14.3 C
Amposta

Òscar Meseguer, autor de La Petjada del Rubio: “Afortunadament, la memòria històrica està de moda i està esclatant”

El periodista és partícip de la recuperació de les restes del maqui Francisco Serrano, company de mitificada Pastora

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

El personatge de Francisco Serrano, el Rubio, va arribar al periodista Òscar Meseguer per casualitat, li va “caure del cel”. Acabava de llegir una novel·la que ficciona la vida del maqui la Pastora, havia descobert el Rubio, el seu fidel company, en el llibre d’Alícia Giménez Barlett i va saber que el govern d’Aragó buscava les restes de Serrano. La trucada inesperada d’un testimoni que sabia on era el cos (als Reguers, a Tortosa) és l’inici d’una investigació periodística, per trobar-lo i entregar-lo a la seva família, de la qual Meseguer n’ha creat un relat històric que endreça els fets de la guerrilla antifranquista als Ports i el Maestrat, una herència de pors, violència i horror que han marcat un territori i diverses generacions.

‘La petjada del Rubio. L’últim company de la Pastora’ (Onada Edicions) és el resultat d’una recerca periodística sense excessives complicitats, algun cop de sort i la voluntat d’esclarir uns fets molt coneguts, poc remenats i sobretot coberts de silencis eixordadors. L’exhumació d’un guerriller en un petit cementiri d’un poble de Tortosa, als Reguers, és l’eix d’un extens, documentat i complet relat sobre els protagonistes de la lluita antifranquista dels maquis a l’Ebre i l’Aragó, un retrat colpidor que inclou el patiment dels masovers i la crueltat esclafadora del règim en aquesta zona rural, acabada la guerra.

Abans, Meseguer ha estat partícip de la recuperació de les restes del maqui Francisco Serrano per part de la seva família. L’autor reconeix que va viure els fets, en plena pandèmia, “com una novel·la” i ha agafat tota aquesta feina i tots els fets viscuts i n’ha creat una que va molt més enllà. Òscar Meseguer ha estat finalista amb aquesta obra com a millor autor novell en la segona edició de Benitúzem, la trobada de literatura històrica del municipi valencià de Benetússer. El periodista i l’editorial no descarten una edició en castellà del llibre, “fins i tot una mica ampliada”.

Memòria “de moda”

Si la memòria històrica “està de moda” es deu sobretot a l’aposta decidida per les polítiques de recuperació i una tercera, o fins i tot quarta, generació “que no té temor de buscar i investigar”. “Com tot el que va passar es va silenciar, dona tant de si, que és com si estigués esclatant… són coses molt fortes que sabem ara i són igual d’impactats”, ha reconegut Meseguer.

El periodista segueix “la petjada” d’una història molt particular per poder explicar uns enfrontaments entre maquis, masovers i guàrdies civils que ho van esquitxar tot. Es tracta del llegat del terror que descriu tan bé Meseguer, involucrant-s’hi fins i tot en primera persona i amb vivències i anècdotes familiars. “Tots estem fets i venim d’això”, reconeix el periodista. Aquesta implicació personal no va ser “premeditada”, però la seva vinculació amb el context on es mouen els maquis i “els comentaris heretats” el fan afirmar que “a cada cantonada, de cada poble, hi ha històries d’aquells fets, colpidores i silenciades”. Ningú n’és immune. “Vaig tenir la voluntat de relacionar una història brutal amb un entorn normal”, ha apuntat.

Testimonis amb comptagotes

“El problema” d’escriure sobre la memòria històrica setanta i vuitanta anys després que passessin els fets és que gairebé no queden testimonis. Trobar-ne de disposats a parlar és un regal inesperat, en alguns casos, i un mur infranquejable en altres. A ‘La Petjada del Rubio’, Meseguer les ha viscut les dues. D’una banda, ha comptat amb molts testimonis valuosos, fins i tot inèdits, com el membre de la família Ayora que relata per primera vegada com va viure la seva família l’enfrontament amb els maquis o l’esgarrifós i cruel assassinat del Asturiano, una figura destacada en la història de Serrano i que el periodista reivindica.

També les filles del Rubio i altres protagonistes i víctimes han parlat amb Meseguer, però, en canvi, s’hi va negar Enrique Nomen, el presumpte autor dels trets que van matar Serrano. Era el testimoni “més valuós” de l’assalt dels maquis a casa seva i no en va voler parlar amb el periodista. “No el vaig poder esprémer”, lamenta, “tenia mal record”, li va dir. Tampoc n’havia volgut parlar amb altres abans. “Li vaig deixar molt clar que no tenia cap intenció de jutjar-lo ni donar cap enfocament diferent dels fets, uns fets sobre els quals hi ha pocs dubtes”, remarca Meseguer.

Víctimes i botxins

De fet, “exceptuant el règim, el governador civil Pizarro i la Guàrdia Civil”, tothom va acabar sent víctima i botxí, “delators i delatats”. El periodista insisteix a reivindicar que El Rubio, abans que botxí, “va ser una víctima brutal” a qui van fer patir molt, fent patir també els seus. “No pots defensar actes criminals, però entendre la reacció d’una persona en aquesta situació, sí”, reconeix Òscar Meseguer.

El llibre tampoc s’oblida d’aquells que van trobar-se “entre l’espasa i la paret”, els masovers, que van patir “la pressió dels maquis i la repressió brutal de la Guàrdia Civil”. Tant si tenien “complicitats” amb la guerrilla i la seva causa política com si no, els masovers van haver d’acabar triant, per la força, la supervivència” i viuen “una situació límit” que provoca el despoblament de tota la masoveria dels Ports i el Maestrat –també forçats per les autoritats que miraven de “tallar les vies de suport” als maquis-.

Tot aquell patiment ha marcat aquells pobles, aquell territori i diverses generacions. “És el rastre i el llegat” d’aquella lluita antifranquista i de tota la coerció que es va patir. ‘La Petjada del Rubio’ n’explica alguns detalls i deixa intuir que es tracta només la punta de l’iceberg de la crueltat i la brutalitat sofertes. “Tinc la sensació que encara hi ha més patiment, que la realitat supera la ficció. Insinues coses que posen la pell de gallina”, ha contat Meseguer.

Silencis forçats

Tota la por i el turment expliquen els silencis, la contenció i la llarga espera de la família de Serrano i de moltíssimes altres. “Que no haguessin fet passos més ferms per intentar investigar és pel temor. Una família que ha passat aquesta repressió, on rebia cops tothom, ha de generar uns mecanismes defensa i autoprotecció. Devien pensar ‘No moguem res i no toquem res a veure que passarà'”, apunta l’autor. “Va ser tal la duresa que aquella generació va patir, que va decidir que no la podia transmetre als seus fills, i els fills callen per ignorància. Són la tercera generació que comencem a saber, preguntar i estirar fils”, ha afegit.

Cercle tancat

Tot i que continua “impactat” per la mort de la filla de Serrano quatre mesos després de recuperar les restes del seu pare, Meseguer reconeix que “aconseguir tancar el cercle” el fa sentir “afortunat”, sobretot perquè ha contribuït a tancar el dol d’una família i a trobar un desaparegut, ” les restes d’una persona que havia quedat allí” abandonada. “És fort no saber on està, com va morir i val per a totes les víctimes”, ha dit el periodista. Serrano i la seva filla descansen junts al mateix nínxol del seu poble, Castellote. “Al final és això. El fet que estigui allí amb la seva filla, encara que no tingui vincles amb la família, reconforta”, ha reconegut.

ACN

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -