Dono per fet que sabeu que estic bastant actiu a Instagram. Vaig començar, com si res, publicant alguna de les fotos que feia. De mica en mica li vaig agafar afició i ho feia molt sovint, per acabar sent com un petit vici; m’agradava publicar les imatges de la meva meravellosa terra. Feia grans matinades per captar les espectaculars sortides de sol.
Amb el temps m’he adonat que aquelles matinades, en les que habitualment buscava el gran moment absolutament sol, tenien un sentit, potser dos, gaudir d’aquells moments únics i posteriorment poder ensenyar la màgia de les albades del Delta de l’Ebre a tothom qui ho volgués.
Així vaig estar temps fent grans matinades i mostrant la bellesa de la meva terra, fins que va arribar un dia en què tot va canviar una mica. La meva amiga Ela, al principi, em va respectar bastant i va permetre que pogués continuar capturant albades, postes, ocells, reflexos, etc. Però això a poc a poc va anar canviant i les publicacions ja no només eren del Delta de l’Ebre. Van començar a aparèixer fotos de projectes solidaris i d’alguna reivindicació envers la situació dels afectats de l’Ela i famílies, així com de la desitjada Llei, etc. Fins a tal punt que des de fa temps l’Ela i tot el que l’envolta, o gairebé tot, s’ha convertit en el tema principal de les meves publicacions.
Es tracta d’un evident canvi de sentit. De mostrar bonics paisatges he passat a divulgar realitats envers una cabrona malaltia. En el seu moment el primer va ser molt important per a mi, fins que ara el segon és fonamental; s’ha convertit en una missió que he de fer, en un objectiu per anar complint mentre hi hagi forces. La malaltia encara no té ni cura ni medicació que la alenteixi, en canvi, no paren d’incorporar-se a l’equip nous afectats. Qualsevol està exposat.
Recordo que el traumatòleg de casa, doctor Miquel Videla, quan vam estar comentant el que tenia em va dir en la darrera visita “… Molta força i valentia, perquè el que ara feu els afectats que teniu Ela, amb tota seguretat se’n beneficiaran a futur els que vindran”. Va ser en Miquel?, va ser la família?, va ser Mà Amiga?, va ser Juan Carlos Unzué?, van ser tots qui em van animar, voluntàriament o no, a donar un nou sentit a la meva vida?, sigui com sigui va ser.
Més o menys en paral·lel em van oferir escriure articles d’opinió per al mitjà Imagina Ràdio de la meva terra. Em van dir que tenia llibertat per escriure el que volgués i de l’extensió que volgués. I així, sense adonar-me’n, potser n’he escrit uns 25, tots ells amb els ulls i amb el comunicador ocular; molts de temes reivindicatius de l’Ela, altres de vivències amb la malaltia i altres senzills records de temps passats. No sé si aquests articles arriben a moltes persones o no, malgrat això, quan se m’acut alguna idea m’hi llenço i l’escric. Fins a la data ningú m’ha dit que pari, penso que deu ser degut al fet que hi ha persones que els llegeixen i que, potser, el fet d’escriure’ls amb els ulls pot ser un bon reclam. Tant se val, sigui com sigui gaudeixo molt i agraeixo a la direcció que em deixin seguir.
Passa tot el contrari amb algunes de les darreres publicacions a Instagram, majoritàriament de temes vinculats amb l’Ela, en les que sovint rebo bonics missatges que em fan emocionar i d’alguna manera em diuen que soc un exemple o que la meva valentia és inspiradora. Tant una cosa com l’altra fan de bon sentir, com també que amb la meva actitud dono sentit a la vida dels autors dels missatges. Continuo dient que és molt bonic que t’ho diguin, no obstant la veritat és que jo no em veig així, em sento fràgil, bastant fràgil, però si per algú soc una font d’inspiració o qui dona sentit a les seves vides, beneïda sigui aquesta imatge meva que alguns veuen en mi.
Jo amb aquestes accions que faig sento, d’alguna manera, que ara li estic donant un sentit a la meva vida una mica més seriós, lògicament diferent a quant publicava fotos del meu Delta, és un sentit que em fa sentir molt bé, gairebé més que el d’abans. M’omple molt saber que la meva família i jo hem ajudat a visibilitzar l’Ela i tirar endavant els nostres projectes solidaris. No negaré que m’omple saber o que em diguin que la meva actitud serveix per ajudar a algú, ni que sigui a una sola persona, però he de dir que mai em va passar pel cap com un objectiu, ha sortit espontàniament amb un únic propòsit, mostrar la crua realitat guarnida d’algun toc d’humor. Tampoc negaré que també m’ha servit per estar ocupat. Tocs grisos i negres també n’hi ha, la meva família ho sap prou bé.
No ho he fet mai, però en aquesta ocasió ho faré, transcriuré parcialment un missatge que he rebut avui 26/09/26 en un privat d’Instagram, ja que llegint-lo m’he emocionat i molt, i vull compartir-lo.
Com és lògic no diré qui me l’ha enviat i, a més, he eliminat algun tros que considero que no cal que surti en aquest article. La persona que m’ha escrit, sap perfectament que estic escrivint aquestes línies perquè li ho he consultat, però desconeixerà el contingut fins que ho llegeixi quan es publiqui. Evidentment, li he demanat si podia fer servir parcialment el seu missatge.
Amb el que escric avui vull donar les gràcies a totes aquelles persones que, d’una manera o altra, veuen en mi una font d’inspiració, un referent o quelcom per donar sentit a la vida, en especial a la persona que ha escrit el missatge que us ensenyaré parcialment. Continuo dient que jo no em veig així, però cada vegada que rebo algun missatge d’aquest estil, ploro i m’emociono com una magdalena. No ho puc evitar.
Aquest és el missatge rebut, degudament retallat:
«Estimat Ildefons,
Fa molt que vull escriure’t. Costa trobar les paraules adequades, tot i que t’explicaria tantíssimes coses…Bé, en realitat m’agrada escoltar-te i encara més, llegir-te. Aprenc molt de tu. Cada paraula m’omple el cor i em fa sentir l’ànima més lluminosa.
…M’ha semblat que…
Ilde, gràcies. Gràcies per compartir la teva realitat i amb ella, tanta consciència i tant d’amor a parts iguals.
Gràcies per ser tan generós i donar-me l’oportunitat de veure la vida amb més sentit. Tu ets el sentit.
Una abraçada».
No és per posar-vos la pell de gallina. Jo tinc la sort de poder-lo llegir sencer i cada cop que ho faig acabo amb els ulls plens de llàgrimes. De fet, he acabat com he pogut l’article, perquè el meu bolígraf estava ple de llàgrimes.
Infinites gràcies per tot el que estic rebent de tantes persones, m’esteu regalant força, m’esteu regalant vida.
«Avui és el millor dia»
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls