El Banc Europeu d’Inversions (BEI) tenia “indicis suficients” per aturar el finançament del projecte Castor i “requerir més informació” sobre el seu desenvolupament i viabilitat. La representat de l’Observatori del Deute en la Globalització, Mònica Guiteras, ha recordat, així, davant la Comissió d’Investigació del Parlament sobre el cas, com l’organisme financer públic comunitari va incomplir la seva responsabilitat donant suport financer al fracassat magatzem de gas submarí. El BEI no només va comprar 300 milions d’euros de deute subordinat amb diners públics i va habilitar una línia de liquiditat de 200 milions per garantir l’èxit financer de l’operació sinó que va exigir el retorn als bonistes sense assumir cap responsabilitat per un fiasco tècnic que no va voler estudiar prèviament.
El BEI, com va denunciar el Parlament Europeu i va reconèixer amb la boca petita el mateix organisme en un informe, es va desvincular totalment de les responsabilitats tècniques del projecte a l’hora de finançar-lo, sense valorar els possibles efectes sobre la població i el medi ambient. Per contra, es va esforçar per garantir que els inversors que havien comprat els bons sènior tenien la inversió assegurada i, va ser així, com no van perdre “ni un cèntim”, únicament els futurs beneficis.
Emparat en una suposada necessitat estratègica per garantir el subministrament de gas –que la caiguda de la demanda posterior i la crisi energètica han tirat pel terra-, el Castor va passar el sedàs per al finançament de projecte que no s’adeqüen al canvi de model energètic i lluny de l’economia real. I, malgrat que els mercats i inversors no eren aliens als riscos, la seva actuació va permetre que s’acabessin carregant als consumidors. “El BEI havia d’haver pagat els bonistes amb deute subordinat i no carregar els costos a la ciutadania”, ha explicat Guiteras, qui ha recordat que, en altres casos, com a Itàlia, ha finançat projectes vinculats a casos de corrupció.
De fet, i segons ha recordat, aquests inversors havien estat informats de la possibilitat que la compensació no es materialitzés -“sabien més que nosaltres”, ha precisat- si el govern espanyol renunciava sota l’argument que la concessionària no havia complert les seves obligacions. En aquest escenari havia de ser ACS qui retornés els 1.440 milions d’euros dels bons.
Al final, l’executiu del PP, en un temps rècord, va ordenar el pagament dels 1.350 milions a la constructora amb aquest objectiu: ho va fer amb un crèdit sol·licitat per Enagás que els consumidors havien de tornar en 30 anys mitjançant la factura del gas. Suspesos els pagaments pel Tribunal Constitucional, els jutjats hauran de decidir sobre la demanda dels bancs creditors –Santander, Bankia i Caixabank- al respecte. Una nova patata calenta del govern espanyol als tribunals.
