Llegeixo avui dimarts dia 16 en una entrevista a Bob Dylan, a raó del seu darrer disc després d’anys de silenci, que “potser estem a punt de viure l’apocalipsi”. Bé, és coherent amb la conjuntura que vivim de pandèmia sanitària, crisi econòmica, alarma social per la pobresa i misèria i l’emergència climàtica.
Però aquí a casa nostra, a l’anomenada “pell de brau” que defineix l’Espanya ancestral, tenim també una emergència constitucional. Avui s’ha de reunir el Tribunal Constitucional, després de mesos de no treballar (cobrar si, però) per què al president no li agrada la tecnologia i per tant no hi ha reunions ni decisions telemàtiques. Deia que s’ha de reunir per decidir si deixa en llibertat els presos polítics, i per tant no en sé els resultats.
Puc aventurar-lo, però com a periodista només puc exposar fets. Tractant-se d’un espai d’opinió, he buscat contextualitzar aquesta emergència, que pot anticipar la decisió negativa a la llibertat dels presos, tot i que ho reclamen tribunals internacionals als quals el regne d’Espanya s’ha adherit.
Per això he recorregut a la premsa d’avui mateix, dimarts 16. I com que els periodistes sempre anem a les fonts, he recorregut a la Constitució de 1978. No sóc lletrat ni jurista, però considero que la realitat posa molt en dubte l’anomenada Carta Magna, que potser cal rellegir aquest estiu, o ara mateix.
En el Preàmbul, un dels apartats diu que s’ha de “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”, i l’Article 3, a més de proclamar la cooficialitat de llengües sentencia en l’apartat 3 que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
L’actualitat, però, recull la sentència del Suprem que no permet que siguin només en valencià (o català) les comunicacions entre la Generalitat Valenciana i els governs de Catalunya i de les Illes Balears, i obliga a fer-les també en castellà, llengua comuna de tots els espanyols tal com consagra la Constitució del 78. Com reflexiona Sebastià Alzamora “al segle XXI, Espanya és l’únic estat de la Unió Europea que, en comptes de celebrar i promoure la diversitat lingüística, es dedica activament a sufocar-la i reprimir-la”.
La mateixa Constitució que proclama que Espanya és una monarquia i en l’Article 14 sobre Drets i Llibertats afirma que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.
Això entra en contradicció flagrant amb el que també informa la premsa d’avui dimarts dia 16 del que acaben de dir els lletrats del Congrés, que tornen a oposar-se a investigar el rei emèrit perquè les “prerrogatives d’inviolabilitat”, tot i tractar-se de fets posteriors a l’abdicació, “no vencen”. El PSOE, PP i Vox també veten de nou una comissió d’investigació per indagar si Joan Carles I va cometre frau. Per tant, no som tots iguals.
Per bé que l’Article 56, sobre la Corona, en l’apartat 3 diu “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa”. Potser és que es curen en salut els partits que han governat per què el punt 2 de l’Article 64 diu que “Dels actes del rei seran responsables les persones que els referendin”, que són “el president del govern i els ministres competents” (encara de vegades potser són incompetents).
Si cadascú fa la interpretació que vol d’aquesta “Constitución que nos dimos entre todos“, jo no hi jugo, per què és l’engany del rap. Tenim a la vista no una emergència, sinó una apocalipsi constitucional.
Tomàs Carot, periodista
