14.3 C
Amposta

“Fins avui mai ens hem plantejat abandonar”

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Una trajectòria sense interrupcions, parèntesis ni  punts i a part i que es tradueix en més de 2000 concerts, 14 discos, 23 espectacles, el Premi Nacional de Cultura, el Premi Joan Amades, dos premis  ARC, un premi Altaveu i 12 premis Enderrock, aquests darrers tots atorgats per  votació popular. Aquesta és la trajectòria d’un dels signes d’identitat que podem tenir a les Terres de l’Ebre: Quico el Cèlio, El Noi i el Mut de Ferreries.

A partir  del dia 3 de desembre i durant tot el 2023 celebraran 30 anys de trajectòria en el  món de la música a Catalunya.

Els músics ebrencs iniciaran la commemoració amb la tradicional gira de ‘Lo  Misteri de Nadal’, que es podrà veure a Barcelona (23 de desembre) Tortosa (25  de desembre), Reus (26 de desembre) i altres llocs com l’Aldea, Beseit o Parets  del Vallès. Cal recordar que el grup va fer el seu primer concert el 15 de  desembre de 1992 en una petita taverna de Tortosa (Bar la Finestra),  precisament amb un espectacle de nadales.

Per fer un repas a la seua trajectòria i conèixer la seua part més personal hem pogut parlar amb Arturo Gaya, una de les personalitat més conegudes del territori i també portaveu i intèrpret del grup.

-Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és sense cap mena de dubte un dels grups més coneguts al territori ebrenc i català. 30 anys és diuen aviat, però com va començar “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”? 

Va començar amb un concert de nadales en una petita taverna de Tortosa. Era el 15 de desembre de 1992 al bar La Finestra. En aquell moment només estàvem jo i Xavi Borràs, amb els personatges de Quico el Célio i el Noi, tot just acabats de cuinar. Eren un cec i el seu pigall, contant i cantant històries a l’estil tradicional del segle XIX però adaptats al nostre temps i territori.



– Durant aquests 30 anys, heu hagut de viure moltes coses, molts moments que segur que us han quedat marcats de per vida. En podrieu dir un de bo i un de dolent? 

Un treball com este ens ha donat tants moments feliços que seria injust destacar-ne un sobre altres. Respecte als mals moments, imagino que tots els meus companys convindran en recordar el trist i sobtat adeu de Vidal, el fill de Jordi Fusté, el Mut de Ferreries. Va ser un cop dolorós per al grup i molt especialment per al Jordi.

– Normalment, els grups de musica no solen durar tants d’anys. Entre vosaltres hi ha hagut algun moment on algú ha pensat en deixar-ho? 

Francament, fins a avui mai ens hem plantejat abandonar. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries van ser creats per natros però ara ens han superat. Hi ha hagut, això si, integrants que ho han deixat i han estat substituïts per nous companys que a la vegada han continuat interpretant els papers dels personatges inicials. Lo Noi ha passat de Xavi Borràs a Quique Pedret, Jaumet de Santi Martorell a Josep Lanau i el senyor Bertomeu de Xavi Bertomeu a Sergi Molina. També hi ha hagut altres companys músics, que en moments concrets han interpretat alguns dels nostres personatges: Jordi Grisó, Sergi Trenzano, David Bonilla, Ignasi Palau…



–  Al territori, heu passat de generació en generació i la gent us segueix estimant. Sou conscients que sou un signe d’identitat ebrenca? 

Si això és com tu dius, és realment bonic. Penso que si, que hi ha molta gent que ens estima, més enllà de si li agrada o no la nostra música. De fet, per exemple, una de les coses més gratificants que ens sentim és quan alguna persona jove ens atura pel carrer i ens diu “gràcies a vatros, quan he anat a estudiar a,  Barcelona no he perdut la meua manera de parlar el català”.

– Una trajectòria sense interrupcions, parèntesis ni punts i a part i que es tradueix en més de 2.000 concerts, 14 discos, 23 espectacles, el Premi Nacional de Cultura, el Premi Joan Amades, dos premis ARC, un premi Altaveu i 12 premis Enderrock, estos darrers tots atorgats per votació popular. Quins objectius teniu a llarg termini? 

Cap ni un. Mai ens hem plantejat cap altre objectiu que el de continuar caminant i mantenint la il·lusió pel nostre treball. Crec que fins al moment ho estem aconseguint i ens donem per ben contents. Vivim de la nostra faena i ens agrada fer-la; transmetem sentiments i energies…

– Tindrem Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries per a molts anys encara? Heu pensat en algun moment en el vostre comiat? 

No, no pensem en comiats. Mira, de vegades em trobo algú que em diu “Xeic, veig que no pareu!”. I jo li responc: “ja mos pararan, no?”.

A més, qui sap si potser algun dia natros ho deixem però els nostres personatges ens sobreviuen? L’experiència ens està demostrant que això pot succeir.

–  La vostra nova creació ‘Ilercavònia‘, recupera els orígens de l’antiga regió de l’Ebre a través de cançons que han esdevingut himnes populars i han forjat la seua identitat. Com ha sigut el procés creatiu d’aquest treball? 

Ha sigut molt laboriós, com tots els processos de treball creatiu. Des de que comencem de zero fins que estrenem una nova proposta ens passem prop de dos anys donant-li voltes. Som un equip i allò que fem té sempre aportacions de cadascun de natros. El treball col·lectiu dona satisfaccions col·lectives, però costa. Costa molt…

– Al llarg d’aquests anys heu tingut algun referent? 

Clar que si. Cadascú tenim els nostres referents i les nostres influències musicals, que sense dubte han contribuït en la nostra creació. Uns hem begut de les fonts del folk, la cançó social i la tradició mediterrània, altres del jazz, la música d’arrels africanes… Totes estes influències són bones. Si escoltes a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, potser intuiràs molts referents; tot, això si, passat pel context social i cultural del temps i el lloc on vivim.

– Durant el confinament no us vau aturar. Cada dia van publicar una cançó en un document que ha quedat com una crònica de 55 dies històrics. Com us va rebre la gent? Va ser díficil organitzar-vos?

Ho vam començar amb l’idea d’animar a la gent a suportar millor aquells dies difícils. De seguida ho vam continuar gairebé com una responsabilitat: cada dia a les 7 de la tarda havíem de publicar una cançó… Primer eren per donar ànims i força, poc a poc apareixien en algun moment reflexions iròniques sobre situacions que no s’acabaven d’entendre… Rebíem molts missatges d’agraïment i encoratjant-nos a continuar.

Com ens organitzàvem? Cadascú des de casa seua i a base d’instagrams i facebooks, com tothom. En ben pocs dies ens vam fer especialistes en noves tecnologies…

– Quines mancances creieu que tenim a les Terres de l’Ebre?

Som el sud d’un país molt centralista. Malgrat els molts anys que portem lluitant, encara estem en la fase de recordar a l’Administració allò de que “el sud existeix”. Som d’allà baix i ens sentim orgullosos de ser-ho, però aquí et citaria el text d’una de les nostres cançons:

Lo millor d’esta terra
se mos ho han volgut endur
i a canvi mos volen enviar
allò que no vol ningú.

Quan vé l’hora de votar
tots se’n recorden de mi,
però durant la resta del temps
jo sóc lo que es queda aquí.

Jo voldria viure on he nascut,
estudiar i treballar
sense tindre més remei que haver de marxar.

 – Per últim, com som una ràdio musical ens agradaria saber quina és la cançó que més us ha marcat personalment? (Vostra)

Cada cançó és com un fruit del teu treball. Ens les estimem molt totes. Probablement, una de les que més han marcat la nostra trajectòria i a la que es refereixen els cronistes quan parlen dels Quicos és lo ‘Fandango dels adéus’. Un cant d’enyorança de la terra, una cançó d’emigrant inspirada en els fets històrics de l’expulsió dels moriscos, l’any 1610 des de ports com el de la Ràpita.

Redacció- Xavi Llambrich



- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -