El periodista ebrenc i director del programa esportiu d’Imagina Ràdio, Jordi Gaya, ha estat seleccionat com un dels 15 narradors per al mundial de futbol de Qatar 2022. Gaya és membre del TOP 10 final d’un càsting de narradors de futbol on es van presentar més de 100 narradors/es d’arreu del món i 4t Classificat a les votacions públiques de la final amb 477 vots.
Per celebrar la notícia, la redacció d’Imagina Ràdio hem parlat amb ell per conèixer la seva part més personal:
Per a la gent que no et coneix, qui és Jordi Gaya?
La meva gent em diu que sóc una persona propera, accessible, extravertida, sociable, festiva, xerraire… es nota que m’estimen . Considero que tinc força defectes i moltes coses a millorar, però sóc una persona que mira de fer brillar les seves virtuts. I, en aquest sentit, les dues característiques que sempre he escoltat més sobre mi, i que penso que millor em defineixen, es que sóc una persona molt empàtica i molt bromista. M’agrada escoltar, però també ser escoltat. En definitiva, m’agrada la comunicació i m’apassiona el fet de comunicar.
Com va sorgir el teu interès pel món de la comunicació esportiva?
Als 7 anys ja tenia molt clar, meridià, que volia ser periodista. Tota la meva vida he jugat a futbol (una de les meves grans passions), i des de ben petit, ho vaig tenir ben clar: Si no podia ser futbolista i arribar al màxim nivell, volia ser allà, a primera línia, per poder viure-ho i explicar-ho en directe. Ser periodista esportiu era el meu somni, una gran motivació i, sobretot, la meva vocació. Avui puc dir, ben orgullós i satisfet, que és la meva professió. Però encara ho estaria més si aquesta estigués ben valorada i reconeguda.
Com van ser els teus primers passos en la teua carrera com a periodista esportiu?
La meva primera gran experiència en el periodisme esportiu va ser a la carrera, durant el meu període de pràctiques a Teledeporte (TVE). Allà vaig coincidir amb l’Albert Hernández, periodista esportiu ampostí i cap d’esports de TVE a Catalunya. Va ser el meu tutor de pràctiques i cada dia ens fèiem les típiques bromes entre tortosins i ampostins .
Va ser una etapa molt enriquidora, i allà ja em vaig adonar de que el pas per les aules és necessari, però que el més important (imprescindible) i on aprens realment què és el periodisme i com ha de treballar un periodista és a les redaccions i al carrer. El Periodisme s’aprèn exercint-lo; i per això considero que s’ha de donar més oportunitats als joves.
Després, amb el pas dels anys, he tingut la sort d’haver pogut treballar i aprendre a llocs com la Cadena Ser, la Cadena Cope, El País i Imagina Ràdio; la qual considero una segona casa. Haver pogut treballar i parlar a diari amb grans professionals i referents com Ramón Besa, Manolo Oliveros o Manolo Lama ha estat un autèntic regal.
Marxar fora a estudiar és una opció que hem hagut de prendre molts joves del territori, en el teu cas com ho vas viure?
En el meu cas, marxar a estudiar fora de les meves estimades Terres de l’Ebre, i contrari al que pensava inicialment, és el millor que m’ha passat a la vida. Amb 17 anys vaig agafar les maletes i vaig marxar sol cap a Bellaterra (Barcelona) per estudiar Periodisme a la UAB. Mai havia fet una cosa així. Estava bastant cagat, no t’ho negaré. Al cap d’una setmana allà, ja no volia tornar a casa . Vaig passar els millors 5 anys de la meva vida a la Vila Universitària de la UAB, la residència d’estudiants més gran de tot l’Estat, i el lloc que em va canviar la vida.
Gràcies a la Vila i a la implicació i rellevància que vaig adquirir dintre d’ella, on feia de dinamitzador i de delegat de totes les persones residents, vaig poder descobrir unes habilitats personals, comunicatives i relacionals que fins llavors no sabia que tenia i que, ara, em defineixen com a persona. Quan vaig arribar allà, se’m feia pràcticament impossible parlar en públic i dirigir-me a gent desconeguda. Mal negoci per a algú que volia dedicar-se al món de la comunicació .
Pocs anys després, per citar només algunes anècdotes, havia organitzat els sopars i les activitats més multitudinàries de la història de la residència, havia estat el representat i ponent de la Vila a les jornades universitàries més importants de l’Estat espanyol, havia presentat les campanades de la residència i la seva festa major, pel 25è aniversari, a sobre d’un escenari, davant de més de 6000 persones i acompanyat d’Els Amics de les Arts. Normal que quan vaig acabar, no hi volgués marxar, no creus?
En definitiva, el Jordi Gaya que va iniciar la etapa universitària no tenia res a veure amb el que en va sortir d’ella amb el títol de periodista a la mà, amb milers d’experiències i amb centenars d’amistats repartides per tot el món. Per créixer en tots els aspectes, penso que és bo i necessari, a parts iguals, marxar de casa.
A la teua edat ja presentes el teu programa esportiu aqui a la nostra casa, com vas començar?
Era l’agost del 2019. Tenia 23 anys i estava acabant la meva estada a la Cadena Cope a Barcelona. Una tarda vaig rebre una trucada de Xavi Salvadó, anterior director del programa. Li havien parlat de mi. Jo pensava que em volia oferir de col·laborar amb el programa fent alguna cobertura des d’algun camp, i em feia una il·lusió enorme; perquè aquells dies també m’havien arribat altres propostes similars des de ràdios potents de Barcelona.
Quan em va dir que volia que fos el presentador d’un programa radiofònic i esportiu de 4h de directe, em vaig quedar de pedra. Pensava que era una broma. Als 5 minuts, ja havia trucat a les altres ràdios de Barcelona per dir-los-hi que finalment no podria col·laborar amb ells. No m’ho vaig ni pensar; perquè si m’ho arribo a pensar, segur que m’hauria vist incapaç. Jo només pensava: Aquesta gent no sap el que està fent .
Vaig dir un sí enorme a Tots els Gols i a Imagina Ràdio. I aquí seguim, 4 temporades i una pandèmia després, en aquest projecte que per a mi és com un fill i que tanta i tanta bona gent hi té sempre al darrere. Coordinar i dirigir una família de més de 150 persones com la que tenim col·laborant al programa és una moguda important; però sobretot és un orgull. Tant de bo molta més gent sabés la feinada i la il·lusió que hi ha cada diumenge al darrere d’aquest programa. Sento que mai se’l podrà valorar com es mereix. Tan de bo m’equivoqui i ho pugui comprovar de primera mà. La nostra recompensa més gran és la gent que ens escolta cada diumenge i que ens fa arribar tot el seu carinyo, reconeixement i admiració.
Segur que tens moltes anècdotes
Tots els Gols és un programa d’anècdotes. Sinó, no seria Tots els Gols. Ens agrada ser professionals, informar i parlar d’esport, però encara ens agrada més fer-ho amb tot el sentit de l’humor possible. La majoria dels nostres corresponsals no són periodistes, sinó persones que viuen i senten l’amor i la passió pels colors del seu equip ja sigui des de la banqueta o des de la grada. I això, a banda de fer-ho sovint més imprevisible, fa que les informacions no siguin tan recarregades, sinó més divertides i desinhibides.
Fins i tot entre els més petits informadors. I es que, normalment, el millor moment d’un programa acaba sent aquell que no està preparat ni previst a l’escaleta. Em ve a la memòria un moment de la temporada passada a Deltebre, on en ple derbi local entre el CD La Cava i la UD Jesús i Maria, amb 0-0, els ànims encesos i les espases enlaire, vam sentir de fons la veu d’uns nens que discutien entre ells sobre com anava el partit i qui s’acabaria emportant els 3 punts. Evidentment, com et pots estar imaginant, no se’m va acudir altra cosa que demanar a la nostra corresponsal de La Cava, la gran Mercè Salvadó, que cedís el seu telèfon a aquells intrèpids tertulians. Aquells minuts de ràdio van ser impagables. Una cosa tant senzilla i no preparada va acabar sent de lo millor que he fet a un programa de ràdio. I es que la ràdio es això: Tenir capacitat d’improvisació i saber aprofitar-la quan es presenta l’ocasió.
Com veus el panorama esportiu al territori ebrenc?
Considero que les entitats esportives i les persones que en formen part són, juntament amb el turisme i la gastronomia, un dels principals motors de les Terres de l’Ebre. Hi ha molta passió i moltes hores de dedicació darrere de tots els clubs i fruit d’això fa que també hi hagi molt talent entre els seus esportistes.
Penso que les administracions i les grans empreses del territori haurien d’apostar fermament per ajudar l’esport del territori, ja que es una eina boníssima per, des de ben petits, establir una educació basada en els valors de l’esportivitat, del companyerisme i d’una vida d’hàbits saludables. Gràcies a aquestes coses, cada cop veiem menys escenes lamentables als camps de futbol de les nostres terres; situacions que fa no gaires anys eren massa habituals. Tot i això, cal seguir treballant en aquesta línia per poder eradicar aquestes històries que res tenen a veure amb els valors que representa l’esport i amb els continguts dels quals volem parlar al programa. Esperem algun dia poder fer una temporada sencera sense haver de fer-ne al·lusió.
I la comunicació esportiva?
La comunicació esportiva és un sector molt degenerat per la professió en sí, des de dins, i per la societat en general. La frase “El periodisme esportiu no es periodisme” l’hem escoltat massa vegades. El bon periodisme esportiu existeix i es practica, però actualment té l’inconvenient de que, normalment, ni ven ni se li ofereix una sortida o un espai amb visibilitat. La gent prefereix llegir o escoltar coses tendencioses i especulatives que coses treballades, elaborades i interessants. La immediatesa i els formats breus de l’era digital estan acabant amb els continguts de valor informatiu i divulgatiu i els està substituint per titulars busca-clics que no porten enlloc. Per no parlar de que cada cop hi ha menys informadors i més “opinadors”. Com un dia em va dir el meu mestre i amic Ramón Besa, actualment, quan la gent agafa un diari, no vol que la informin, sinó que la masturbin. La gent ha arribat a un punt on només vol escoltar allò que vol sentir o només vol veure allò que vol llegir. Informació a la carta.
Els grans mitjans del periodisme esportiu, el somni de molts estudiants de periodisme, són llocs difícilment accessibles per als joves periodistes. Les mitjanes d’edat de les redaccions d’aquest país fan temor de veure. Quan veus que dintre de la comunicació els formats estan canviant però que dintre de moltes redaccions continuen havent-hi les mateixes persones amb les mateixes idees i sistemes que fa 30 o 40 anys, t’adones de que alguna cosa no va bé.
Quines mancances creus que té la comunicació esportiva aquí al territori?
Tot i que en formo part, considero que no sóc ningú per valorar què es fa millor o pitjor als mitjans de comunicació esportius del nostre territori. El que sí que et puc dir, i al que sí que els animaria, es a que donin oportunitats a persones joves, com Imagina Ràdio ho va fer amb mi. Però encara es més important que, un cop s’atorgui aquesta confiança a aquestes persones, se les valori i respecti en tots els sentits. I també penso que, per a poquets que som, el més important es estar ben avinguts i ajudar-nos entre totes i tots. Al periodisme esportiu moltíssima gent veu competència, audiència i rivals. Jo només hi veig companys i valoro la feina que fan.
I com a territori, quines mancances tenim?
No ens fem respectar prou, ens menystenim davant d’altres territoris i no valorem ni potenciem tot el que tenim a les nostres terres; tant a nivell humà com a nivell natural i d’espais. Moviments com la Plataforma en Defensa de l’Ebre i la seva trajectòria haurien de ser un exemple per al territori i per a tota la seva gent.
Quins son els teus referents i perque?
Em va marcar molt des de petit Joaquim María Puyal i les seves narracions del Barça a la TDP de Catalunya Ràdio. El meu somni sempre havia sigut treballar amb ell allà, però ja hi he fet tard. M’agradaria molt poder-lo conèixer en persona, ja que no n’he tingut l’oportunitat. Admirava molt també al meu estimat Carlos Pérez de Rozas, que En Pau Descansi. Em va regalar les seves últimes classes de fotografia al Màster de Comunicació Esportiva. Mai ho oblidaré. De l’actualitat, destacaria a Ramón Besa, a Miguel Ángel Román, a Toni Padilla, a Jordi Sunyer i a Ricard Torquemada com a alguns dels grans noms del periodisme esportiu del nostre país.
Quins son els teus objectius a curt i a llarg termini?
En el món del periodisme esportiu, com en molts altres àmbits de la vida, penso que es bo fixar-se un objectiu final ambiciós, però que la clau és anar treballant dia a dia per anar assolint petites fites personals. Quan vaig arribar a la universitat, gravava i narrava els partits de la lliga de la residència i en feia resums per al canal de Youtube de Vila TV. 7 anys després, presento i dirigeixo un programa de ràdio i narraré un Mundial de Futbol a un dels canals que més està creixent dintre del periodisme esportiu. Aquestes coses eren somnis per a mi, i ara les estic fent. Només treballant, persistint i estant al lloc indicat en el moment indicat s’aconsegueixen aquestes coses. I el meu objectiu es aquest; seguir treballant per mirar de seguir complint somnis.
Per acabar, com som una ràdio musical ens agradaria saber quina és la teva cançó preferida i perquè
Si abans deia que el futbol es una de les meves grans passions, la música seria l’altra. No podria viure sense música. No puc passar un dia sense música. No sóc de tenir una cançó preferida, però segurament Esbarzers, de la Gossa Sorda, seria una bona candidata per donar resposta a la pregunta. Qualsevol cançó d’Obrint Pas o de la Gossa Sorda. La raó no te la sabria dir, però m’agrada la música del país. Per als més atrevits i “canyeros” els hi recomano que escoltin a un dels meus grups preferits: Els “CRIM” de Tarragona. Aquests sí que no els escoltareu mai per Imagina Ràdio .
Redacció- Xavi Llambrich
