L’ampostina Imma Rastrero és des d’aquesta nova temporada la nova directora i presentadora del programa matinal “De Bon Matí” d’Imagina Ràdio. Una persona amb molta sensibilitat, però forta que ens acompanya amb la seva veu tots els matins de dilluns a divendres de 8:00 a 9:30.
Avui, la redacció d’Imagina Ràdio hem parlat amb ella per conèixer la seva part més personal:
Primerament per a la gent que no et coneix, qui diries que és Imma Rastrero?
Soc més tímida i insegura del que sembla a primera vista. Tinc una personalitat una mica contradictòria. Soc sensible però molt forta a la vegada, ja que caic moltes vegades, però sempre m’aixeco; m’agrada viure el moment i mirar endavant, encara que de vegades em recreo massa en el passat i això no sempre és bo per a mi. Soc molt dramàtica també. Odio les injustícies, les desigualtats, el classisme, els patrons establerts… i, moltes vegades, no comprenc el món on visc i això em desconcerta bastant. M’encanta saber que la meva gent està bé. Em provoca molt malestar el dolor de les persones que estimo i em fa feliç la seva felicitat.
Com vas començar a introduir-te al món dels mitjans?
Va ser la típica història de la xiqueta que somia l’impossible i ho aconsegueix. Entre les amigues estava la que volia ser model, la que volia ser actriu… i jo volia ser locutora de ràdio. He sigut una amant de la ràdio des que tinc ús de raó. Sempre m’havia atret molt aquella màgia i aquell anonimat que proporcionaven les ones.
Quan l’escoltava de petita m’imaginava les cares dels locutors i intentava imitar-los! He, he, he. També és cert que volia estudiar periodisme, però provinc d’una família molt humil i fa 25 anys no hi havia les oportunitats que hi ha avui en dia per estudiar. Qui no ho podia pagar, si no era estudiant de matrícula, no podia estudiar. Llavors, als 19 anys, a través d’una amiga de la infància que col·laborava a Amposta Ràdio, vaig començar a fer un programa musical d’1 h setmanal, els dissabtes. En aquella època els oients trucaven per demanar i dedicar cançons i aquesta hora es va haver de convertir a 2 h perquè trucava molta gent i no tenia temps de punxar tot el que em demanaven! Era un programa 100% musical, sense nom, però amb molts seguidors fidels que feien peticions musicals cada setmana. En uns mesos, suposo que estava en el lloc i moment adequats, va sortir una plaça entre setmana i ja vaig començar a fer ràdio cada dia.
Com veus el panorama actual de la comunicació a les Terres de l’Ebre?
Crec que als mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre els falta creure’s que són grans. Potser no arriben al nombre de públic que pot arribar un mitjà nacional o estatal, però, tot i això, fan una tasca imprescindible i crec que no en són conscients del tot. Els mitjans de proximitat arriben a les cases, a les persones… parlen de llocs i de persones que coneixem. Penso que els qui som fidels i orgullosos de viure al nostre territori, agraïm aquesta proximitat que només ens poden proporcionar els mitjans “de casa”.
Quines mancances creus que tenim com a territori?
Bufff, moltes! He, he, he. En general, el que falta és que les administracions deixin de discriminar-nos, de deixar-nos de banda i que ens tractin com ens mereixem. Sembla que les nostres necessitats com a territori no tinguin importància. Per exemple, el transport públic! Falten moltes línies de transport públic a les Terres de l’Ebre. Només cal pensar que aquí qui no té cotxe ho té complicat per desplaçar-se. Tinc amistats a Barcelona, que no tenen carnet de conduir perquè allà és una despesa absurda i innecessària! En canvi, aquí… ja veus!
Per sort, la gent d’aquí som persones valentes i autèntiques, no callem i ens fem valdre o, almenys, ho intentem. Tenim la sort que la nostra terra és molt rica en molts aspectes i nosaltres la sabem valorar i som capaços de cuidar-la i de cuidar-nos, que també és important. Ens aïllen, ens descuiden… però la gent de les Terres de l’Ebre mai estem parats i sempre fem tot el possible per tenir benestar.
Recordes quan et van proposar presentar el “De Bon Mati”? Que va ser el primer que et va vindre al cap?
El primer va ser “Uau! En serio m’ho estan proposant a mi?” Hem de pensar que se m’estava posant damunt la taula un regal en forma de repte. El De Bon Matí, un programa consolidat, amb el seu públic fidel. Un públic que s’ha de cuidar, mimar i que s’ha de mantenir. El llistó estava molt alt i havia d’aconseguir mantenir-lo. A més, tinc una altra professió, soc educadora social en un pis amb menors tutelats i havia de trobar la manera de poder dur a terme les dues activitats! Però bé, gràcies a les facilitats que vaig rebre des del pis i per part de la direcció de la ràdio, em vaig poder llençar a la piscina i aquí estic, combinant dues activitats diferents i encantada de la vida.
Quins objectius tens a llarg termini?
La veritat és que no soc ambiciosa. No em plantejo objectius perquè anar a la ràdio, per a mi, és com no anar a treballar. La ràdio és teràpia, és felicitat! M’aporta sensacions que no es poden explicar amb paraules. Llavors, sempre dic que és màgia i que el dia que deixi de creure en la màgia, serà quan em desenamoraré de la ràdio. En aquest sentit, em deixo portar i no penso massa en el futur. Però, si he de dir algun objectiu, diria que vull viure tranquil·la i sentir-me a gust amb la meva vida.
Presentar un programa matinal no és fàcil, com ho vius?
El més complicat és matinar, la resta va sol!! He, he, he. Deixant les bromes de banda, la veritat és que ho visc amb molta intensitat, molta il·lusió i em provoca tanta felicitat… Per a mi tornar a fer ràdio diàriament és un regal que m’ha fet la vida i una grandíssima oportunitat que m’han donat des d’Imagina Ràdio. Llavors, si he de dir què és el més difícil, per a mi seria mantenir el nivell que s’ha aconseguit amb tant esforç durant aquests anys i no defraudar als qui han confiat en mi perquè han apostat per mi i això és molt gran.
Quin consell et donaries a tu mateixa si li poguessis parlar a l’Imma Rastrero del primer programa?
Gaudeix-ho i no pateixis tant que quan deixes fluir tot surt molt millor.
Com som una ràdio musical, ens podries dir quina és la teva cançó preferida i el perquè?
M’agrada tant la música que soc incapaç de dir-ne una només! Sempre he sigut molt fan d’Alejandro Sanz, de les de tenir les parets empaperades d’ell a l’adolescència!! Ha, ha, ha, però escolto quasi de tot! Últimament, he de dir que estic en bucle amb La Fúmiga i fa uns mesos ho estava amb Carlos Sadness, abans amb Suu… Però si he de dir només una cançó, em ve al cap La revolución sexual de La Casa Azul. Perquè, a més de donar-me bon rotllo, em sento identificada amb la lletra perquè va haver-hi un temps que pensava que la meva vida seria un fracàs i, la veritat, és que no em va tan malament!! He, he, he.
No acostumem a fer aquesta pregunta, però al final de cada setmana tens la costum de posar una cançó que et fa de tot menys gràcia. Per tant, podries dir-nos de totes les cançons que has posat fins ara, quina és la que més t’ofèn?
Ui si, “La que no sona” els divendres!! Ha, ha, ha m’encanta aquesta secció i va sorgir una mica en una conversa d’aquestes mig seriosament mig de broma. N’hi ha tantes i tan variades… però de les que han sonat, jo diria que la del primer divendres, La Bomba de King Àfrica!! Va ser la primera per algo! He, he, he. Per sort, ara tenim un col·laborador que busca, remena i les tria ell! He, he, he.
No acabarem aquesta entrevista en una pregunta sinó en unes paraules. De part de tot l’equip d’Imagina Ràdio, estem molt contents de tindre’t al nostre equip, esperem que et sentis el més a gust possible. Gràcies per ser com ets Imma!
Que bonic!! Moltes gràcies a Imagina Ràdio per confiar en mi i deixar-me somiar cada dia. I gràcies també a tot l’equip per fer que em sentís part d’aquesta petita gran família des del minut 1.
Redacció- Xavi Llambrich
