Que un dels grups més importants de Catalunya, com és Txarango, hagi decidit celebrar dos concerts a Amposta a finals d’agost, sense que això comporti cap despesa per a l’Ajuntament (més enllà de posar la infraestructura necessària), no és casualitat. I que ho faci, amb tot el simbolisme que això suposa, en la seva darrera gira quan presenten el seu darrer disc i anuncien la seva retirada és encara més valuós. I que ho facin per pròpia iniciativa, perquè hi veuen garanties de viabilitat econòmica i un èxit de públic, perquè del contrari no crec que s’arrisquessin, és més encoratjador. No és la primera vegada que vénen a la ciutat i omplen de gom a gom. De fet, les entrades es van esgotar en molt poc temps.
Que l’any passat Oques Grasses decidiren presentar, en estrena, el seu darrer disc a la capital del Montsià, tampoc ho podem atribuir a la fortuna dels ampostins, ni a la seva simpatia.
Amposta ha sabut, en aquests últims 4 o 5 anys, posar les bases sòlides per convertir-se en una autèntica referència cultural a les Terres de l’Ebre, però també per ser un punt distingit en el mapa de l’oci cultural de la demarcació de Tarragona o de Catalunya.
Ser de la perifèria no ha estat un obstacle, i no disposar d’un gran pressupost, tampoc. Ser una ciutat petita del sud de Catalunya potser, en canvi, un atractiu a considerar si es fan les coses bé i es produeix una resposta de públic de forma regular. Calen unes dosis d’enginy, una presència constant en els mitjans de comunicació, la publicitat adequada i fer el màxim de coses amb criteri. I al final podrem comprovar que el victimisme és una fórmula nefasta per sortir de la depressió, a la que sembla que ens veiem sotmesos els ebrencs, ans al contrari, l’accentua. Fer pena no és bo, ni ajuda.
“Amposta ha sabut, en aquests últims 4 o 5 anys, posar les bases sòlides per convertir-se en una autèntica referència
cultural a les Terres de l’Ebre”
Per sortir del pou cal, en primer lloc, la voluntat ferma de sortir-ne i, després marcar-nos uns objectius, no cal que siguin utòpics però si ambiciosos i, posteriorment, “tirar milles”. És a dir, posar-nos a la feina amb il·lusió, perseverança, seny (tot i que tampoc és dolent “anar-nos de la bola” en algun moment, sobretot quan es tracta del món de la cultura) i imaginació. A mesura que anéssim avançant anirem corregint errors i ens anirà incrementant l’autoestima. Els resultats no es faran esperar.
Durant aquests anys Amposta ho ha sabut fer. Hem pogut assistir i participar en nombroses propostes culturals: festivals de música, teatre, dansa, circ… No hi ha hagut setmana que no s’hagi apostat per alguna activitat d’interès, i la resposta del públic ampostí i ebrenc no s’ha fet esperar. I el suport dels grans, tampoc, a jutjar la decisió de Txarango.
La gira de comiat de Txarango, només fa parada a 14 municipis, i arriba a cost zero per als ampostins. (Si! Dic a cost zero, perquè amb bandes o grups de tant renom, els ajuntaments solen pagar grans xifres, a part de l’entrada que es cobra a taquilla). Cal insistir, les entrades, fa temps que estan esgotades.
Sincerament estic convençut que aquest és el camí. S’ha semblat i s’ha regat bé, i ara, és temps d’una bona collita. Amposta és un exemple, però hi ha més d’aquesta voluntat ferma en altres pobles del territori. No tot han de ser males notícies a la banda sud d’aquest petit país. Alguna cosa està canviant?
