14.3 C
Amposta

Pili Millan, una dona d’Ulldecona que viu a Tanzània organitzant safaris

Fa sis anys va deixar-ho tot per començar la seva pròpia aventura viatjant sola per algunes zones d'Àfrica. Un any després, es va instal·lar a Tanzània i va fer-hi arrels

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

De tenir una vida còmoda a Barcelona a organitzar safaris a Tanzània. Aquesta és la història de Pili Millan, una falduda de 37 anys que es va creure que una vida lliure era possible. Una vida on ella manés del 100% del seu temps i el pogués dedicar a alguna cosa que l’apassionés de veritat. I una dona que, després d’haver fet realitat un somni com saber el que és viatjar uns mesos per lliure i sola, finalment, s’ha afincat a Tanzània, s’ha casat i ha fet les seves arrels.

En aquesta entrevista, Pili ha explicat a la redacció d’Imagina Ràdio la seva aventura a Tanzània i com va anar descobrint la força espiritual del continent africà:

– Com vas prendre la decisió de deixar-ho tot per anar a viure a Àfrica, i per què allí?

No va ser del tot així. Jo vaig marxar i deixar a meua vida rutinària a Barcelona per explorar i veure si podia aconseguir un estil de vida que em fes més feliç. I va sorgir un viatge “típic” a Tanzània. Com que jo anava en la idea que, si em sentia còmoda, podria ser el gran viatge que des de feia anys anhelava, em vaig deixar portar.

A poc a poc, m’anava sentint més còmoda en el meu nou entorn. Cada minut m’omplia de vida, i cada petit repte em feia sentir única. No veia el motiu per tornar, ja que no havia deixat cap lligam a Catalunya, més enllà de la família. Per este costat, em sentia recolzada a seguir amb tot el que em dictés el cor.

Àfrica, per mi, significava un continent que, espiritualment parlant, l’intuïa molt potent. Pensava que havia de tenir una força que abans no sentia, i l’any 2017 jo ja em vaig veure preparada. I també perquè la volia conèixer sense pressa i mai havia vist el moment per fer-ho. Fins que tot al meu voltant es va anar posant a un lloc que em va permetre agafar-me un temps per a mi i vaig decidir que era el moment de conèixer millor el continent dels nostres orígens.

Al principi vaig veure oportú anar a fer un voluntariat a un orfenat, però ara que puc veure les coses en perspectiva i tinc un context social i conec culturalment el país, va ser un error per part meua. Un error no haver fet més recerca i haver parlat en la gent oportuna per entendre com fer un bon voluntariat amb un impacte positiu i no perpetuant certs models.

Foto: Pili Millan

– Què et va portar a instal·lar-te a Tanzània?

Al principi va ser un anar i venir, però quan estava a Tanzània m’hi anava trobant a casa. La gent que coneixia em feien sentir bé, començava a aprendre a parlar el Suahili, visitava llocs i gent que em transmetien seguretat, realitat, gent del dia a dia. Tenia amigues, sortia de marxa…a poc a poc tenia de nou una vida estable, però amb certs matisos que em feien sentir molt bé, com ara estar a l’altra part de món rodejada de gent tan diferent i a la vegada amb uns valors tan similars.

Però evidentment decideixo instal·lar-me quan l’octubre del 2018 conec a Henry i ens enamorem. De sobte només volíem estar junts. I ell em va acabar d’introduir al seu món i em va portar un pas més enllà.

Foto: Cedida

– Què pensaves quan estaves començant aquest viatge? Quins són els primers pensaments que et passen pel cap quan trepitges per primer cop l’Àfrica?

Tanzània té una olor particular. Fa olor de una mescla de menjar casolà amb fum de brossa cremada. Ja que una cosa i l’altra passen al carrer. Allò juntament amb no veure per enlloc gent blanca em va xocar molt. I no entendre res del que parlaven també. Vaig pensar que començava una aventura molt interessant en la que volia ser present amb tots els meus sentits.

Quan estava començant el viatge pensava en tot el recorregut vital que tenia fins llavors. En tots aquells països on havia viatjat i que jo hagués volgut convertir en casa. Però l’estil de vida que tenim muntat no ho fa gens fàcil. Pensava en què havia arribat el moment d’escoltar-me. De no tenir rellotge. Ni ningú a qui passar comptes de dies gastats de vacances. Òbviament pensava en com de durs havien estat els últims mesos per a mi i que trista estava. Sortia d’una ruptura que em va trencar en dos, o tres, ja ni ho sé. Pensava que em tocava apostar per mi, per una reconstrucció a mida. I on millor que al continent dels nostres orígens?

– Com va sorgir la idea d’organitzar viatges a Tanzània?

Abans de marxar vaig obrir un compte d’Instagram. Volia desmitificar el continent. Molt ambiciosa jo. Volia, en la mesura del possible, que la gent d’Ulldecona que tingués curiositat per saber com me n’anava, veiés amb els meus ulls Tanzània, o allà on fos que tot això m’acabés portant. I a poc a poc la gent del meu voltant sentia curiositat per fer el mateix viatge que jo, o per veure Tanzània des del meu punt de vista, visitant aquells llocs que a mi m’estaven agradant tant.

Jo sempre m’he dedicat al món dels viatges, és la meua passió. Viatjar crec que és la clau per tenir una vida una mica més lliure. Així que em vaig animar a portar a gent a Tanzània amb el projecte Piks on Safari. Es tracta d’un projecte molt personal on qui s’anima a conèixer Tanzània des d’un punt de vista més íntim i vol que el seu viatge tingui un bon impacte, s’hi veu representat.

Foto: Piks on Safari

– Com descriuries la teva relació amb la comunitat local a Tanzània?

He tingut moments de tot. En general molt bona, l’acollida que la gent te amb els estrangers es d’admirar. Tot i que en el passat els hem destrossat la vida, avui dia ens admiren i respecten. Cosa que a la inversa no sol passar, sempre els blancs ens creiem superiors.

Al principi, i sense parlar l’idioma, perquè costa molt tenir un apropament de qualitat, però a poc a poc vaig anar aprenent millor el Suahili i ho agraïxen i s’ho passen molt bé parlant en mi. M’intenten explicar mil coses i entenc i responc com puc, però em fa feliç aquesta connexió que va lligada a parlar el seu idioma.

– Quines són les activitats més populars que oferiu als viatges?

Sense dubte tothom que va a Tanzània vol fer un safari, i el 80% acaba a Zanzíbar. Però nosaltres els oferim una alternativa a tot això que passa per fer activitats amb petits emprenedors i emprenedores locals. Aquí és on succeeix la màgia dels viatges. Viatjar és una cosa, i viatjar bé una de molt diferent. Per a mi té sentit el fet de generar impacte a la gent local. Per exemple, Mama William ens apropa a la gastronomia amb un taller de cuina a casa seva i després dinem allà mateix; Hillary té una empresa de rutes en bici i a més a més fomenta el reciclatge amb campanyes de recollida de plàstics sobre dues rodes amb la seva comunitat; fem senderisme pels peus de Kilimanjaro amb persones de la tribu chagga; ballem a ritme de Bongo Flava amb un grupet de nois de Moshi, en són algunes.

– Com és viure a un lloc tan diferent a Ulldecona?

M’estimo Ulldecona. A la vida crec que és vital sentir que pertanyia a un lloc que sempre et tractarà bé. Em sento afortunada de què així sigui. A Tanzània fins ara hem viscut a Moshi. Un poble gran al nord, a la zona de Kilimanjaro. A Ulldecona veig el Montsià i a Moshi el Kilimanjaro.

De vegades viure lluny de tot el que coneixes es el que em dona vitalitat. I de vegades tot el contrari. He tingut situacions en les quals hagués pagat milions per estar a casa. El que vull dir és que viure a un lloc tan diferent te moments de tot. A Ulldecona mai me sento sola, surto al carrer i sempre estic xarrant en algú. Soc romanguera. A Tanzània tinc un anonimat que de vegades em fa bé i altres em fa sentir sola. Però m’enganxa l’estil de vida lliure que m’hi he creat.

M’enganxen els seus carrers plens de gent venent de tot sense cap mena de conflicte, els colors del país i l’alegria generalitzada que sempre noto. Una vibració que va amb mi i el meu caràcter.

– Has hagut de ser molt forta per deixar-ho tot i prendre aquesta decisió. Com és mantenir una relació a distància amb els teus familiars i amics?

Dur. Jo era molt d’explicar les meues coses a la gent del meu voltant i ara ja no. Va haver-hi un moment que el meu entorn de tota la vida no tenia prou informació ni context de la meua nova vida i va perdre sentit explicar-los si algun dia em passava alguna cosa fora de l’habitual, perquè no ho entenien. Per explicar una situació havia de posar tant esforç que vaig deixar d’explicar.

Per contra, vaig anar coneixent a gent a Tanzània amb la que podia compensar això perquè estaven en la mateixa situació o coneixien millor el que jo estava vivint.

D’altra banda, senta molt bé quan algú et va a visitar i li pots ensenyar un lloc tan diferent i bonic i el pots dir d’alguna manera casa.

– Has passat algun moment difícil a Tanzània? Com ho vas superar?

Potser, emocionalment parlant, va ser complicat passar el primer embaràs allà. Ma mare es matrona i ma germana metge. Així que per a elles hi ha uns certs protocols sanitaris lligats a un embaràs que jo no tenia present complir i això em va desestabilitzar. Les exigències que la nostra societat té amb certs temes i que allà es tractin diferents. Jo pensava que estava fent alguna cosa malament. I la meua confusió em portava a discutir amb la meua parella.

També m’he posat malalta diverses vegades i et sents, una altra vegada, confosa. Crec que no confiava en el meu cos i no parlar bé l’idioma també em feia estar insegura.

Amb el pas del temps aprens i ho vas superant.

Foto: Cedida

– Què diries que has après de tu mateixa aquest temps a Tanzània?

M’he relaxat molt. He decidit viure amb menys, consumir menys però ser més lliure. He après que he de creure amb mi i seguir el meu camí, per molt que hi hagi pressions externes de com se suposa que hem de viure.

He après a estimar millor, amb menys condicions.

He après a acceptar a tothom, a no interferir en les vides alienes a menys que em demanin que necessiten de mi.

He après a valorar el meu esforç i creure’m que soc tan capaç com qualsevol altra persona si en tinc les mateixes eines o oportunitats.

He vist els meus límits en molts aspectes. Al principi a Tanzània em conformava en viure a qualsevol lloc o situació perquè era una “experiència”. Però ara ja no tot em val.

– Has sentit en algun moment algun tipus de discriminació o prejudici per ser una dona viatjant sola?

Mai. Admiració i respecte. Curiositat. Molta gent a Tanzània se sorprenia que una dona de 32 anys no tingués ni marit ni fills. Allà és impensable.

– Quins consells li donaries a algú que estigui pensant a emprendre una aventura pareguda a la teva?

Sempre em contacten dones que volen viatjar soles i els falta aquella conversa interna en elles mateixes. Escoltar-se sense escoltar l’entorn. Quan parlem els explico com m’ha anat a mi, tot el que em va aportar i encara avui m’aporta aquell viatge que va ser més interior que res més.

Els dic que siguin honestes amb elles mateixes. Que no es pressionin perquè una cosa així només pot passar quan estàs preparada perquè passi. Que no és gens fàcil fer este canvi de vida i menys quan el teu entorn et posa temor al cos i et diu que on vas. Que em vinguin a veure si volen tenir un punt de partida que les faci estar segures. I que per sort, el nostre color de pell és un privilegi i ens permet començar una aventura així i acabar-la quan vulguem.

– Com és l’experiència de tenir una relació intercultural amb Henry? Què significa Henry per a tu? Què t’ha ensenyat?

Saps quan mires en perspectiva la teua vida i hi veus que certes coses hi passaran tant sí com no? Doncs jo sempre veia que la meua vida estaria vinculada a algú que pel simple fet de “ser” a mi ja em faria feliç. I és el que em passa en Henry. Només ell en sí, ja es tot el que a mi em fa estar bé. El fet que la nostra relació sigue amb anglès m’agrada molt perquè com més idiomes aprenguin la Huru i el Nile millor.

El passat de Henry es una motivació per al nostre present. Totes les històries increïbles que te per explicar de la seua vida alimenten el nostre dia a dia.
Tot i ser de mons molt diferents, som iguals en moltíssims aspectes i compartim tots els nostres valors.

Henry és el pilar de la meua vida ara mateix. Tot el que construïm ho fem per l’amor que ens tenim i des de l’amor. Ell és molt exigent amb això, si no hi posem amor, res té sentit.
El considero en molts aspectes el meu guia. És una persona que s’adapta a tot i amb una capacitat increïble de resistir totes les situacions que li toqui viure. I m’ho ha transmès.

Foto: Piks on Safari

– Has trobat diferències significatives entre la teva cultura i la de Henry?

Evidentment, tenim moltes diferències culturals, però com jo ja coneixia molt bé el país i aquestes diferències, quan vam començar no eren cap impediment. Però crec que la clau que funcionem és que tots dos coneixem el món de l’altre. Sinó veig molt difícil este tipus de relacions. Però sí que al principi ens va costar encaixar en alguns aspectes. No obstant això no considero que fos cultural sinó que ell era d’una manera i jo d’una altra.

– Has hagut d’enfrontar-te a alguna mena de prejudici o discriminació a causa de la diferència cultural?

Sí, a les persones blanques ens consideren adinerades. I constantment hem d’escoltar comentaris que van en esta línia. També quan Henry va comentar a un grup d’amics que ens casàvem, van aflorar una sèrie de prejudicis cap a les dones blanques: que no volem tenir fill, que si els tenim no els donem el pit, que algun dia ens separarem i m’emportaré els fills, que som molt exigents…

Foto: Piks on Safari

– Com plantegeu transmetre la importància de la diversitat cultural als vostres fills?

No ens ho plantegem, eduquem amb l’exemple. Ens estimem i tractem en respecte davant d’ells. I fem el mateix cap a la resta de persones del nostre entorn i cap a ells.

Sí que és cert que intentem que els contes que llegeixen, les joguines o si miren dibuixos, hi hagi varietat racial. Que es vegin en tots els aspectes de la societat. Ara és fàcil perquè decidim el que els posem davant, i quan creixin ho hauran de buscar perquè òbviament aquesta no és una societat que se centri en el fet que tothom se senti representat.

Seriosament, em plantejo que la seua educació serà millor a Tanzània on podran créixer amb més diversitat i estimen més la pell fosca que aquí. I per a mi és vital que creixin estimant la seua naturalesa.

Foto: Cedida

– Per acabar aquesta entrevista m’agradaria fer-te una pregunta que considero que és molt important: Què has après de la vida fins ara? Amb quina lliçó et quedes?

Crec que he lluitat molt per ser lliure i poder ser ama de tota jo, però que per molt que vulguis sempre has de passar comptes a algú al final.

He agafat consciència que soc una privilegiada en tots els aspectes. Que el privilegi que em dona el lloc on he nascut i el meu color de pell s’ha de veure compensat d’alguna manera per crear un món millor.

He entès que la vida te pics i valls, lluc i foscor. Que el secret rau a acceptar aquests contrastos per viure amb més calma. Saber que tota situació és temporal, la bona i la no tan bona, em fa tenir força per seguir.

I sobretot he après i comprès que el passat ens marca a foc i cada dia aquests aprenentatges ens donen una nova oportunitat per seguir una direcció o una altra de creixement.

– Com som una ràdio musical ens agradaria saber quina és la teva cançó preferida i per què.

Representa molts de moments viscuts per Tanzània en Henry, sobretot de viatge, sonant a la ràdio del cotxe mentre creuem Tanzània d’una punta a l’altra per anar a conèixer als seus pares, o a veure el lloc on va créixer. És una cançó que ens ha acompanyat a través de paisatges i vivències.

Redacció – Xavi Llambrich

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -