14.3 C
Amposta

“El pitjor mal que pateix la música es el menyspreu que sofreix”

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Arlanda és un projecte músical nascut al 2019 a Barcelona, de la mà del barceloní Gus i l’ampostí Joan Marc Rodera Bellot.

Ara, després de l’obligada pausa provocada per la pandèmia i una vegada fixada la seva formació amb les incorporacions d’Andrés (baix), Climent (guitarra solista) i Xabi (bateria), Arlanda es prepara per a presentar la seva música en directe per tot el país.

Per conèixer el seu projecte, hem parlat amb un dels seus integrants, l’ampostí Joan Marc Rodera:

-Per a la gent que no vos coneix,que és Arlanda? Qui sou?

Arlanda va començar com a projecte musical al 2019 entre el Gus i jo. Quan vaig coneixer al Gus, em va explicar que havia composat alguns temes d’indie en espanyol i que pensava que els hi podia encaixar la meva veu. Em va ensenyar les cançons i vaig pensar que podien ser perfectament temes de les bandes que més escoltava en aquell moment, com Love of Lesbian, Izal o Second, així que m’hi vaig tirar de cap i vam començar a treballar per a gravar el primer disc d’Arlanda i formar una banda per a defensar-lo en directe. Ja al 2020 vam acabar de definir la formació amb les incorporacions de Climent a la guitarra solista, Andreu al baix i Xabi a la bateria.

Sempre dins de l’indie pop-rock, diria que som una banda amb un so bastant eclèctic gràcies a l’amalgama d’influències que tenim els membres de la banda, que van des del brit-pop dels 90 fins a l’indie espanyol més actual, i fins i tot en aquest segon disc que estem gravant ens hem atrevit amb guitarres més funk i ritmes més ballables.

-Com van ser els vostres inicis? Com ho recordeu?

Doncs la veritat es que no van ser gens fàcils…

Vam estrenar Noches de Nadie, el nostre primer disc, a finals de desembre del 2019… quan ja començava a sonar per tot arreu la paraula Covid. Al març de 2020, un cop ja teniem la banda formada i els primers concerts confirmats a l’Abril… va arribar el confinament i el tancament dels espais culturals, amb el que se’ns van cancel·lar els concerts i les possibilitats de programar-ne cap altre per poder presentar l’àlbum.

Van ser uns mesos molt frustrants, ja que no podiem fer altra cosa que assajar (durant algunes setmanes quan hi havia confinament municipal ni tan sols això, ja que no vivim tots a la mateixa ciutat) i esperar que la situació millorés una mica per a poder fer algún concert, encara que fos amb la gent asseguda i amb mascareta. Veiem passar els mesos sense poder pujar-nos a un escenari i tot es feia etern. Finalment, al setembre de 2021 vam poder fer un concert acústic amb un aforament molt reduit i al novembre vam començar amb els concerts amb banda completa i ja no hem parat.

-És dificil començar un projecte com el que vau emprendre vatros al territori?

És dificil, sí. Tot i això, crec que qualsevol projecte musical es conscient d’aquesta dificultat a l’hora de començar, però mai ha de ser un pes prou important com per a fer-te defallir, ja que sino no començariem ningú a fer res.

Tot i que avui en dia la música és molt més accessible que anys enrere, la dificultat principal segueix sent la mateixa: el valor que se li dóna a la cultura i la forma com se l’entén al pais. No s’aposta per la cultura en general ni pels nous talents en particular, així que emprendre un projecte dins l’àmbit cultural és una pendent bastant pronunciada que es fa dificil de pujar.

– Esteu a punt de publicar “El Alud”, el vostre darrer treball. Com va sorgir? Que heu volgut transmetre?

Portavem des que va sortir Noches de Nadie sense publicar res nou i ja hi havia moltes ganes. Tot i això, no voliem treure cançons soltes sense relació entre elles. Noches de Nadie és un disc conceptual, amb dotze cançons que parlen sobre una mateixa història, i voliem que el nostre pròxim treball també fos tancat.

A partir d’aquí, va néixer El Alud, i la història de Aike i Nain, les dues protagonistes de les cançons, va anar creixent pràcticament sense adonar-nos-en, cançó a cançó. Va ser llavors quan vam pensar que aquest nou LP no podia quedar-se només amb les cançons i vam contactar amb Bacanal Audiovisual per a que s’encarreguessin de completar-ho amb tota una part visual que les acompanyi, donant més força, valor i sentit al fil argumental de la història a través de les portades de cadascun dels temes, els videolyrics i els videoclips.

El que busquem amb tot això es que els oients entrin dins l’univers que es forma amb aquesta història, que coneguin els personatges, que empatitzin amb ells i els entenguin i puguin viure aquesta història de la mateixa manera que la vivim quan veiem una películ·la. Com deia abans, volem que aquest treball sigui alguna cosa més que cançons.

– Sou del territori pero heu anat a molts llocs, quines diferencies hi ha entre els diferents territoris on heu actuat?

Hi ha llocs més dificils que altres, zones d’Espanya on el nostre estil de música no mou tant com a altres. Barcelona i Madrid, per exemple, son dues ciutats molt grans i amb molt de moviment on, a priori, no costa omplir una sala petita per a fer un concert. No obstant també son ciutats amb molta oferta cultural, així que també has d’anar amb compte amb intentar no programar un concert el mateix dia que hi hagi un altre event on el públic sigui coincident.

Nosaltres li tenim molt de carinyo a Saragossa per com es mou la gent per la música emergent tot i lo petita que es la ciutat en comparació amb les que comentavem abans. Vam tocar l’any passat i vam al·lucinar amb l’entrega de la gent i ara a l’octubre hi tornem i en tenim moltes ganes. Pel contrari, hi ha altres zones del país on costa moltíssim moure ben just 20 persones per a un concert del nostre estil, però en canvi les bandes de versions ho peten sense problemes.

Arlanda. Foto: Cedida

– Fins on us agradaria arribar musicalment? Hi ha gent que s’ho agafa com un hobbie, és així amb el vostre cas?

Sempre amb la premissa principal de gaudir d’aquesta experiencia i no deixar de xalar fent el que fem, ens agradaria arribar el més lluny possible. Tocar per sales arreu del país ha estat brutal i molt enriquidor, i crec que ara ens agradaria, com a pròxim pas, poder tocar a festivals de música i anar augmentant el nostre nombre d’oients. Mai m’he près Arlanda com un hobbie, sempre ha estat un projecte que s’ha encarat professionalment, fent inversió de temps, d’esforç i de diners però, com deia, sense perdre de vista que estem aquí per xalar interpretant els nostres temes i transmetent-los a la gent, i que viure de la música es gairebé missió impossible. Però si ens posem a somiar… tan de bo algún dia encapçalar el cartell del Sonorama Ribera!

– En quin genere musical us identifiqueu?

Això dels gèneres es una conversa que es podria allargar fins l’infinit. Resumint, podem dir que som una banda d’indie-pop, però no m’agrada gaire fer ús d’aquestes etiquetes per a la música, perquè generalment les bandes tenen moltes influències i fan ús de molts recursos per a que quedin encasellats dins d’un gènere concret. Com et comentava a la primera pregunta, nosaltres ara estem tirant cap a ritmes més ballables i guitarres més afilades, més funk i més rockeres… però clar no direm que som una banda d’indie-pop-rock-funk, no? Si hem de dir a l’etiqueta tot allò que inclou la nostra música, us cansarieu de llegir-la abans d’acabar.

– Personalment, Joan Marc, com vas començar al mon de la música?

Doncs crec que tot ho dec a dues persones.

Farà uns 7 anys, vivint a Barcelona, vaig conéixer el Jean Paul, un noi colombià que era dissenyador gràfic i músic. Quan no anava amb la guitarra a l’esquena, anava amb l’ukelele. Jo mai havia cantat ni havia tocat cap instrument, però m’ho passava molt bé amb ell així que em vaig deixar enganyar per comprar-me el meu primer ukelele i vaig començar a aprendre. La veritat es que crec que en aquell moment vaig trobar, per primer cop, allò que m’omplia i em feia feliç.

Vaig anar millorant i va arribar el dia en què em vaig atrevir a penjar versions amb ukelele a Instagram. I un dia algú em va escriure un missatge privat dient-me que li agradava la meva veu i que volia que cantés una cançó a una boda. La cançó que em van demanar era De pedacitos de ti de l’Antonio Orozco, que músicalment està molt allunyat del que jo feia i, a més, la volia amb guitarra, i jo tocava ukelele… però per sort vaig conéixer al Noel Luna, un cantautor ampostí que em va acompanyar amb la seva guitarra i veu a interpretar aquella cançó. Només acabar-la, ens van invitar a interpretar un parell de cançons a la Gala Benèfica per l’Alzheimer que es celebrava unes setmanes després. I des d’aquell moment el Noel i jo vam formar un duet bastant interessant amb guitarra, ukelele, harmònica i dos veus amb el que ens mouriem pels bars de la zona fent concerts amb versions que anaven des de l’indie espanyol fins a la rumba catalana.

Amb tot això i gràcies a l’ajuda del Noel, vaig aprendre i millorar moltíssim, i vaig aconseguir agafar confiança i gaudir a dalt de l’escenari. Un any després vaig conéixer al Gus i, a partir d’aquí, ja saps la història.

– En general, quines creieu que son les mancances que tenim a les Terres de l’Ebre?

El pitjor mal que pateix la música, de la mateixa manera que la resta d’àmbits culturals, es el menyspreu que sofreix des de totes les parts, però no a les Terres de l’Ebre, sino a tot el territori.

En primer lloc, per part de qui ofereixen els espectacles culturals que, generalment, tenen l’interés en el benefici econòmic i no en el l’event en sí. Resulta bastant frustrant haver d’estar negociant el preu de la teva feina amb qui et contracta, lluitant per 100 o 200 euros de més o de menys, quan veus que hi ha un cap de cartell que cobra xifres amb 4 o 5 zeros. No hi sol haver una part moral a l’hora de programar. Ni entitats privades ni públiques es preocupen per potenciar el talent local o per donar oportunitats al més joves.

Però tots nosaltres, com a públic, també en tenim molta part de culpa. Ens agrada molt queixar-nos i poc participar. He sentit mil cops allò de “es que aquí baix no fan res, per a anar a concerts has de marxar fora”. Però després els fan i no anem, només invertim en música quan les bandes internacionals venen al Palau Sant Jordi o a l’Estadi Olímpic.

Aquest any vaig anar com a públic a Lo Riu Sona, un festival que organitza l’Ajuntament d’Amposta des de fa uns anys i que aquest any portava artistes de primera linea catalana com Roba Estesa, Doctor Prats o Suu. Em va impactar moltíssim arribar al concert de Suu i que hi hagués ben just 150 persones. Crec que quan es fan aquest tipus d’actes ens hauriem de volcar més, ja que son iniciatives positives per a la localitat, ens donen visibilitat a nivell cultural i ajuden als negocis locals a tenir alguns ingressos extra. La propia gent del poble hauriem de ser els primers en comprar les entrades d’aquest tipus d’events per a que neixin amb força i parlar-ne orgullosos perquè puguin agafar certa notorietat.

– Per últim, com som una radio musical ens agradaria saber quina és la vostra cançó preferida i perquè.

Amb això tenim opinions una mica diferents, com comprendràs hahaha. Jo personalment li tinc una estima especial a Al rescate, perquè és el tema amb el que més he conectat a nivell personal.

En canvi al Gus li passa el mateix amb Mi fantasía. Tot i això és bastant complicat dir un sol tema com a preferit perquè cadascún t’aporta i et fa sentir coses diferents. És com si preguntes allò de “a qui estimes més, al papa o a la mama?”.

Redacció- Xavi Llambrich

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -