NotíciesOpinió

Joncs

“Suave se mece

En la fuerte tormenta

El junco en flor.”

Haiku anònim

Estem a punt d’estrenar una obra a la sala gran del Nacional. Bé, ja l’hem estrenat (en el moment de començar a escriure aquest article encara estàvem amb assajos oberts), i n’estem molt satisfets.

El nostre és un ofici molt particular: canviem de família cada pocs mesos. N’hi ha de totes les classes: grans i petites, cohesionades i disfuncionals, ocasionals i fidels, sedentàries i nòmades (el món dels bolos), superficials i profundes, patriarcals i -en menys mesura- matriarcals; antics llinatges i escuts emergents, famílies nuclears i tribus extenses. La de les produccions de gran format (per no usar el terme “grans produccions”, que poden portar a error) és una família nombrosa en tota regla: germans, tietes, cosines, iaios, parents llunyans de qui se t’oblida el nom… Com en totes les famílies, sempre hi ha la de casa nostra, la nuclear, que en el meu cas són el repartiment d’actors i els directors (escènic, musical i coreogràfic). És amb ells i elles amb qui més íntimament convivim, sobretot els primers. Compartim vivències, mengem i bevem plegats, ens canviem de roba, dormim als camerinos. Ens ajudem, ens aconsellem, intentem que allò que estem creant arribi a bon port. Creixem plegats, encara que sigui durant uns pocs mesos.

“Jo podria ser assassí, domador de tigres, bibliotecari, dona, narcotraficant, mosso d’esquadra, violador, astronauta”

El nostre és un ofici molt particular. És un art efímer, i en aquest sentit, no és molt diferent d’uns focs artificials. Ja sabem que gravar-los amb el mòbil és un exercici estèril, per molta qualitat que tingui la càmera: el sentit primer i últim dels focs artificials és el de fascinar-se presenciant-los, contemplant-los, admirant-los. El bon teatre ha de ser així, amb un afegit: també ha de sacsejar-te. En el millor dels casos, els focs t’han d’acabar esclatant a la cara.

El nostre és un ofici molt particular. Amb la disfressa d’una altra vida, entrem en dimensions desconegudes. Descobrim que no és una vida aliena, sinó que som nosaltres mateixos en una existència paral·lela, en un univers on allò està passant. I és on ens adonem que no és un altre, sinó altres facetes d’un mateix. Tenim un arsenal infinit de vides possibles i, més enllà de limitacions (econòmiques, culturals, físiques), està en les nostres decisions viure’n una o una altra. Jo podria ser assassí, domador de tigres, bibliotecari, dona, narcotraficant, mosso d’esquadra, violador, astronauta. Els gustos, caràcter i ètica m’han fet prendre el camí que segueixo, però hi ha tot de davidangueres en potència dins meu que el teatre (i per extensió, l’art interpretatiu) fan sorgir de forma enigmàtica i divertida i dolorosa.

I tot això passa pel meu cap quan, enmig de la funció, ens convertim en joncs. Mentre l’Antònia i Don Ramon es despullen emocionalment, som el boscatge d’unes ànimes oblidades. No parlem, no interactuem. Només ens plantem, amb la mirada perduda en l’infinit, quietes o gronxant-nos subtilment amb un vent impossible.

I així, cada dia. El nostre és un ofici molt particular.

Tags
Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close