condicions molt adverses pel territori.
Amb la quantitat d’episodis de sequera que hem tingut, els polítics no han après la lliçó perquè cada cop que ha succeït, s’ha cobert la necessitat del moment sense fer cap previsió de futur. Quan ha tornat a ploure llavors tothom s’ha relaxat i s’ha deixat de gestionar agendes pel futur i ja no es fa res per a quan vingui una altra sequera.
Tot i que la sequera no és el mateix que l’escassetat, en temps de normalitat estem consumint més aigua de la que seria viable pel sistema. Una situació límit que ens fa molt més vulnerables en períodes de sequera com el que estem vivint. El govern ho hauria de tenir en compte procurant l’adaptabilitat al canvi climàtic, procurant fer una profunda transformació de la consciència i dels sectors productius, reduint les quantitats utilitzades per no fer un ús abusiu de l’aigua i fer l’agenda de treball contra la sequera, per estar preparats per a les següents, que seran segons els científics, moltes més i més severes. No ens poden tornar a trobar com ara, com que no estan preparats es fan les coses de pressa i sovint malament.
Catalunya és la desena comunitat amb risc de sequera permanent al mateix nivell que la Comunitat Valenciana amb índexs acusats pel que fa a l’agricultura. Sabent aquestes dades, coneixent que les sequeres no seran circumstancials sinó permanents, tenint en coneixement de totes les prediccions dels models de canvi climàtics relacionades amb les precipitacions, no es pot entendre per què no s’ha fet res durant aquests anys. Fins i tot quan aquesta sequera fa mesos que es coneixia perquè no es va abordar aquesta gran urgència de país, tenim un govern incapaç de resoldre aquests reptes. És així i només queda fer una crida al govern perquè es posi a treballar en aquesta agenda vital per la ciutadania.
Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental
