CulturaNotícies

Mor l’escriptor i traductor Víctor Canicio a la Ràpita

Fa uns mesos va ser homenatjat durant la tercera Nit de la Cultura a l'Auditori Sixto Mi

Ahir es van realitzar a Sant Carles de la Ràpita les exèquies per al professor de literatura i escriptor, Victor Canicio, qui va morir aquest 16 de febrer als 82 anys.  Canicio era una coneguda figura cultural al territori i se’l considerava un referent en la literatura ebrenca. Malgrat que va nèixer a Barcelona i va estudiar i treballar com a traductor a Alemanya, les seves arrels feien dècades que estaven a la Ràpita.

El 2005 va ser guardonat amb el premi literari de novel·la Kutxa Ciutat d’Irun amb e llibre “Hans Pataka”. Fa uns mesos va ser homenatjat durant la tercera Nit de la Cultura a l’Auditori Sixto Mir.

A continuació reproduïm un text de Tomàs Camacho Molina, que va penjar a les xarxes socials en motiu del seu traspàs:

“Quin disgust més gran que porto.” Ha mort el meu estimadíssim amic, gran poeta i escriptor. Víctor Canicio. El meu condol als seus familiars i amics, entre els quals en compto i necessito consol. Carme Cruelles Rosales va conduir el seu darrer acte públic en vida. Un club de lectura al voltant de la seua obra “Ojo”, que tenia –sense Víctor saber-ho– una imatge de García de Marina. 
Això vaig escriure al llibre de reconeixement que li van dedicar des de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita:
El primer contacte amb l’obra de Víctor Canicio, el vaig tindre amb La fiebre amarilla. El llibre, el vaig comprar a la llibreria Voltes, de Tortosa, cap allà l’any 1994. Després va ser La República de las letras, llibre en què jo veia unes possibilitats didàctiques molt grans, perquè narra utilitzant com a personatges conceptes gramaticals d’una manera divertida.

La fiebre amarilla va ser un d’aquells llibres de ràpida lectura i efectes enlluernadors. He practicat la poesia de llarg recorregut, és a dir, l’anomenat poema-riu; i la poesia més breu. Per tant, em puc considerar un poeta de contrastos, però crec que el llibre de Canicio va inclinar-me definitivament per les peces literàries més breus. Potser és una mera qüestió de supervivència. En les meues condicions laborals actuals, només puc permetre’m escriptures puntuals, episòdiques. M’he decantat cap els haikus i l’aforisme. També, per un tipus de poesia visual i experimental a rajaploma, sense grans dominis formals, centrant-me en el concepte, però reconeixent el mèrit de la poesia visual i experimental formalment més elaborada.

La literatura és important, però per a mi és més important la vida i l’amistat. Crec que ens hem donat raons d’amistat. La convivència a casa seua durant una setmana a Heildelberg va ser una prova irrefutable de generositat per part d’ell i d’amistat per part meua.

Hem compartit confidències i literatura. Desitjo que puguem gaudir de la nostra amistat moltíssims anys.

Víctor Canicio és un autor ebrenc que escriu en castellà, però la seua oralitat és plenament de les nostres terres. La seua obra és tan àmplia i variada que es mereix un reconeixement. Mereix un reconeixement perquè les persones i l’espai mercurial del delta poblen les seues obres.

 

Tags
Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close