L’any 1942 es va inaugurar a l’Estat la primera línia de ferrocarrils de la companyia Renfe, el tren del Val de Zafán. Però el que ningú podia sospitar aleshores era que aquella línia de tren estava maleïda per la tragèdia i la sang d’homes que, amb treballs forçats, la van construir fent pons i túnels a força de dinamita pura per sota de la serra de Pàndols. Això no és tot, ja que feia pocs anys, hi havia hagut la cruenta Batalla de l’Ebre, que va durar quasi quatre mesos. En aquest tràgic esdeveniment van morir més de 100.000 soldats entre els dos bàndols.
El projecte de Renfe tenia per finalitat obrir una via que anés de les terres seques d’Aragó a les terres humides del riu Ebre fins a arribar al mar Mediterrani, a la població marinera de la Ràpita, però la línia ferroviària no va arribar mai fins al seu final previst. La línia feia un recorregut de 130 km sortint de la població d’Híjar, traspassava terres de Terol i els Ports de Beseit, al Matarranya. Entrava a Catalunya traspassant per sota la perforada serra de Pàndols, a la Terra Alta, i tot seguit baixava en paral·lel al riu Ebre fins a arribar a l’estació de Tortosa. I d’aquí no va passar mai el tren, malgrat que s’havien aplanat els terrenys perquè seguís la línia, el projecte es va detenir a Tortosa. Per què no va ser així? Mai es va saber, és un misteri…
Un tren violent
La línia de ferrocarril es va construir fent servir, com a mà d’obra, presoners de guerra republicans, amb patiments, tragèdies i molta sang humana vessada. Durant la Batalla de l’Ebre, el projecte va tenir un tràfic intens: es transportaven fins a 3.000 tones de material bèl·lic diàriament. Va haver-hi un temps en què la línia del Val de Zafán era temuda per tothom. Els temors es van incrementar quan, després de la seua inauguració, transportava gent moribunda de la guerra, ferits, presoners torturats i fins i tot cadàvers de morts repatriats cap a l’Aragó. Per això era una línia estigmatitzada i, per tant, maleïda.
L’esperit de la natura de la serra de Pàndols se’n va ressentir, i quan van començar les obres, de cop, tant la font de la Donzella, situada prop del paratge de la Fontcalda, com altres fonts d’aigua pura van deixar de brollar. La mateixa natura s’hi manifestava en contra, però el tren va continuant funcionant fins a arribar a la ciutat de Tortosa el setembre de 1941.
Mentre la línia del Val de Zafán va estar funcionant, tanmateix, la natura es queixava i es produïen accidents d’enfonsaments de túnels i ponts, que eren puntualment reparats. El projecte continuava endavant. Però es va produir la desgràcia definitiva que va paralitzar, per sempre, la construcció de la línia i la va perpetuar com a maleïda.
L’accident que va perpetuar la maledicció
L’accident que va acabar amb tot es va produir l’any 1968, quan es van produir dues desgràcies consecutives: primer es va enfonsar un pont prop de la població de Xerta i després va caure un túnel situat entre les poblacions del Pinell de Brai i Prat de Comte. Aquesta va ser la mort tècnica de la línia. Però encara hi va haver una desgràcia més. En l’últim viatge que es va fer amb passatgers l’any 1968 hi va haver tempesta. Plovia a bots i barrals i la desgràcia va fer que caigués un llamp a l’últim vagó del tren, que era de fusta. La maledicció de la línia del Val de Zafán es va manifestar fins a l’últim viatge, l’últim dia, a l’últim tren i a l’últim vagó.
Un cop el tren havia desaparegut, aleshores va aparèixer “l’esperit del tren”. En caure la tarda, la gent que habitava prop de les vies, sentia i veia passar una mena d’aparició humana muntada a sobre d’una vagoneta dels ferroviaris que viatjava pels raïls des de la població de Roquetes a Xerta. Aquest enigma particular de tot el cas té una resolució més mundana, per això. Aquest esperit era en realitat Joan Fabregat, un amic del ferrocarril de Roquetes. L’home va instal·lar-se sota un pont d’aquesta línia maleïda i cada nit la recorria en vagoneta. Per què va fer tot això? El seu anhel era convertir la tragèdia en una història romàntica, perquè aquest fals esperit del tren, Joan, no volia que la línia del Val de Zafán desaparegués per sempre més. Els seus actes, els més positius de tota aquesta història, van ajudar a convertir la maledicció en el que és ara, 50 anys després de l’inici del projecte: tota una llegenda.
Font: ElNacional.cat
