Blanca, Marc, Marcel, Roc i Narcís són una família nombrosa de Roquetes que l’any passat es van donar a conèixer bastant per la seva aparició a l’AU PAIR, un programa de TV3 on persones famoses es converteixen en cangurs de nens que no han vist mai durant tot un dia. Recentment, aquesta família de Roquetes va decidir obrir les portes de casa seva i també del seu cor a dos nens ucraïnesos: el Kolya i la Diana, dos germans de Kukhari, a la regió de Kyiv.
La redacció d’Imagina Ràdio hem volgut conèixer la seva part més personal:
-Primer de tot, per a la gent que no us coneix, qui dirieu que sou?
Nosaltres som, o millor dit, érem, una família de Roquetes, família nombrosa li diuen, amb el Marcel, de 4 anys, el Roc de 6 anys, el Narcís d’11 anys, la Blanca de 45 anys i jo mateix, Marc, de 43 anys. Som una família normal, que viu a Roquetes, en una casa gran, amb un jardí al voltant, amb animals, hort, etc. Ens agrada molt viure a la muntanya també i pugem molt sovint al port on tenim una casa familiar. L’any passat ens vam fer força coneguts per aparèixer a l’AU PAIR, un programa de TV3, i la Nina va visitar-nos i va estar amb els nens tot un dia.
– Que us va motivar a fer el pas per decidir acollir a dos nens?
L’inici de la guerra va ser molt dur i molt viscut a casa. Ens va impactar molt a tots i en especial als nens. Narcís sempre preguntava per tot, escoltava els informatius amb atenció i estava molt preocupat. Tots ho estàvem, i el bombardeig, valgui l’expressió, d’informació era brutal. El segon o tercer dia de guerra, era un dissabte crec, dinant els 5 junts, em va arribar un whatsapp demanant voluntaris per acollir famílies refugiades a través de l’assosciació ESPERTU, que porta molts anys treballant amb nens ucraïnesos de la regió de Txernòbil que van venir aquí després del desastre, i que venien a passar els estius amb famílies d’aquí. Tots 5 vam estar d’acord en presentar-nos voluntaris i vam enviar un missatge a l’Elisa, de la Sénia, que coordina tot plegat. Un sol de persona a qui mai estarem prou agraïts per la feina que fa. Pensàvem que no ens respondrien mai, però sí que vam començar a pensar com podríem acollir una família. Tenim una casa gran amb unes golfes preparades per ser habitació així que seria fàcil per a natros i ajudaríem molt algú que ho passes malament. Els nens van estar entusiasmats amb la proposta.
– És un pas molt bonic, però alhora dificil i llarg, com va ser en el vostre cas?
Mai havíem viscut un procés com aquest i no sabíem com aniria. Però ens hi vam llençar sense pensar massa. Quan ens van trucar una nit de març, per dir-nos que hi havia dos germans de 15 i 20 anys esperant a Polònia per trobar una família, i que si podíem acollir-los, vam dir que si de seguida. Venien a través d’una amiga seva que ja estava amb una família de Tortosa i, per tant, tindrien una primera xarxa aquí molt important. A partir d’aquí tot va ser feina de preparar la casa i esperar que trobessin vol per venir. Sovint pensàvem en com serien, com estarien, etc. Ens van enviar fotos seves i vam anar preguntant coses a la Cinta, la família de Tortosa. Van ser uns dies molt emocionants i de molta preocupació, per saber com estarien, com ens entendríem, etc. Tot, fins que van arribar el dilluns 14 de març a la nit.
– Ens podríeu parlar d’ells?
El Kolya i la Diana són dos germans de Kukhari, a la regió de Kyiv, que vivien independents en un pis a la capital des de feia un any. Es tracta de dues persones meravelloses que, des que van arribar a la nostra família, ho han posat sempre tot molt fàcil, i ens han deixat ajudar-los en tot el que necessitaven. La Diana té 20 anys i estudia el darrer curs a la universitat de farmàcia, i treballava a Kyiv en una farmàcia. És una noia molt dolça, afectuosa, educada, simpàtica, independent… Des del primer moment va començar a parlar amb nosaltres en anglès i ens va explicar algunes coses del seu viatge i de la seva família.
El Kolya és un noi de 15 anys, encara que n’aparenta uns quants més, ja que és alt com un sant pau, gairebé 1,90 m. Estudia el seu primer curs a la universitat de Marketing (el seu sistema educatiu és ben diferent) i el seu principal hobbie és la restauració de cotxes antics. És molt treballador, li agrada molt estar actiu i des que va arribar aquí ha estat anant al gimnàs i al vòlei de Roquetes. Un crack!
– Com recordeu els primers dies?
Molt intensos! Intentant resoldre tots els documents, intentant entendre’ns en anglès, intentant ser molt respectuosos amb la seva situació, sense entrar a preguntar res que no volguessin detallar… Recordo molt que des del primer moment es van mostrar molt agraïts, molt oberts a fer coses, i amb moltes ganes de continuar vivint, tot i l’angoixa que portaven a dins.
– Com és la vostra vida diària?
Els dos han estat fent classes online als matins, tot i que Kolya ha anat alguns dies a l’INS de Roquetes. A les tardes ella sortia a fer esport i ell sempre al gimnàs, o a passejar, o al vòlei, o amb alguns amics. La vida diària era normal, van passar a formar part de la nostra família com dos fills més. Jo intentava fer més coses amb ell, ja que és un noi molt actiu i sempre em demana per fer activitats i descobrir coses. Hem fet llargues excursions pel Port, hem anat en bicicleta per la Via Verda, hem anat molt a la platja… Han estat uns mesos molt bonics, dins de la dificultat del moment i de la separació de la família, que per a ells ha estat molt dura.
– Com us sentiu?
Ara mateix, després de 5 dies que fa que van decidir tornar al seu poble, estem una mica tristos i els trobem molt a faltar. Però estem molt contents perquè s’han retrobat amb la família i els amics i se senten molt millor. Tenien moltes ganes de tornar abans que acabés l’estiu, i esperem que no hagin de tornar a marxar més i que tot aquest desastre de la guerra s’acabe!
– Com ho va rebre la vostra família i amics?
Tots van estar encantats amb l’acolliment i es van implicar en tot. Hem fet molts dinars en família, hem estat a les cases de molts familiars i amics, i ells han estat molt a gust també. El cap de setmana passat vam fer una festa familiar per acomiadar-los, amb regals, pastís, i molta emoció. Formen part de la nostra família per sempre.
– Personalment, com veieu la situació a Ucraïna?
Incerta i complicada. Tot i que a la seva zona sembla que no hi ha guerra ara mateix, les notícies són tan incertes que estem molt preocupats pel que pugui passar. Sempre que ho necessiten aquí tindran casa seva.
– Quines mancances creieu que tenien aqui?
Mancances poques, però la més gran i gairebé única ha estat insalvable… no estan a casa seva amb la seva gent. Ens estimen molt i els estimem molt, i formen part de natros per sempre, però necessiten estar a casa amb la seva gent, i tenen la sort d’haver pogut tornar.
– Que li diríeu a algú que vol acollir?
Que ho facin!, que és la millor experiència de la vida, i que ajudar algú és genial!
– Com són les diferències culturals?
Són les que podeu imaginar, però se superen sense problemes. El més important és el contacte humà, la comprensió, l’empatia, les ganes d’ajudar, i la inclusió a la família. Quan hi ha estima i amor, les diferències se superen sense problemes.
– Al vostre balcó teniu la bandera ucraïnesa, per què vau decidir penjar-la?
Va ser Kolya qui ens ho va proposar. Ell sempre enyora molt al seu país i és molt patriòtic. És un símbol per recordar una situació injusta, que intentarem mantenir fins que tot això acabi i ells puguin venir de vacances amb normalitat.
– Per acabar, com som una ràdio musical, ens agradaria saber quina és la vostra cançó preferida i perquè
És una cançó en rus que Kolya escoltava sovint al cotxe quan anàvem de rutes per la muntanya i que parla de mirar al cel i veure’ns en la distància. És molt especial.
Redacció- Xavi Llambrich
