Opinió

Persona que escolta

Miquel Segarra

Que parlem pels descosits és una certesa madura i inapel·lable. Li donem a la llengua sense pausa ni fre aturant-mos només per agafar oxigen i pensar la manera de no caure pels vorals de la pròpia oratòria. De fet, el dia que la ciència faci la seva feina i resolgui el maldecap que suposa la respiració pulmonar unilateral, el concepte ‘monòleg’ adoptarà la seva forma definitiva. Un monstre de divuit boques taparà el Sol a lloms d’un Woody Allen còsmic gegant. La realitat actual, però, és més prosaica. A ningú li interessa res que no sigui la seva pròpia vida. I ho entenc perfectament. La raça humana ja no en pot treure res de la persona que té al costat. Estem tan evolucionats, ja! Com a civilització, ens hem passat totes les pantalles possibles. I clar, ara els homo sapiens moderns actuem més aviat com a cronistes que com a exploradors. Hem perdut la fam, però hem guanyat capacitat d’anàlisi. No passa res: Picasso pintava tot i haver perdut l’ambició i seguia sent el millor. El problema és que el cronista per naturalesa vol temps per explicar-se i orelles / ulls que absorbeixin la informació. I aquí és on s’esfondra el castell de sorra blanca. El 98 per cent de la població mundial només parla. I ara us preguntareu: què passa amb el dos per cent restant? Si no t’ho has preguntat, no passa res. No m’ofenc. Si no vols entrar en aquesta erotema profundo-banal que plantejo és la teva decisió. Aparta la mirada de l’ordinador i surt a donar un tomb. Sí, ja sé que no estàs obligat a fer-me cas. Però… Just do it. Passeja pels carrers de la ciutat. Inspira’t. Estimula el tacte del teu cos acaronant les baranes humides de la foscor. Agafa un bus i vés al camp. Camina sense nord per les entranyes d’un bosc musical. Mira! Allà hi ha un esquirol! I sembla que t’ha picat l’ullet… Que simpàtic! Ah, no. Té conjuntivitis. Vatua com grimpa per l’arbre, que àgil! Ara et torna a mirar. T’aguanta la mirada. El seu esguard s’ha tornat autoritari. Això ja no fa gràcia. No ha d’oblidar que és una maleïda rata maquillada i tu tot un doctor en pediatria. Puja dalt de l’arbre i atonyina’l de valent. Molt bé, així! Una mà, un peu, un altre peu i ja ets a dalt! Ha, ha, ha! L’esquirol s’ha escapat! Bona feina! Què dius? Que tens gana? No sé, aquí no crec que hi hagi res… Bé, pots menjar-te una gla. Està bona? Sí? Doncs ara ja pots baixar. Com? No vols baixar? T’ordeno que baixis immediatament de l’arbre! I per què no vols baixar? Ahà, ahà. I no creus que serà violent per a la gent que passegi pel bosc veure’t aquí sobre la branca d’una alzina? Ahà, ahà. No veus que no et puc deixar aquí? A més, com sobreviuràs? Tens una vida, saps? Tens dona, fills, feina i un cotxe encara per pagar. Ahà. Estimat insensat, ho tens tot pensat. Si hi ha alguna cosa que pugui fer per tu… No? Segur? Bé, doncs a reveure amic! Cuida’t per aquí dalt!

Òbviament, el dos per cent de població mundial que no parla és la gent que escolta. El gran tresor. Una persona que escolta és considerada actualment com una joia de col·lecció aràbiga numerada. Ara bé, és merescuda la fama que tenen les persones que escolten? Són els salvadors de la humanitat? Són les gotes d’aire que desentelen els vidres del raciocini? Jo dic que no. I la raó és ben senzilla. Per a mi, una persona que escolta, és ja d’entrada una persona sospitosa. Avui en dia, amb l’accés directe que tenim tots a les xarxes socials, és molt fàcil obtenir la informació necessària d’algú sense haver d’interactuar-hi en viu i en directe. Instagram ens diu a qui et vols follar, Twitter a qui votes i Facebook a qui et folles realment. La tecnologia ens estalvia l’acció de documentació mitjançant l’entrevista personal. Quan quedo amb l’Enric, per exemple, sóc lliure de fotre-li una pallissa verbal perquè ja ho sé tot d’ell. Estic al dia. Si volgués saber més del que ja sé, si volgués informació addicional sobre l’Enric, en què m’estaria convertint? No estaré completant sense saber-ho un puzle impossible? Que pertanyo, potser, al Servei d’Intel·ligència Filipí? Alzheimer precoç? No, amics i amigues, no. Les persones que escolten són psicòpates. Autèntics dements al volant d’un vehicle disfuncional i amb Freud passat de mescalina de copilot. Els escoltadors o escoltaires porten sempre a sobre una llibreta invisible i anoten cada un dels teus moviments. El dia que estiguis amb una pneumònia emocional forta, estaran esperant rere la porta 206 de l’Hospital dels Cors Trencats per posar-te el coixí a la cara. Un piròman sempre voldrà que li descriguis amb plenitud de detalls com és el teu jardí, un cleptòman les hores que estàs fora de casa i un aficionat de l’Espanyol com es juga a futbol. Patró comú: diarrea psicopàtica. Bojos, folls, dements, dimonis amb supertrompes d’Eustaqui… Gent que escolta, gent que no perdona. I si no em creieu, feu la següent prova: quan us trobeu un escoltador pel carrer, doneu-li la seva pròpia medicina. Calleu i escolteu. Deixeu que el temps reposi als braços de la paciència. Ja em direu si teniu temps d’esquivar l’àcid directe a la cara. Proveu-ho i no tindreu temps per venir a dir-me que tinc raó. I ara si em permeteu, tinc un lector atrinxerat a la capçada d’una alzina i hauria de fer-lo entrar en raó.

Tu! Vols fer el favor de baixar? Cementerio de piojos, cagon tot! No, no, ja sé el que em diràs… Ahà, ahà. I no ho hauries pogut pensar abans això? Ja m’imagino que tens un motiu! Ahà, ahà. Només tenies tres anys quan vas guanyar al teu pare a una cursa de sacs?  És impressionant! Així que la teva mare és de Múrcia… I què van fer després? No et preocupis per mi, tinc tot el temps del món. Explica, explica, que jo t’escolto.

Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close