Noemí Alquézar/F.R.- A les Terres de l’Ebre sobra el talent musical. És per això que aquesta setmana, la revista Enderrock dedica un número sencer al “Pop Ebrenc”, amb un recull dels artistes més destacats del territori i amb la publicació d’un CD amb 23 cançons d’ells. D’aquesta munió de músics, la portada ha estat dedicada pel cantautor camarlenc, Joan Rovira. Després d’anys de pencar tocant covers, el Joan ha anat obrint-se pas a l’escena musical fins arribar als “Dies Millors”, àlbum que publica aquest mes i que el consagra com artista català. Joan explica que la seva carrera la va començar als carrers de París, on cada estiu anava a tocar al carrer i endolçar l’oïda dels turistes. Ara són els carrers els que el busquen a ell.
Escolta l’entrevista:
Vídeo de l’actuació:
Llegeix l’entrevista:
Noemí: Avui és un d’aquells dies que l’estudi d’Imagina Ràdio s’il·lumina perquè porten la
música i més si ho fan de la mà d’un ebrenc com el que tenim molt millor. Bon dia Joan Rovira.
Joan Rovira: Bon dia, guapa.
N: Bé, que bé, no? Nou CD que ja el tinc aquí entre les mans estic veient amb una portada de
luxe, també d’un il·lustrador ebrenc com és Ignasi Blanc, no?
J: Exacte. Sí, sí. Molt content.
N: Bé, explica’ns. Ja has fet com una pre-estrena podríem dir a Girona però encara el CD com
aquell qui diu, va sortir dies després, de fet concretament divendres passat. Per tant, tot just
tenim les premeres sensacions, no?
J: Sí, bé. Vam començar la gira de “Dies millors” al Festival Strenes de Girona, allí mateix vam
aconseguir tindre uns petits exemplars per tothom qui va vindre al concert perquè tampoc ens
volíem quedar sense però el disc pròpiament, va sortir la setmana següent, el dia 12 i res, ara
concentradíssims en lo concert de Tortosa. Després de la bona resposta de Girona, que sempre
és un lloc que sempre ens costa, és a dir, mira fixa’t que el primer concert és a Girona és el lloc
que més ens costa i el segon concert és el que menys ens costa que és a Tortosa, és tocar a
casa, no?
N: Serà el dia 27 d’abril a l’Auditori Felip Pedrell ja ho diem perquè la gent que vagi despistada
ho sapigui. “Dies millors” que ens expliques en aquests dies millors?
J: Bé, “Dies millors” és el nom del single que ha donat nom al disc. He de confessar que el
principi el disc s’havia de dir d’una altra forma. S’havia de dir “Si tu saltes jo també” que és el
nom d’una altra cançó.
N: La segona que trobem, no?
J: Sí. Però, de cop a última hora a l’estudi de gravació quan vam escoltar aquesta cançó de
“Dies millors” se’ns va il·luminar tot. A part que “Dies millors” crec que és un concepte que
inconscientment tots tenim al cap: tothom treballa, tothom millora, tothom fa el seu camí per
a buscar la felicitat i al final, una felicitat és igual a dies millors. Crec.
N: Joan “Encara tenim temps” del darrer treball que va sortir el 2017. Vam començar a
conèixer a un Joan Rovira que anava més enllà, passant fronteres, ja hi ha un pes consolidat.
No sé que és el que veiem precisament en aquest treball després d’ ”Encara tenim temps” amb
aquesta pressió social.
J: Indirectament, també hi ha pressió perquè tu quan fas un disc et penses que has tocat el
sostre: he donat el màxim de mi i ara com puc tornar a fer un altre disc, unes altres cançons?
En aquest sentit a nivell de cançons tampoc et podria dir si aquest disc és millor que l’altre, el
que si que et puc dir és que un disc que hem fet un pas endavant a nivell de sonoritat, no? La
gent que escolti les cançons ho veurà ràpidament, que és un pas a nivell de producció de so.
Natros hem agafat en aquest últim disc un productor que ha fet molts grups catalans com per exemple, Els Buhos, Itaca Band o Green Valley … grups així una mica més festius i llavors, jo
tenia una curiositat de dir: “Com sonarien aquestes cançons meues més de cantautor passant
pel filtre o per les mans d’un productor que normalment treballa en grups molts més festius”,
no? I llavors crec que ha sigut una col·laboració molt encertada perquè hi ha algunes cançons
que bé, no totes les cançons estan produïdes per aquest noi, quatre o cinc han passat pel seu
filtre i llavors és nota un canvi molt bèstia, de l’últim disc d’ “Encara tenim temps” amb aquest.
Per altra banda, hi ha onze cançons n’he volgut posar algunes més intimistes, més amb
l’essència que havia fet en discos anteriors perquè sé que a la gent li agrada i perquè a mi
també m’agraden aquestes cançons de guitarra i veu més intimistes. Però, en general, el disc
és molt més festiu que l’anterior.
N: T’ho anava a preguntar. Què és el que trobem en aquestes lletres, en aquests onze temes
que recull “Dies millors”?
J: Bé, mira el disc “Encara tenim temps” sempre deia que els pilars eren una mica el temps i
l’amor. En aquest disc hi ha molts temes que parlen de l’autosuperació i també de la confiança.
M’he adonat que quan un escriu un disc i fa les cançons, quan les té totes fetes, se’n dóna
compte de quina coherència té el disc o quin motiu o quin missatge global transmet, no? I
m’he adonat que moltes cançons que parlo de l’amistat i de la confiança. Precisament aquest
tema que fa un moment comentàvem “Si tu saltes jo també” és un clar exemple de si tu saltes
jo també, confio en tu, confiem i endavant. Doncs, això: l’amistat, la confiança ja sigui entre
amics i entre parelles.
N: L’amor, no?
J: Sí. L’amor, la confiança. Però per a mi és molt complicat dir “Aquest disc parla d’això” perquè
hi ha onze cançons; cançons que les hem anat escrivint al llarg d’un any i mig. Llavors no és
que m’hagi tancat una setmana i hagi dit “Bé vaig a fer onze cançons que parlin d’això” en un
any i mig passen moltes coses. Moments de “subidón” moments de “bajón” personal, llavors
van sortint totes les cançons i al final intentes trobar una coherència, saps? Perquè els de la
ràdio ens ho pregunteu però, sinó tampoc no faria falta.
N: D’alguna manera pel que estàs dient Joan, si t’he entès bé no crees per a fer un disc sinó
que tu crees i després, en tot cas, a veure com surt el disc.
J: Sí, exacte. Van sortint cançons al llarg d’aquest any i mig. Mira, des del primer disc que
vaig fer “Peix sense espina” el 2015, “Encara tenim temps” el 2017 i ara, 2019. És a dir, surt un
disc cada dos anys, saps? En aquest període de dos anys van sortint idees i inclús hi ha cançons
que descartes, no? Recordo durant el procés de gravació de l’últim disc, el juny passat, que
vaig descartar quatre cançons que tenia gravades, pagades d’alguna manera, perquè pagues
l’estudi, els músics… uns volta ho vaig escoltar vaig dir “No, fora. En composo quatre més
perquè volien donar-li una onda més moguda, més festiva, el que sigui…” vull dir durant el
procés hi ha molts de dubtes, moltes tirades enrere per a després seguir cap endavant. Fas
com un zig-zag al procés creatiu i de gravació que ha vegades fas que perdis de vista aquest
sentit global del disc i et centres en cançons, i al final quan està acabat hi vas a l’estudi i
l’escoltes tot des de la primera cançó fins la onze t’adones que hi ha alguna relació entre elles.
N: I quan ja el tens entre les mans i dius “Ara és l’hora de presentar-lo” que preval: la il·lusió, el
respecte, la temor… que diries que et domina?
J: Bé, en aquest cas estem molt contents com ha quedat el disc perquè també pot ser que
t’arribi a les mans que el color no sigui tan bonic com semblava en format digital o que les
cançons no hagin quedat tan bé després de passar pels diversos processos. Perquè un disc és
la gravació dels instruments, després està la mescla, després el “mastering”… hi ha diversos
processos. En aquest sentit estem molt contents del resultat, és a dir, el disc el poses al cotxe i
sona molt bé perquè això a vegades no és tan fàcil.
N: I de cara al públic la part més física que hagis fet amb el teu treball, el teu producte, però, i
de cara a les sensacions com reaccionarà la gent, et pot molt o no el que diran?
J: Sí. Tinc curiositat però al final, també que sigui el tercer disc em dóna pistes del que li agrada
a la gent, és a dir, al primer disc vaig una mica més venut perquè no sé com reaccionarà la gent
però almenys els meus seguidors o la gent que em dóna suport pels concerts, que escolta les
meues cançons, que ho compateix… sabia que aquesta cançó de “Dies millors” els agradaria
perquè encara que el so era diferent, la producció més moderna, actual, ve una mica de la mà
d’ “Encara tenim temps”. De fet, els missatges no són similars però s’assemblen perquè “Dies
millors”, “Encara tenim temps” pel missatge d’autosuperació; diguéssim que sé quins
ingredients posar per a què agradi al meu públic.
N: Per tant, tal com ho estàs expressant Joan, les sensacions han sigut molt diferents des
d’aquell primer disc fins aquest últim?
J: Sí, sí. Han sigut molt diferents inclús alhora de fer les lletres. Jo sempre he dit que sóc més
músic que no cantautor, sóc més guitarrista-saxofonista, per exemple, que no lletrista fins ara,
sempre ho deia. Amb aquesta experiència de tres discos m’he adonat que abans per fer una
cançó, una lletra, hem suposava un compromís molt fort i un treball molt bèstia perquè no
estava acostumat a fer lletres i ara al tercer disc, estic molt content perquè tot va molt més
fluid. Per lo tant, a nivell compositiu o lletrístic crec que he fet un pas endavant però, això
només ho sé jo perquè a la gent simplement li arriba aquesta cançó feta, però jo sé com ha
anat el procés i potser he perdut temps en altres coses, filant més prim per a buscar la qualitat
del so, però a nivell de lletra ha sigut molt més ràpid, això, de veritat, ho agraeixo molt.
N: I tu que creus que t’ho ha donat això, al Joan Rovira que ha madurat com a músic o al Joan
Rovira que ha madurat com a persona?
J: Soy un madurito.
N: Tot té la seua evolució; artísticament també es nota.
J: Sí, suposo que sí. No sé que dir, la veritat, al principi sempre fa por un paper en blanc. Quan
et poses a escriure i veus aquell paper en blanc dius “Ara de que parlo si ja està tot dit?” saps
aquella sensació de dir “Vull fer una cançó d’amor però se n’han fet tantes, com puc ser
original?”. Per a parlar d’una cosa tant trillada i tant explotada com una cançó d’amor per
exemple, no? Llavors, aquesta por sempre està però el que passa és que, bé, l’experiència
també és un grau, veure com ha anat tot… els premis que he pogut guanyar també em donen confiança i això fa que perdi aquesta por inicial, perquè un cop fas la primera frase sempre ho
dic: va tot més fluid; però aquella primera frase de la cançó…
N: És la que trenca el full en blanc, no?
J: Sí, sí.
N: Tenim moltíssims cantautors i músics a les Terres de l’Ebre dels quals ens podem sentir molt
orgullosos i de fet, tan orgullosos n’estem que a més a més de la revista “Enderrock” aquest
mes d’abril han fet un especial. I tan referent ets tu, Joan Rovira, que t’han ficat en portada i
has agafat el pes important d’això. Com se sent un quan des d’aquell primer disc, aquelles
primeres cançons de cop i volta dius: “Portada a la revista Enderrock?”
J: Bé, per a mi és molt especial, el tema és com tu dius aquí a les Terres de l’Ebre i cada cop
més estan sortint més projectes, molt xulos; projectes que molts estan a l’altura dels grups de
Catalunya, de la resta de Catalunya, vull dir, i evidentment podria ser, tampoc vull dir que sóc
el representant, ni molt menys, sóc un més, el que passa m’han ficat a la portada. No sé per
què.
N: Estàs sent un referent. Jo crec que probablement, Joan, és com tot. Encara tenim temps de
trepitjar molt fort i a més a més, és un tipus de música que probablement arribi a molts més
públics que de vegades altres tipus de música més d’autor, per dir-ho d’alguna manera.
J: Sí que és veritat que el pas cap a la música més pop fa que tinguis un públic una miqueta
més ampli, no? Evidentment potser fer música tradicional, del Delta, o molt més acústica,
potser seria més complicat fer aquest pas de ser portada o de tocar segons a quines gales, per
exemple, vam tocar a la Gala Enderrock… no ho sé la veritat. No sé que contemplen per a una
portada, saps? Simplement dic que estic molt agraït, evidentment, que respecto moltíssim els
altres grups de les Terres de l’Ebre que per cert, dins de la revista també surten i tots tenim un
lloc a la revista.
N: Està Mascarats, està Pepet i Marieta, està Montse Castellà per nombrar-ne uns quants.
J: És un plaer poder formar part d’esta escena, de l’Ebre, de la música, és un orgull. Sempre allà
on vaig canto “Lo meu riu” i defenso les Terres de l’Ebre que la gent d’aquí i la Plataforma em
tindran al costat per al que necessitin i res, no sé, em posaré a plorar al final.
N: Ja veig que és parlar de les Terres de l’Ebre i et toca el coret una mica, no?
J: No. Sóc un romàntic declarat de les Terres de l’Ebre, de la gent, de fet visc a les Terres de
l’Ebre, visc al meu poble, a Camarles; cada setmana vaig pujant a Barcelona perquè els músics
són d’allí.
N: T’ho anava a dir aquest ritme no et deixa afincar-te en un lloc en concret, no?
J: Sí. El que passa és que la sort de Camarles és que té estació de tren i l’AP-7 al costat, això
també és un avantatge.
N: Si no anem per una banda anem per l’altra, no? Bé, Joan tant de les nostres terres és que
ens havies de dedicar el nostre moment i com dèiem recordem de nou aquest dia a Tortosa a l’Auditori Felip Pedrell, concretament el 27. Tenim moltes ganes de conèixer i empapar-mos
d’aquestes cançons “Dies millors” és potser la que hem sentit més, mentre parlàvem n’hem
sentit alguna de fons, però avui has vingut amb la guitarra. Així què és el que ens vols
ensenyar? Què és el que ens vols tocar? Des d’aquesta intimitat que dóna l’acústica.
J: Doncs, mira, havia pensat de fer… perquè aquesta cançó de “Dies millors” per a tocar-la en
banda és impressionant però, al ser en acústic en faré una altra, una mica més intima, més
fresqueta, així guitarra i veu.
N: Molt bé. Doncs ens quedem en aquesta cançó.
J: És diu “Sé que ets tu”
N: “Sé que ets tu” molt bé. Vinga va amb tots els micròfons per a tu.
J: Merci.
Versió transcrita: Maite Forcadell Puigcerver
