Així, sense accent (en accent, distopia, té a veure amb afeccions de la salut), la distopia és un lloc o estat imaginari on tot és oposat a una situació ideal com la que planteja una utopia. És la situació que estem vivint. A més, tot va tan ràpidament, que no tens temps de pair-ho. Per això, amb certa reflexió, mirem d’establir aquesta distopia.
El dia que l’estat espanyol registrava un milió de contagiats per COVID, dijous 15 d’octubre, a les corts espanyoles els feixistes van segrestar el Parlament per debatre una moció de censura estèril, amb falsedats i sense cap proposta. És clar que el dimecres 13, en la compareixença del govern, el mateix hemicicle va oferir un espectacle lamentable de tensions i enfrontaments en lloc de parlar de la situació. Mentre encara hi ha gent que no ha cobrat de l’ERTO de març, la delegada del govern a Catalunya, la senyora Cunillera, va tindre la barra de dir que és culpa dels catalans per què ningú vol vindre aquí… Quina poca vergonya!
Ara estem de nou en estat d’alarma, i amb toc de queda vigent a les nits, quan al maig els governants parlaven que en tres mesos farien canvis a la legislació o en desenvoluparien de nova, per a evitar aquestes situacions. Cinc mesos després, ni se’n recorden.
La situació social i econòmica que provoca aquest tancament, i els que segurament vindran (ara parlen de tancar-nos els caps de setmana, tot arribarà), és cada cop més dura i crítica, i la pobresa cavalca desfermada. De mesures coercitives n’anuncien a caramull, però de solucions pal·liatives no n’he sentit ni una, de clara, precisa, concreta; tot són futuribles. Quants sanitaris s’han contractat, per exemple?
Amb polítics així, la filosofia llibertària de Bakunin potser comença a cobrar sentit. I és que els que cobren, i bé, no fan allò que han de fer. I nosaltres, impotents. Si hem vist que l’Audiència Nacional ha deixat en llibertat un mafiós buscat a Europa per un error…, però també ha sentenciat a favor del major Trapero i la resta de la cúpula d’Interior. Un fet que ha posat en evidència que, com va dir l’advocat Melero “a Espanya pots ser condemnat i absolt pels mateixos fets i amb les mateixes proves”.
Per tant, vivim sense justícia, o és totalment arbitrària, per molt que prediqui el contrari el cap d’Estat, que ha deixat fugir al seu pare investigat per la justícia suïssa per delictes diversos de corrupció. Una prova més. I un Consell General del Poder Judicial amb la renovació caducada fa dos anys i bloquejada per la dreta…, i no passa res. Per què, és clar, tampoc he vist la Fiscalia que corri a demanar el processament del senyor Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena per perjuri (haver mentit en declaracions sota jurament), ni que la contradicció que suposa amb la sentència del Suprem que manté a presó els presos polítics catalans hagi alertat cap a una revisió de la situació.
No fan res d’allò que interessa als ciutadans, com per exemple les mesures per a centres d’educació especial, residències de gent gran, la reducció de l’IVA dels productes essencials, com les mascaretes… i un llarg etcètera. Això si, 2.000 milions d’euros per comprar 348 tancs de guerra (???) els tenen a mà. Reclamar a la banca que torni els diners que vam pagar, que encara són una 40.000 mil milions, res de res.
Aquí, dels que manen, sembla que ningú fa allò que ha de fer. I no passa res. Però vés per on igual en sortim beneficiats. Resulta que els 140.000 milions d’euros que hem de rebre de la Unió Europea (entre fons perdut i crèdits, i en 4 anys) seran contra la presentació de projectes, i com a aquest estat del segle XIX d’això en saben poc, sembla que un dels que presentaran, per què a més és ambiental, és el salvament del Delta. I per què? Per què és un projecte que, degudament remodelat, s’arrossega des de fa mig segle, sense que fins ara hagin fet res, i el tenen al calaix.
Però hi ha motius per a l’esperança, i allò que semblava una utopia s’ha produït. Ja veieu que el Papa Francesc acaba de reconèixer les unions civils homosexuals. A poc a poc es va avançant, així que encara podem esperar que hi hagi un simulacre d’emergència nuclear amb participació de la població, com tocaria haver-ho fet fa tants anys.
Tomàs Carot, periodista
