NotíciesOpinió

Bussons calats

Ans sempre anava a vore l’ANGULA en mon pare. Diego el Ratat era el campió del RIU. Quan ell en “tocava”, acabaven calant tots a les nits següents. Sempre fidel a la seua cita amb el riu; encara que no se n’agafés. Dos o tres vegades de visita cada nit; ell sempre davant amb la pila, això sí. Embornàvem el CAMÍ de la caseta amb els llums del Citroën apagats. La vella i desordenada furgona se sabia de memòria el trajecte, apartant les CANYES decididament. I entràvem al PAS, perfectament habillat i muntat damunt les fosques aigües del riu. Enginyeria nàutica. I ho fèiem pacientment, com havia de ser. Al final del trajecte, el bussó ben amarrat de cara a la mar. La LLUM, dins a la tela verda, enllumenava de manera valenta el trajecte fluvial: semblava un camp d’aterratge perfectament il·luminat. Com ESPURNES fugaces de llum veiem entrar moltes NITS les ANGULES, dins la boca del bussó. Mira!… una, dos, tres. Brillants, màgiques, transparents i fugisseres. Eren altres temps… Entranyables clar. D’un temps; d’un país.

Tags
Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close