La millora de la qualitat de l’aigua dels rius gràcies a l’expansió de depuradores urbanes i un millor ús dels fertilitzants durant les últimes dècades ha tingut també efectes no desitjats en l’ecosistema. Així ho certifica un estudi dels investigadors de l’IRTA, el biòleg Carles Ibàñez, i del CSIC-CREAF, l’ecòelg Josep Peñuelas, publicat aquest mes d’agost a la revista ‘Science’. Argumenten que la major claredat de les aigües fluvials no sempre suposo un retorn a unes condicions sanes del riu. Això passa, precisament, al tram final de l’Ebre, on a principis del 2000 es va detectar un canvi sobtat de la transparència de l’aigua per la disminució del fòsfor: això ha provocat la proliferació extraordinària de macròfits i l’aparició de la plaga de la mosca negra, que es reprodueix en aquestes plantes aquàtiques submergides.
Els excessius nivells de fòsfor en les aigües de rius i llacs ha estat una constant pràcticament des de mitjan segle XX als països amb una major activitat econòmica. Això era conseqüència, principalment, de l’ús abusiu de fertilitzants i detergents amb fosfats, però també per la contaminació industrial i la deficient depuració de les aigües residuals urbanes que s’abocaven a la llera. Tot plegat es traduïa, atesa la desproporció amb la presència de nitrogen, l’altre nutrient essencial, una gran presència de fitoplàncton a l’aigua que li conferia un color verd.
La millora en la gestió de les aigües residuals urbanes, amb l’extensió de depuradores per a les gran ciutats riberenques de l’Ebre arran l’aprovació de la directiva europea d’aigües residuals als anys 90 del passat segle, així com un major control de l’ús de fertilitzants en l’agricultura va permetre posar fre a aquests elevats nivells de contaminació orgànica durant els últimes tres dècades. La reducció del fòsfor ha permès, doncs, que l’aigua tingui ara un aspecte més transparent. Però, això, segons referma l’estudi publicat per Ibáñez i Peñuelas a ‘Science’, no sempre suposa retornar els rius a un estat de salut pristí.
Per contra, es produeixen diversos “efectes indesitjables en tot l’ecosistema”. Precisament, el tram final de l’Ebre és un clar exemple en aquest sentit, segons apunten els investigadors de l’IRTA i el CSIC-CREAF. Així, des de principis de segle la transparència de l’aigua ha augmentat en paral·lel amb la reducció del fòsfor. Les conseqüències més visibles han estat l’explosió de macròfits, que proliferen gràcies a aquesta transparència i els cabals baixos que permeten els rajos solars arribar al fons de la llera.
Al mateix temps, aquests vegetals aquàtics s’han convertit en la gran plataforma per a la cria i expansió de la plaga de la mosca negra, que s’ha mostrat especialment virulenta aquesta primavera i estiu als municipis riberencs. Altres espècies freqüents anys enrere als pobles riberencs, com la palometa, que tenia com a principal hàbitat els sediments nets de la llera del riu, han pràcticament desaparegut. “Ara aquest espai l’ocupen els macròfits i en aquest nou hàbitat transparent apareix la mosca negra”, assenyala Ibáñez.
L’estudi ha comparat dades de rius i estuaris principalment europeus i dels Estats Units. Zones que anteriorment es trobaven eutrofitzades, amb una gran presència de nutrients, presenten des de llavors un nou desequilibri entre el fòsfor i el nitrogen, generant el que es coneix com reoligotrofització. Els efectes d’aquest fenomen, apunten, poden variar en funció de la grandària, la profunditat del riu o els substrats de la conca, assenyalen. Per tot plegat, apunten que resulta necessari estudiar les conseqüències reals de forma més profunda, atès que els tractaments amb depuradores estan presents arreu del món.
Redacció – J. V.
