Estem no només davant una emergència climàtica, sinó també davant d’una emergència democràtica. La pujada al poder de Trump ha fet que negacionistes com ell segueixin les seves polítiques de confrontació entre dos models antagònics, alineades en fer front a les energies verdes amb l’afavoriment d’energies brutes com el carbó o les nuclears; accelerant, així, l’escalfament global i el canvi climàtic. L’equivocació d’aquests negacionistes, que es creuen la dicotomia entre el desenvolupament i la sostenibilitat, rau en què haurien de saber que, sense el planeta, cap dicotomia és viable.
Mentrestant, la presidenta de la Comissió per a la Transició Ecològica del Congrés dels Diputats defensa el desenvolupament de les energies renovables del país, assegurant que no són compatibles amb l’energia nuclear; que aquesta ha de seguir l’agenda aprovada pel Congrés dels Diputats, sobre el tancament total de totes les centrals nuclears, i fent una crítica argumentada sobre la possibilitat que la central d’Almaraz pugui veure prorrogada la seva activitat fins al juny del 2030, com van sol·licitar les empreses que la gestionen. Això suposaria greus conseqüències de seguretat per a la ciutadania. En estat real, aquesta central fa temps que ha acabat el termini i hauria de ser desmantellada. Les pròrrogues només agreugen la situació de seguretat, amb un alt perill d’accident greu.
De fet, entre altres grans qüestions, la pròrroga de la central d’Almaraz ens indica que les polítiques neoliberals trumpistes es presenten com una solució a Extremadura. Cal recordar que en aquesta comunitat han guanyat Vox i el PP, fent valer aquestes polítiques negacionistes, amagant un alt cost econòmic i energètic per a la ciutadania del nostre país i sabent com funciona el cafè per a tothom. Ben segur que el cost econòmic que aportarà aquesta comunitat serà zero. Segons informes científics, l’allargament de la nuclear d’Almaraz alenteix les renovables, augmentant la dependència del gas i fent pujar la factura elèctrica.
El relat desmunta que aquesta energia sigui barata, assenyalant un model que penalitza els consumidors i atura la transició energètica; allargar el període de vida útil de la ferralla d’Almaraz ens costarà als ciutadans gairebé 3.900 milions d’euros i, de retruc, unes pèrdues en inversió de renovables de més de 21.000 milions d’euros fins al 2033. Per tant, ens val la pena l’allargament? El canvi en l’estratègia de les companyies que gestionen la central rau, segons ells, en les previsions que tenen sobre la pujada del gas, que estimen en un 30% respecte a l’exercici 2015-2018, i, com a prioritat, en el seu benefici comercial, tenint en compte el calendari acordat pel seu tancament. La pròrroga, si finalment es porta a terme, es farà amb el pagament del cost econòmic a càrrec dels ciutadans d’aquest país.
En canvi, mantenir el calendari pactat de tancament, el novembre del 2027, és la via més coherent i econòmica per als ciutadans, per arribar a l’objectiu de la descarbonització. Davant dels interessos empresarials que s’allunyen, i molt, del que volen els ciutadans, sembla que el govern dona suport al benestar i la seguretat de la ciutadania. A més, vol reforçar la seva credibilitat i lideratge en la transició energètica, garantint llocs de treball verds, la competitivitat i l’estabilitat del sistema elèctric, amb un discurs que està molt bé, però com sempre ha d’anar acompanyat de realitats, com, per exemple, continuar amb el calendari pactat del tancament de totes les centrals nuclears.
Cedir en aquest punt i donar pròrrogues no s’entén, ja que suposa una contradicció en el seu discurs, en la credibilitat i en el lideratge que el govern està buscant pel bé públic. Anirem seguint el dia a dia, perquè la política no és una ciència exacta; avui diuen una cosa i la signen, i demà en poden dir una altra que invalida la primera. Només cal retocar el discurs tantes vegades com els convingui, situació que hem vist moltes vegades.
Per reforçar el tancament de les centrals, cal dir que a partir del 2031 les pròrrogues resultaran molt més cares econòmicament, amb sobrecostos que poden arribar a milers de milions d’euros i amb grans pèrdues en inversions de renovables, generant majors emissions de carbó amb sobrecostos associats. Mentrestant, la gran producció d’Almaraz es pot substituir, si es tanca, per renovables de seguida, per la qual cosa mantenir el seu tancament és la millor via per tenir estabilitat en el sistema i seguir l’agenda de la UE sobre la descarbonització. Cal tenir en compte que el que passi en aquesta central podria ser el que passi a altres com Ascó o Vandellós, que ens toquen molt a prop. Cal ser responsables i exigir seguir l’agenda del tancament d’aquestes centrals. Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental