Tant la Sara com l’Itziar relaten el pànic inicial als carrers de Washington i Nova York. “El primer que van fer va ser tancar-ho tot: metro, aeroport, sortides… No es podia ni sortir ni entrar a l’illa”, assegura l’Itziar, que, de sobte, veia com els atrafegats i vibrants carrers de Manhattan quedaven deserts en la zona més allunyada del World Trade Center. “De cop, no hi havia ni un cotxe pel carrer”.
De fet, l’Itziar no veia les Torres Bessones des de l’hotel de congressos on estava, situat a la part alta de la ciutat. “Ni tan sols veiem el fum, no va ser fins al cap d’unes hores que el vent va començar a portar les cendres cap amunt”, recorda. Igual que la Sara, té marcat a la memòria el cel “tant blau i net” que hi havia quan es va aixecar aquell matí i el “contrast” amb els fets tràgics que es van viure.
Por i desconcert
“Molt desconcert i por. No sabíem què passaria, si tornaria a caure un altre avió”, diu l’Itziar, que estava inquieta perquè s’havien de quedar a l’hotel, a la vintena planta d’un edifici alt.
“Vam viure uns dies molt estressants perquè no sabíem què passaria, si hi haurien altres atemptats”, afirma la Sara, que encara viu a Washington. “De la nit al dia”, va veure com es reforçava la seguretat a la capital dels Estats Units i seu de les principals institucions del país. Segons ella, allà l’actitud de la gent no va canviar tant però, en canvi, “el caràcter brusc” i individualista dels novaiorquesos “es va suavitzar” a partir de l’11-S.
“Em va xocar molt el canvi de la gent”, coincideix l’Itziar, que va notar com els dies posteriors als atemptats la gent li parlava i, fins i tot, l’abraçava. “Em va sorprendre moltíssim la necessitat de germanor”. Igual de parada va quedar en constatar que l’instint empresarial tan típic del país aflora inclús en els pitjors moments: “L’endemà dels atacs hi havia indis que venien samarretes de les Torres Bessones amb l’avió xocant”.
Més enllà de les anècdotes, l’11-S va afectar l’Itziar, que durant un any no es va atrevir a volar. “Quan vaig arribar a Barcelona, durant tres mesos sentia tots els avions”, assegura. També va marcar la Sara per sempre: “De mica en mica la vida va tornar a ser més o menys normal, però és un dia que mai oblidaré”.