Opinió

Les claus

Qui em coneix una mica sap que soc el que en diríem una persona despistada. Els meus afanys per a llimar aquest defecte han fet que, en certs aspectes, hagi desenvolupat una organització bastant polida, nascuda sens dubte de l’ansietat i els traumes de males experiències derivades del meu caos mental.

Estem parlant de, per exemple, comprovar el trinomi cartera-claus-mòbil palpant malaltissament les butxaques del pantaló abans de marxar dels llocs. Si pel que sigue aquell dia hi ha una novetat (una bossa, unes altres claus, una carpeta) he d’aguditzar l’atenció o hi ha molts de números que l’objecte de torn acabe oblidat en alguna cadira de bar. Quantes vegades, mentre estic obrint la porta cap al carrer, he sentit la ruda veu d’un cambrer cridant “Perdona, és teu?”. Tot seguit, la meua cara d’agraïment, la vergonya simpàtica perfectament esculpida al llarg dels anys, recular i comprovar que tot està, ara sí, al seu lloc, i marxar pensant en com s’hagués embolicat la troca si el cambrer no hagués reaccionat a temps. “Sempre he depès de l’amabilitat dels desconeguts”; llàstima que Tenessee Williams se’m va avançar, perquè hagués pogut ser el títol de la meua biografia.

He perdut tantes vegades la cartera que també n’he perdut el compte. He de dir que en els últims anys el meu historial ha aguantat prou dignament les possibles llacunes, perquè com he dit, els ensurts fan pòsit. Però la tragèdia sempre està latent, i espera pacientment que en un moment o altre jo abaixi la guàrdia. I així va ser.

“Me n’adono que una clau no és l’objecte en si mateix, sinó tot un símbol de privilegi”

Surto a passejar el gos. Comprovació: collar ok, corretja ok, bossetes de recollir excrements ok. Com que aquestes passejades solen ser també un moment d’introspecció, no solc portar el mòbil damunt, i rares vegades la cartera. Això fa que l’atenció als detalls preparatoris sigue molt més laxa, el detonant perfecte de la tragèdia, que esperava immòbil, observant amb ulls d’escurçó, qualsevol relaxament de la meua conducta. El trinomi s’havia trencat, i també la perfecta rutina de palpar les butxaques.

La porta de casa es tanca. Baixo les escales. Lligo el gos. La porta de l’edifici es tanca. I no tardo ni un minut a reparar que de les tres coses que porto damunt, només una és realment important: les claus. I és aquí on m’adono del dependents que arribem a ser dels objectes més ínfims. Me n’adono que una clau no és l’objecte en si mateix, sinó tot un símbol de privilegi: el de tenir una parcel·la de món que et pertany. Tot seguit reflexiono que, ben mirat, tot són símbols de privilegi: una targeta de crèdit, unes sabates, un mòbil, unes dents blanques, un llit…

Lluís em mira entre curiós i desconcertat quan després de la passejada em planto davant del porter automàtic (Lluís és el meu gos). A casa no hi ha ningú. La veïna de davant, que és encantadora, tampoc hi és. Són pel voltant de les dotze de la nit. No duc mòbil ni cartera. Em quedo uns minuts assegut al portal, estudiant les opcions i esquivant la mirada incriminatòria del gos. Arribo a la conclusió que allà assegut agafaria un bon refredat, o pitjor, em moriria d’avorriment. Així que emprenc un camí cap a vés a saber on buscant qui sap què. El més sensat seria demanar a algú si em deixaria telefonar la meua parella, que havia quedat amb unes amigues, fet que suposaria tallar-li el rotllo de la nit, però arribats a aquest punt no crec que hi hagués cap altra opció.

República Argentina avall, un home està rentant les últimes taules de la terrassa mentre la seua companya amaga les cadires. Jo, amb la millor cara de llàstima i amb un gos menut i indefens al costat, li imploro si em faria el favor de deixar-me usar el telèfon, tot explicant-li la meua penosa història. No sé com, se’m trau de damunt dient que només poden trucar a números fixos, o alguna cosa així. Em costa de creure, no només l’argument del telèfon sinó la poca empatia d’aquell home. No tinc més remei que reprendre la meua odissea particular.

Hi ha un matís que no hauríem de passar per alt. Com ja he dit, les passejades nocturnes solen ser molt més breus, i com que al carrer hi ha molt poca gent en aquelles hores, de vegades l’outfit està poc treballat, o directament descuidat. I justament la nit en què més depenia de les primeres impressions, m’havia posat una espècie de part de dalt de pijama o de xandall revellit de la meua nòvia; us ho creieu o no, mai he agafat roba seua, però aquella nit, precisament aquella nit, no tenia res millor. La peça, que ja de per si era bastant penosa tal com em quedava, quedava ridículament desconjuntada de la resta. Això feia que la meua aparença no fos la d’una persona serena i fiable, així que per sortir-me’n depenia sobretot dels meus dots comunicatius.

Després de molt caminar, ja al barri del costat, i després d’haver demanat a algun negoci més sense èxit, tenint en compte que ja no hi havia pràcticament res obert, em trobo una parella pujant una costa. Aquella gent semblava amigable, i era literalment l’última carta que em quedava. Agafo aire, invoco els dots que tota una carrera d’art dramàtic m’ha sabut donar, i m’aproximo de la manera més vulnerable i sincera. Els explico la història que us acabo de relatar, i la seua cara de desconcert es converteix en compassió i finalment en diversió. Ens entenem, em deixen el seu mòbil, els agraeixo infinitament el gest, i ens desitgem bona nit.

L’endemà, ja en el confort de la llar, se m’acut que hagués hagut de recompensar millor aquell gest tan senzill però altruista. En aquell moment estava fent funcions d’Els Jocs Florals de Canprosa, i m’hauria agradat convidar-los. Una llàstima, hauria sigut un bon final per a la història.

Però de seguida caic: si vaig fer la trucada, el número ha quedat gravat!

Després de la funció, vam anar a sopar qualsevol cosa. Estaven contents, agraïts i lleugerament incòmodes. Una cosa havia portat a l’altra. Detalls generosos que no ens havien costat res, ni a ells deixar-me el mòbil ni a mi convidar-los, però que ens havien proporcionat, a mi una casa i a ells una nit de teatre.

Tags
Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close