Després d’intentar trobar un lloc que s’ajustés i tingués les condicions idònies per a la construcció d’un magatzem per poder guardar els residus nuclears de Vandellòs I, sense trobar-lo pel rebuig de tots els pobles escollits en el seu moment, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va haver de prendre la decisió de buscar una central nuclear del territori que tingués les condicions idònies per poder acollir els residus nuclears generats a Vandellòs I, que des de fa més de trenta anys es troben en magatzems de França, fent les modificacions pertinents a les seves instal·lacions. Finalment, s’està construint a Vandellòs I, a contrarellotge, el magatzem individualitzat per rebre’ls el més aviat possible.
Espanya va incomplir l’acord de recuperació d’aquests residus amb França, que havia de dur-se a terme l’any 2017; ara, després de 9 anys sense complir, cosa normal perquè això de complir acords no és una qualitat que té Espanya, aquest retard està costant a tots els ciutadans més de 87 mil euros diaris, un total anual de més de 31 milions d’euros. Des que es van enviar l’any 1994 a França no tenim dades oficials del que ha pagat Espanya per l’enviament d’aquests residus fins a dia d’avui; però, segons el Setè Pla de Residus Radioactius, el total de residus processats podria pujar la friolera de 2.000 milions d’euros; un negoci rodó i un robatori pels ciutadans. Aquest acord va ser negociat per uns polítics de tots els colors que, pel que sembla, la gestió que fan no és el seu fort. El motiu pel qual l’any 2024 es van presentar els papers de la construcció del magatzem individualitzat a Vandellòs I va ser per poder tornar de França aquests residus processats. Se’ls anomena així perquè el combustible gastat a la central no s’emmagatzema tal com surt del reactor, sinó que està sotmès a un procés industrial de separació de materials que serveixen i la resta es converteix en residu vitrificat d’alta velocitat.
El finançament que el govern central dedica a aquest procés ve d’un fons creat per la taxa de la generació nuclear (Taxa Enresa), que es complementa amb rendiments financers d’aquests fons i aportacions del sistema elèctric. Fons que només es poden destinar a gestionar residus, combustible gastat o al desmantellament de les centrals nuclears previst fins al 2100, amb un cost de més de 28 mil milions d’euros; aquesta previsió està signada i amb el compromís del govern d’aturar l’energia nuclear per l’alternativa verda, compromís que està molt amenaçat per les pressions dels grans holdings que gestionen aquesta energia i veuen amenaçat el seu negoci fructífer de les nuclears.
Per què s’ha esperat tant a recuperar aquests residus de Vandellòs I? Doncs pels motius que, com comentava a l’inici: el bloqueig en la construcció d’un magatzem centralitzat, la manca d’infraestructures alternatives, les dificultats tècniques produïdes en el desmantellament o les decisions polítiques errònies. El disseny inicial de l’estratègia preveia portar els residus des de Hagué (França) a un Magatzem Temporal Centralitzat (ATC) a Villar de Cañas (Conca), que hauria d’haver estat operatiu entre el 2010 i el 2015, però l’oposició social i autonòmica, els dubtes tècnics sobre els terrenys escollits i els recursos judicials varen fer que el projecte mai es portés a terme.
El peix que es mossega la cua: els grans holdings pressionen el govern i aquest, per justificar-se davant dels ciutadans d’un allargament de la vida de les centrals nuclears, no tira endavant alternatives verdes per substituir-les i fa servir l’engany dient que sense les nuclears no tindríem prou energia; quan el mateix govern d’Espanya es vanagloria a les seves xarxes socials dient que molts dies l’electricitat que consumim és verda al cent per cent. Els polítics, siguin del color que siguin, no escolten la ciutadania i, quan ho fan, si aquests escenifiquen al carrer el seu malestar, per rebaixar aquestes tensions de la ciutadania al carrer fan lleis que després tampoc compleixen, com el tancament de les nuclears. Sembla que ara volen la seva continuïtat uns anys més, màquines obsoletes que, de tant portar-les al límit, algun dia ens donaran una gran sorpresa, més lluny del que va fer Vandellòs I, i els que ho pagaran seran els ciutadans, no els que han pres la decisió. El que sí és clar és que els que fan els diners amb aquesta energia són els que la gestionen, mentre que els ciutadans, amb els impostos que paguen, ajuden a tirar
Joan Cunill. Tècnic superior mediambiental