De Bon Matí

Els avis estan per a malcriar?

Noemí Alquézar.- Aquesta setmana la psicòloga Idoia Balagué ens acosta a la figura de l’avi en l’àmbit educacional.

Noemí: Idoia Balagué la nostra psicòloga especialitzada en educació. Bon dia Idoia.

Idoia: Bon dia.

N: Una setmaneta més que anem investigant sobre el fantàstic món dels nens i de l’educació en general, no?

I: Sí.

N: I avui anem a donar especial protagonisme a la figura dels avis.

I: Sí. He considerat que m’apetia parlar d’este tema perquè vaig veure una notícia, Noemí, que explicaven una AMPA d’un col·legi de Madrid que havien variat el nom per a introduir la figura dels avis dins d’aquesta associació de pares i mares. Llavors me va sorprendre si més no.

N: Això vol dir que la figura de l’avi és cada vegada més present en l’educació i sobretot en els “temps morts” dels nens, no?

I: Sí. Ells el que al·legaven que els avis cada cop tenen més responsabilitats ells també els donarien més drets.

N: I tu Idoia com veus el fet que cada vegada siguin més els avis els que han d’estar amb els nens?

I: Té les seues parts. Crec que és molt important que els nens estiguin amb els avis o amb altres familiars que els donin afecte molt proper perquè el nen vulguis o no construirà la seua personalitat a partir dels vincles, també. Llavors l’avi sempre dona un vincle molt segur.

N: Sempre hi ha una relació molt especial amb els avis, no?

I: Clar. És el vincle segur que estava dient. L’avi sempre et dona seguretat, reforç, creu que ets el millor…

N: Inclús la visió dels avis, moltes vegades, s’ha dit que els avis han experimentat cap als néts sensacions que cap a sons fills no havien tingut abans, no?

I: Els avis el que fan és prendre distància de la figura de pare que havien exercit i això els genera sensacions diferents.

N: Això que els avis malcrien, no? D’aquí aquesta expressió.

I: Ara, no podem perdre de vista que un avi ha de fer d’avi i un pare ha de fer de pare. El que no podem fer és que l’avi passi un excés d’hores amb el nen perquè també el desgasta.

N: Això que estiguéssim tan ocupats els pares està traspassant els papers, no? I al final la referència diària acaba sent els avis en lloc dels pares per als nens, no?

I: Sí, sí. Hi ha molts avis que els ho preguntes i estan molt contents, sobretot les àvies perquè les àvies havien fet un paper de cuidar-ho tot, antigament, i segueixen reproduint-ho i això fa que se sentin útils.

I: Però, en molts altres casos. Inclús trenquen els seus plans de jubilació perquè ara han de cuidar un nét.

N: A més a més, pensem que estem en un punt en que les generacions canvien i els avis són cada vegada molt més grans, també. Perquè els pares són més grans i les energies ja no són les que eren.

I: Sí, però en canvi, volem que segueixin fent el mateix, llavors tenim un problema: perquè tenim avis de 70 anys que han de passar-se les tardes amb els nens i físicament no estan igual que un avi de 40.

N: I a nivell educacional, la figura d’un avi, tot i que emocionalment hem dit que sí que porta aquesta seguretat, possiblement alhora de crear per exemple, límits… tot plegat són igual de bons que un pare?

I: Clar, aquí està el problema. Un avi que ha de fer d’avi i un avi que ha de marcar els límits que hagi marcat el pare però no ha de ser ell qui els estableixi aquests límits perquè l’avi és l’avi i el que ha fer és malcriar d’alguna manera el nét.

N: Hauríem de revisar una miqueta aquestes relacions. I veure quan abusem de figures que no haurien de ser tan habituals com estem fent.

I: Sí. Deixar-los descansar.

N: Que els avis facin d’avis, en definitiva. Idoia, moltíssimes gràcies una setmaneta més. Fins la setmana vinent.

I: Gràcies.

N: Adéu, bon dia.

Tags
Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Et pot interessar...

Close
Close