Dissabte tarda, 2 de febrer, amb un vent de mestral d’aquests gelats i freds, un vent d’hivern que et talla els llavis i et encongeix la pell de la cara, un sol que no escalfa però evita que les temperatures no baixin molt més. Senzillament tardes del cru i trist hivern. Mentrestant, prepares la terra per poder sembrar les pataques, per poder collir a principis de l’estiu. Un solc al darrera de l’altre, mentre el vent continua bufant i el fred tallant la pell del rostre. De sobte, al mòbil t’arriba una missatge. Res important ni significant, simplement un article d’opinió.
Acabes de fer els solcs per a la sembra, t’asseus una estona a la vora de la regadora, agafes el mòbil i llegeixes l’article que t’han enviat. Curiosament, l’article t’atrapa. Escrit per un jubilat del territori, cansat de la mediocritat de les nostres terres, cansat de veure que la gent jove marxa i no torna, cansat de la poca influència dels nostres representant polítics. Reclama o fa un crit al cel que s’espavilin el nostres polítics, que tinguin més ambició, més protagonisme, més valentia. Demanar que no es quedin a casa que no tinguin temor i que d’una vegada per tot, liderin un territori que es mor lenta i paulatinament per falta de lideratge o ambició.
Certament, entenc perfectament les reclamacions o les pregaries de Hilari Roé, autor de l’article, quan veus que cada cop existeixen menys oportunitats de viure a les nostres Terres l’Ebre. Les entranyes interiors es recargolen cada cop que veus que el tren marxa i no torna, com aquella lletra de Michel Jackson, ” I don’t care about”, que et recorda en tot moment que ningú es preocupa de nosaltres ni pensen preocupar-se i la impotència recorre tot el teu cos.
Batiste Forcadell
Des de la República dels Alfacs.
