Les guerres acceleren el canvi climàtic i generen emissions de gasos d’efecte hivernacle pel gran consum de combustible militar, sigui aeri, terrestre o marítim. A més, provoquen una severa contaminació de l’aire, el sòl i l’aigua. S’estima que els exèrcits alliberen grans quantitats de CO₂ que representen més del 6% de les emissions globals. No cal dir que la contaminació de l’aire, el sòl i l’aigua és global, igual que la destrucció d’ecosistemes i biodiversitat.
Els bombardeigs destrueixen boscos, camps i hàbitats naturals, eliminant captadors de carboni necessaris per neutralitzar la contaminació de l’aire. Els explosius alliberen metalls pesants i tòxics, i la destrucció d’infraestructures provoca l’abocament d’aigües residuals. Així mateix, la gran quantitat de residus contaminats —que són danys de llarga durada— tenen impactes tan greus que les Nacions Unides reconeixen la degradació ambiental com un problema de seguretat i dediquen esforços per frenar l’explotació de recursos durant els conflictes. Una feina complicada, com veiem amb la guerra del Golf.
La geopolítica passa per damunt del medi ambient i dels recursos naturals. Els governs han perdut el rumb: es mantenen conflictes només per avarícia i interessos econòmics, sense importar el benestar dels ciutadans, fent malbé hàbitats i provocant morts, tant dins l’exèrcit —on molts van obligats— com entre la població civil. Com deia un amic: les guerres les comencen gent gran que es coneixen i s’odien, fent que soldats que no es coneixen es matin. És, bàsicament, un absurd.
El món en què ens ha tocat viure no és just i està finançant la destrucció de la natura mentre deixa enrere la seva conservació. La destrucció rep trenta vegades més finançament que la conservació, i tenim un desequilibri que amenaça el clima, la biodiversitat i la seguretat futura del planeta tal com el coneixem.
Els grans fluxos de capital negatius que es van registrar l’any passat són de cinc milions d’euros en inversions privades de sectors com la indústria, l’energia o els serveis, i gairebé de dos milions i mig d’euros en subvencions públiques molt perjudicials en àmbits com els combustibles fòssils, l’ús de l’aigua o l’agricultura. Sembla que, globalment —tant en l’àmbit privat (90%) com en el públic (10%)—, no s’ha entès que estem al límit.
El canvi climàtic està desbocat precisament per aquests fluxos de capital que van en direcció contrària i estan destruint els avenços fets fins ara en matèria de clima, restauració de la natura i biodiversitat. La reforma, i sobretot l’orientació, d’aquests fluxos és una de les grans eines per fer el canvi.
Un dels sectors clau, com és l’alimentari, en el qual arriben molts diners, ha d’esmenar el seu paper en la lluita contra el canvi climàtic. Des de Brussel·les es fan un seguit de lleis que, per diferents raons, algunes empreses del sector obvien.
Fa pocs dies es va saber que grans empreses agroalimentàries com Florette —que la tenim a Tortosa—, Bonduelle o Les Crudettes distribueixen amanides adobades amb productes fitosanitaris il·legals. El principal proveïdor d’aquestes empreses, Didier Cornille, és jutjat a Marsella per utilitzar i emmagatzemar 3.500 litres de productes tòxics que aplicava a les amanides distribuïdes a aquestes empreses.
Es tracta de moltes substàncies, entre les quals hi ha insecticides com la clotianidina o l’imidacloprid —ambdues prohibides per ser altament tòxiques per a les abelles—, així com fungicides i herbicides no autoritzats i, per tant, il·legals, amb gran perill per a la salut i el medi ambient.
Des de la fiscalia afirmen que el cas ha causat alarma entre els consumidors de marques com Florette i altres que comercialitzaven amanides amb aquestes substàncies perilloses per a la seguretat alimentària. La pregunta és obligada: qui fiscalitza aquests productes a França? I, quan el producte arriba al territori, qui ho fiscalitza aquí? Doncs sembla que ningú.
Un altre cas de jutjat de guàrdia és l’aigua embotellada: pagues per aigua de qualitat i et venen greenwashing. Gran part de l’aigua que es comercialitza a casa nostra no prové de fonts cristallines, sinó de la mateixa xarxa que tenim a casa; el que compres és màrqueting.
Estudis fets arreu del món indiquen que més del 40% prové de l’aixeta i que només passa per un filtre industrial bàsic. El negoci entorn de l’aigua pot superar marges de guany de més del 2.000%, i no precisament per la qualitat, ja que aquest recurs natural les indústries l’obtenen gratuïtament o a un preu molt baix.
Com és possible que aquestes empreses hagin aconseguit un recurs natural públic que, després de passar per les seves cadenes de producció, venen als ciutadans? Han privatitzat un dret humà bàsic. És un dels molts enganys del capitalisme presents en diversos sectors industrials: només cal aixecar la catifa i en trobem a grapats.
Mentrestant, estem finançant l’esgotament d’aquest recurs natural i perjudicant la nostra salut. Anàlisis recents indiquen que s’han detectat microplàstics en sang humana, associats a l’exposició prolongada a l’aigua embotellada i als processos d’envasament.
En zones d’estrès hídric, empreses privades compren a preus baixos els drets sobre pous i fonts comunitàries, n’extreuen milions de litres fins a esgotar-los i venen aquesta mateixa aigua a la població que abans la tenia gratuïtament com a recurs públic. Només el 9% de les ampolles es recicla, els aqüífers se sobreexploten i els ciutadans paguen més per un recurs públic finançat amb els seus impostos, mentre els beneficis es concentren en pocs hòldings globals, com Nestlé.
Si els ciutadans no es dediquen a fiscalitzar les empreses del territori, queda clar que la gestió d’una part d’aquestes només busca omplir-se les butxaques, sense tenir en compte la qualitat dels productes. Només venen il·lusió, i la sort que tenen és que els ciutadans la continuen comprant, encara que la paguin dues vegades. Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental