En record de Jacint Clement i Antonio Serrano
Hi ha jornades que deixen empremta.
No per les paraules grans, sinó per la veritat compartida. Aquesta n’ha estat una.
Una trobada entre tècnics, bombers, responsables i gent del territori, on hem après plegats del foc i de la vida. Tot el que hem sentit avui —les reflexions de Ricard, d’Eusebi, de Rafel, de Marta, de Guillem i de tants altres— no són només dades o mapes: són experiències cremades al cor del territori.
Són lliçons de coratge i compromís, però també d’humilitat i de memòria. Jacint Clement ho sabia millor que ningú. Entenia que la prevenció no és una feina d’un dia, sinó una cultura compartida que comença al bosc, continua als ajuntaments i acaba en la consciència de tots. Sabia que darrere de cada incendi hi ha persones, decisions, silencis i conseqüències. I que la millor manera d’honrar la vida és aprendre del que ens crema.
També hem recordat Antonio Serrano, el bomber que va donar la vida per defensar aquesta terra. Que al cel siguin tots dos. Ell simbolitza tots aquells que, quan el foc arriba, decideixen quedar-s’hi: amb professionalitat, amb humanitat i amb amor pel territori.
Avui hem après que els incendis han canviat. Ja no podem pensar en tallafocs i línies rectes, sinó en paisatges vius, gestionats i diversos, que ens ajudin a conviure amb el risc. Hem entès que la prevenció és també pagesia, urbanisme, educació i memòria.
Perquè la natura no és una frontera: és un organisme viu que només sobreviu si el cuidem entre tots.
Al centre de comandament, les decisions són nues: no hi ha discursos, hi ha segons i vides en joc. I la prioritat no és només apagar el foc, sinó mantenir viu el sistema. Si col·lapsa el sistema d’extinció, no hi haurà ningú per protegir res més.
Hem parlat de conservació i hem descobert que biodiversitat no vol dir immobilisme. Que un paisatge divers, amb conreus, marges i mosaic, és més fort que un bosc monòton. Que la vida rural és la millor assegurança contra el foc.
I que entre els camps que encara bateguen i els boscos abandonats hi ha el pols del territori.
També hem parlat de memòria. Perquè recordar és prevenir.
Perquè quan s’apaga la memòria, s’encén el foc.
El Port és el nostre Montserrat: sagrat, identitari, viu. Si un dia el perdem, no haurem perdut només arbres: haurem perdut ànima i història.
Però la memòria, sense acció, és només nostàlgia. I el que ens cal ara és execució. Planificar i prevenir no és una opció: és una obligació.
La prevenció no és opcional: és una llei moral. I com que no hi ha diners per a tot, cal sectoritzar, prioritzar, posar ordre i sentit. Invertir primer on es protegeix la vida, i després on es preserva allò que és insubstituïble.
El motor del foc és l’energia del mateix massís: combustible acumulat, manca de gestió i canvi climàtic. Les conseqüències no es queden dalt: baixen aigües avall i afecten la vida i l’economia de la comarca.
Per això cal ordenar el massís, dividir l’energia, reduir el risc. Perquè un massís no es defensa amb discursos, sinó amb paisatge viu i territori actiu.
També hem après que l’agricultura és clau. El canvi del paisatge agrícola és part del problema i, alhora, part de la solució. Els camps abandonats són flames futures; els conreus, en canvi, són tallafocs vius. La pèrdua de l’activitat agrària és també pèrdua de protecció.
Quan treballem en els Plans de Prevenció, ja no pensem en línies aïllades, sinó en nivells de prioritat que integren agricultura, biodiversitat i barrancs. Tot està connectat.
El paisatge sempre ha canviat amb les persones, no sense elles. Quan els pastors van ser expulsats del Port, vam perdre gestió. Després, els hem anat a buscar. La història és cíclica, i la memòria, tossuda.
Però la realitat rural s’apaga, lenta, silenciosa. Els pagesos desapareixen, i amb ells, la vida del paisatge. Quan aquesta generació s’acabi, potser ja no hi haurà relleu. El món rural s’apaga sense soroll, com una espelma curta. I llavors, potser sí, el foc arribarà on avui encara hi ha vida.
Perquè no és només una qüestió de flames, sinó d’abandonament. La veritable emergència no és només climàtica: és la pèrdua de sentit i de pertinença.
Aquesta jornada no ha estat només un homenatge. Ha estat una declaració de consciència.
Un “gràcies” i un “continuem”. Gràcies, Jacint, per la teva mirada ampla. Gràcies, Antonio, pel teu coratge i exemple. Gràcies a tots els que, des del silenci o des del foc, feu possible que aquest territori encara respiri.
Perquè el foc tornarà. Però si hem après, si hem planificat, si hem actuat, el que vindrà després ja no serà només destrucció, sinó resiliència, respecte i futur.
La conclusió és clara: el paisatge no es defensa amb aigua, sinó amb vida. Els incendis són el símptoma d’un país que ha oblidat la seva base: la pagesia, la gestió, la memòria i el sentit de comunitat.
La prevenció és molt més que un pla: és una cultura. I aquesta cultura només viurà si la mantenim entre tots —si hi ha pastors, agricultors, tècnics i bombers que s’entenen, i institucions que escolten i actuen.
Ens queda la responsabilitat d’actuar —no demà, sinó ara— amb sentit, criteri i cor. De donar forma al que hem après, de fer que la memòria no es torni cendra.
Ens queda, sobretot, una esperança: que si el territori es torna a omplir de vida, de treball i de dignitat, el foc ja no serà només destrucció, sinó record d’allò que ens va fer despertar.
Diana Valimanya. Vicepresidenta de Territori, Parcs Naturals i Gestió Forestal – COPATE