Cesc Triquell és un dels noms més coneguts de la nova fornada de músics catalans gràcies a la seva estel·lar participació al talent show de TV3, “Eufòria”, al qual va
quedar en segona posició.
Des de l’adolescència la música ha estat el seu motor vital, una passió que durant la pandèmia la va professionalitzar convertint-se en el compositor, l’intèrpret i el productor que és avui.
Els fruits del seu talent surten a la llum aquest 2023 amb un disc debut que es mou entre el pop i la música urbana.
Triquell és un dels plats forts d’aquest any a l’edició de Lo Riu Sona Festival. La redacció d’Imagina Ràdio hem pogut parlar amb ell per conèixer la seva trajectòria i la seva part més personal:
Com ho definiries tot el que fas?
Bueno, és un procés constant, és un curro, i al final doncs trobar formes d’inspirar-se, formes de crear i de construir la casa, començant pel terra, evidentment, i la música és com tota rama creativa, doncs és un procés com recurrent, no?
La inspiració a vegades ve, a vegades et deixa, però si tu la treballes és com la sort també, també es busca, no? I bueno, doncs ens agrada fer música, jo tinc un molt bon equip, que per sort són els meus col·legues, i mira, hem fet musiqueta i a vegades, bueno, té un reconeixement a un altre, però portem ja 6 o 7 anys fent música, i clar, tenim una mena com de paràmetre, no?, per saber què ens agrada i què no, com funcionem bé.
Vas començar sent un xiquet, no?
Bueno, no, tenia ja 17 anys, ja no era tan xiquet, però em van ensenyar a produir i això que bueno, al final doncs si trobes gent que té interessos afins de tu, doncs agaves muntant una mica un club, no?, de penya que ens mola aquesta moguda, que ens agrada parlar, que ens agrada, jo què sé, que ens dona idees i que a vegades doncs mira, acaben amb cançons, a vegades acaben amb videoclips, a vegades acaben amb fotos i a vegades acaben amb la conversa mateixa, sí, sí.
I Cesc, hem parlat de la teua feina, però també ara parlem una mica més de la part personal, molts ja et coneixeran, però també ens interessa saber com te definixes tu mateix. Cesc Triquell, qui diries que és?
Crec que és molt important, sobretot qui es dedica al món escénic perquè és una imatge que és més o menys entre cometes pública, saber diferenciar què és la vida professional, què és la vida artística i què és la vida personal, no? I m’agrada que en el meu entorn personal, el més proper, el ser clar, doncs qui més amor dedico, doncs evidentment jo he estat i seré sempre el Cesc, no? Però Triquell ara, que també és el meu cognom, és el projecte que hem fet junts, és un projecte que fa música en català i a vegades experimenta en anglès i no només en català, sinó en altres coses. Triquell també ha passat per experiències més o menys mediàtiques i en aquestes ens trobem, de diferenciar una miqueta de saber dir ok, això soc jo persona i això soc jo que al final tots a nivell de sobre l’escenari podem tenir un altre ego, no?
Una de les coses que potser no tothom sap és que tu ets professor d’anglès, no? Tu vas deixar la teva feina per dedicar-te a això, com te’n vas adonar que la música era la teva passió i què et va portar a prendre la decisió de deixar la teva feina com a professor d’anglès?
Clar, bueno, a veure, jo he estat sempre educador al món pedagògic, al final també es plasma una mica en la música que faig, sempre m’agrada que hi pugui haver algun tipus de contingut que puguis reflexar o que tingui aquest punt, no sé, no sé si és social, lluita de classes una miqueta, no? I bueno, al final jo què sé, són dues vocacions que sempre havia compaginat i el dia que vaig haver de deixar la feina era perquè les implicacions d’un programa de tele eren diàries i era impossible compaginar-ho, no? I ara per sort puc viure de la música però sempre en aquest punt vocacional de que al final tota persona que té una influència ha de ser conscient que és un exponent, o sigui que és un model de conducta, no?
I jo com que he pogut treballar amb joves infants i he sigut educador, doncs m’agrada que també la música pugui tenir aquest punt reflexiu.
Música amb missatge, no, al final?
Sí, bueno, i a vegades no, a vegades també m’haig de permetre, ja tinc tendència a deixar anar missatges, no? També em vull permetre, no sé, hi ha temes on jugues més i on cantes més i al final el missatge no és tant el propi missatge sinó també que puguis ballar un rato i oblidar-te del missatge, no? Per mi i en aquestes em trobo, no? Espero que no em defineixi molt perquè si em defineixo molt voldrà dir que m’he estancat.
Quins missatges o temes importants intentes transmetre a través de la teua música o quins diries que són els missatges més importants que vols transmetre?
Al final el missatge o de l’amor o del sentiment, parlar de traumes, parlar de pors i altres cançons que parlen una miqueta més de com està el panorama, de com veig el pati, de les meves paranoies i en aquestes ens trobem, al final cada missatge té el seu receptor i el receptor és qui li dona la importància i jo com a creador li dono la mateixa importància a tots els que faig.
Eufòria ha sigut una plataforma, ha sigut dels que han fet un boom i estàs dins del panorama musical totalment ara mateix, ho estàs petant. Tu ets conscient d’això?
Jo també procuro no ser-me massa conscient perquè petar o no petar és una cosa que no només depèn de tu i depèn també dels cicles i a vegades tens més reconeixement i tens concerts on hi ha més gent i després hi ha èpoques on no. Jo recordo del principi quan es feia música evidentment no hi havia tanta quantitat de gent i ens semblava igual de bonic, al final estar-ho petant o no és una cosa que és adjacent a tu i que tu no pots intentar controlar. Com més un s’obsessiona en ser reconegut i en ser admirat i aclamat potser és quan pitjor ho passa i quan menys propi és el contingut.
I si ho fas rodejat també de gent que et valora i que t’estima, millor, no?
Clar, això és un doble guany. Al final, perquè no deixem de ser en essència tots el mateix i és ser conscient del privilegi de poder fer el teu projecte professional rodejat de gent que el fa millor i no que te’l tallen o que te’l priven o te’l fan pitjor.
Quins diries que són els teus projectes musicals actuals i què trobes que et depara el futur en aquesta carrera?
Mira, doncs a mi sempre m’ha agradat produir. M’agrada fer les maquetes d’alguns dels temes que faig i intervinc molt en el procés de producció i tal i ara estic una mica entrant al món del disseny de so que és tot allò de fer bandes sonores de muntar el so de curts, de projectes i possiblement l’any que ve em formi en això en so, en postproducció de so i en poder entendre els processos del so des que comença fins que acaba que sigui una cançó, sigui una banda sonora, sigui un podcast o sigui una entrevista m’agrada tota la part tècnica del so i crec que com més n’aprengui, millor entendré el que faig i millor sortirà.
Al final ets un artista en constant evolució
Bueno, això és com hauria de ser i crec que ho he dit uns quants cops però L’Eduard Cohen ho diu que l’art estan les noves formes. Les noves formes es troben en no estancar-se en progressar, en explorar nous terrenys en explorar nous entorns, noves dinàmiques creatives també d’estar atent a què t’està passant al llarg de la vida de llegir, d’estar una mica cultivadet i anar provant, indagar ben cap aquí, allà i a la millor alguna cosa et surt i tu n’estàs molt orgullós i no té tant reconeixement o no s’entén tant però forma part del teu camí i al final la trajectòria d’un artista també ha de ser el plasma de la vida que porta.
Com a consell als joves que aspiren a seguir els seus somnis i a dedicar-se també a aquest món de la música quin missatge els donaries, quin consell els podries donar?
Jo us diria que crear no és només fer música que crear està en molts apartats de la vida que a partir de cuinar un plat a la teva cuina a partir de cuinar un plat a la teva cuina pots arribar a entendre parts d’un procés creatiu que a partir d’haver una pel·lícula de narrativa X també pots treure inspiració per fer una cançó o de tractar un tema que en llegir un llibre, que en pintar una paret que tot el que fem té al final una part que és la part màgica i no robòtica que és la que té l’ésser humà de fer coses i que no es limiti només a crear una sola cosa i que cobrir perspectiva que és molt fàcil a vegades que ens obsessionem i ens nubli la vista que se’ns faci com la visió de túnel i tenir perspectiva és això poder veure les coses i veure que no estem sols que les coses poden fer de mil maneres diferents i que la inspiració pot venir de llocs molt inesperats.
Redacció- Xavi Llambrich
