La política catalana a partir de la Transició era reconeguda arreu d’Espanya per la falta de crispació, sinònim de serenitat, progrés i ambició. Un oasi on admirar, al qual els partits d’aleshores van contribuir, perquè la normalitat democràtica va d’això: d’acceptar les regles de majories i minories. A diferència de la política espanyola, que arrossegava allò que s’anomenava ‘Las dos Españas’. La divisió entre dreta i esquerra que tant mal va fer i que ens va portar a la Guerra Civil l’any 36.
Un oasi que es va veure difuminat arran de la presidència de Pasqual Maragall, que mai va ser acceptada per Convergència i Unió (CiU), la dreta nacionalista. Fins i tot es va arribar a dir: ‘és com si ens haguessin entrat a robar a casa’, quan van perdre el poder. A la dreta, tant se val si nacionalista o espanyola, això de perdre el poder no li agrada gens, no va amb ells, no els cau bé.
Sempre han vist els governs d’esquerres com a usurpadors del poder perdut, tot i que sigui democràticament, un estatus social i econòmic que els ve del postfranquisme. Fins a aquesta última dècada sempre associaven als governs d’esquerres el descontrol econòmic com a palanca de canvi per desplaçar-los d’aquest. Ara, però, aquest estigma ha quedat enrere.
L’economia espanyola és la que més creix de la zona euro, representa més d’un terç del total. L’ocupació va en augment mes a mes, i la inflació és de les més baixes d’Europa. Espanya és un dels països capdavanters, reconegut pel prestigiós setmanari britànic ‘The Economist’. Som un país modern, referent europeu en l’àmbit econòmic i d’avenços socials. El nostre pes polític dins de la U.E. cada dia és més gran.
Davant d’aquestes bones dades irrefutables, l’alternativa a un govern d’esquerres es devaneix, i l’únic argument que li queda a la dreta per guanyar és el de desprestigiar el rival personalment. Val a dir que aquest recurs de les mentides i difamacions l’han utilitzat sempre a través d’alguns mitjans de comunicació tradicionals, on tenen interessos econòmics, que els serveixen d’altaveu.
El rival a guanyar ja no és tal, sinó que és l’enemic a batre al qual cal treure del govern com més aviat millor, amb els mitjans disponibles. I és aquí quan les xarxes socials agafen més rellevància, donada la seva immediatesa en transmetre el missatge esbiaixat, i la manca de rigor periodístic, perquè no es deuen al contrast d’opinió: van directe al moll de l’os de la gent, i és allò de qui dona primer dona dues vegades.
El valor de les paraules, les expressions emprades pels mateixos dirigents, ja són d’un cas extrem. Allò de comptar fins a 100 abans d’amollar-la ja ha passat a la història. La hipèrbole és tan exagerada que ja tot s’hi val per carregar-se l’enemic. I compte! De les paraules als fets s’hi passa en un no res. Espero que tot s’assereni, perquè per guanyar al rival amb una cosa n’hi ha prou, i té un nom: propostes alternatives que engresquin la gent. Això va de democràcia!
Francesc Miró Melich. Comunicador i analista