Els aiguats del passat diumenge al Montsià no són un fet aïllat. Se sumen a una cadena d’episodis extrems que, especialment a les Terres de l’Ebre, evidencien que el canvi climàtic ja és una realitat present. Davant d’esta situació, caldrà fer canvis valents.
Fa anys que científics, experts i activistes avisen de les conseqüències que pot provocar el canvi climàtic en les nostres vides. Ho explicaven com un escenari de futur, però ara ja no parlem del demà, sinó de l’avui.
Des de fa temps sabem què comporta el canvi climàtic: sequeres, incendis, inundacions, alteració dels ecosistemes… Però sovint s’ha esquivat el debat, perquè sabem que afrontar-lo implicarà decisions que poden afectar el nostre model de vida.
I cap canvi —i menys d’esta magnitud— és fàcil d’assumir. Encara menys quan vol dir revisar hàbits o qüestionar el sistema que ens ha dut fins aquí.
Però ja no podem ajornar-ho més. Cada dia en notem les conseqüències. I natros, a les Terres de l’Ebre, ens hem convertit en la zona zero del canvi climàtic a Catalunya. Fa mesos que saltem d’una emergència a una altra: sequeres, incendis, aiguats… i cada cop són pitjors.
Encara hi ha qui, tot i les evidències, prefereix mirar cap a una altra banda. Però no podem continuar com si res. Cal actuar amb responsabilitat, pensant més en el llarg termini que en la immediatesa política de guanyar les pròximes eleccions o del soroll que poden provocar les xarxes socials. I sí, algunes decisions no seran fàcils, però són imprescindibles.
És hora de buscar consensos amplis sobre les accions prioritàries per reduir riscos i adaptar-nos al nou context. Cal posar el territori al centre i treballar amb visió de futur, deixant de banda els interessos partidistes.
I això pot voler dir prendre decisions difícils. No parlem només de suspendre activitats davant d’un risc imminent, sinó també de plantejar canvis d’hàbits, fer expropiacions, repensar l’ús del territori o impulsar transformacions personals i col·lectives. Caldrà deixar enrere un model de vida que ens ha dut a un carreró sense sortida.
És clar que no serà fàcil, però ara ja és inevitable. Encara hi som a temps, i no hauríem de caure en el pessimisme. Però tampoc podem quedar-nos quiets. Ara és el moment d’actuar, cadascú des del seu àmbit.
Necessitem una mirada llarga i valenta. Una mirada que assumeixi el cost d’aquestes decisions, que potser generaran rebuig a curt termini, però que seran imprescindibles per assegurar la supervivència del territori.
Potser este no serà l’últim avís, i és probable que este crit torne a caure en un sac buit. Però fa massa temps que la natura ens avisa, i cada avís hauria de reforçar la consciència col·lectiva i empènyer-nos a fer els canvis que calen.
Cada cop tenim menys marge. La pròxima vegada, potser ja fem massa tard.
Pep Simó, periodista.