Opinió

La pobresa energètica i la crisi

Joan Cunill – Tècnic de Medi Ambient

Més de deu milions de persones que representen el 22,5% de la població malviuen a Espanya per sota l’ombra’l de la pobresa, més de tres milions amb un pressupost diari de 12 Euros si hi afegim que mes del 60% té dificultats per arribar a final de mes i només el 55% d’aquests que estan registrats a l’atur i reben algun tipus d’ingrés. L’atur és del 18,5% havent tingut aquest any una puja de més de 50 mil persones que indica una situació difícil per totes les persones en aquesta situació. A Catalunya les dades són una mica més positives, l’atur ha baixat i el total és del 16,5% de la població activa dos punts menys que la resta i les persones que es troben en la pobresa és del 20,5% també dos punts per sota que la resta, que no vol dir que les dades siguin positives però sí que van en el bon camí.

Es dóna la circumstància que des del 2012 es treballa més però la renda laboral ha empitjorat i el seu cost ha augmentat en un 0,60% mentre els beneficis empresarials han estat de més del 200% segons les estadístiques oficials que diuen molt poc i estan molt lluny de la justícia social democràtica en què ens hauríem de moure per equilibrar totes les parts, hem de tenir en compte que el col·lectiu que en surt més mal parat és el de les dones que cobren una mitjana del 14% menys amb treballs iguals que els homes, trobant-se mes del 50% d’elles en situació vulnerable.

La crisi ha fet canviar el discurs de la pobresa, avui ser pobre té un alt preu personal que arriba fins i tot per ser assenyalat i moltes vegades estigmatitzat, l’atur o l’exclusió social així com el discurs polític i econòmic, ja que la justifiquen i la reprodueixen (la crisi) creant un nou subjecte o persona que s’adapta aquesta patètica situació. Persones que tenen una greu crisi d’individualitat i que es creuen culpables de la situació. A més de les desastroses polítiques neoliberals, ajuden a crear aquesta situació, organismes que depenen de l’administració com els serveis socials o els centres de salut, ja que les fan víctimes dels seus processos personals. Nombrosos col·lectius amb iniciatives socials i de suport tracten de salvar a la gent dels desallotjaments, la pobresa, el fred la gana o els talls d’aigua i de llum en definitiva de les necessitats bàsiques per a viure. Hi ho fan per suplir els malmesos serveis públics que les polítiques neoliberals han desestructurat o deixat sense pressupostos.

Totes aquestes iniciatives de substitució dels serveis públics deixen pales que aquestes polítiques no poden abordar aquest gran forat social que ens ha plantejat la crisi, cal dir que aquestes polítiques tenen el suport d’una part dels mitjans de comunicació que fabriquen el discurs apropiat de desafecció i misèria, que volen fer-nos creure que el caràcter benèfic és l’únic actor per respondre situacions d’emergència, pobresa o precarietat general. Aquesta situació provoca una desconfiança general cap als serveis públics que les polítiques neoliberals tracten d’ineficients després de provocar-ho.

S’ha de trencar amb aquestes polítiques i reprendre el camí del principi d’igualtat vital que és la que ha de tenir la democràcia real fent dels serveis públics el puntal principal per poder superar les difícils i complexes situacions de pobresa que la crisi ens ha deixat i que sense aquests és impossible de superar. Pensem-hi.

Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Et pot interessar...

Close
Close