NotíciesOpinió

Anxoves

Estimada lectora (establim d’entrada que et tractaré d’aquesta manera, independentment del que tingues entre les cames). Estimada lectora, deia, et vull fer una pregunta.

Què és tenir opinió? I una altra: l’opinió és sempre fruit d’un moment, o, segons tu, és un valor personal inalterable?

Hi vinc donant voltes… per exemple, tu opines el mateix avui que fa un mes? I que fa un any? I una dècada? I, el que realment m’interessa: qui creus que té més raó, el tu d’ara o el de fa una dècada?

I, si ets d’una quinta granadeta, què passaria si haguessis pogut piular tweets fa vint anys? Serà just, en un moment en què tot queda gravat a la pedra cibernètica, fer pagar al meujo de l’any 2030 les burrades que estic dient ara mateix? És just esgrimir com a crítica les coses que algú va dir fa quinze anys? Amb quina vara medim avui, amb quina ahir, amb quina demà?

És més: voldríem ser un individu que no canviés mai d’opinió, que es manté ferm en les seues conviccions? Alguns en diran lleialtat a un mateix, coherència vital, principis inalterables… uns altres en diran tancament de mires, poca flexibilitat emocional, hermetisme espiritual.

La frase “no canvies mai” és meravellosa i horrible a parts iguals. Quasi com llançar, sense voler, una maledicció.

Suposem que un home i una dona es discuteixen després de trenta anys de casats (suposem!). Es passen hores i hores tirant-se els plats pel cap i, quan finalment decideixen acabar amb tot, ell li solta: “És que tu has canviat”. Ella li respon: “Tu, en canvi, no gens”. Qui dels dos té més raó per estar enfadat?

I, per acabar, l’anècdota que ho ha originat tot. La meua parella, al principi de sortir, trobava les anxoves fastigoses. Era més que fàstic, odi. Els arguments eren sòlids i convincents: són saladíssimes, llefiscoses, peludes, desagradables a la vista, al gust i a l’olfacte. Ho repetia cada vegada com si fos un mantra, una filosofia de vida, un lema polític (Aliança Antianxovista). Però, mira tu com són les coses, la total repugnància cap a aquestes criatures va canviar, anys més tard, en un viatge a L’Escala. A partir de llavors, faltava temps per a acompanyar-ho tot amb un bon platet d’anxoves i el diccionari es quedava curt per a descriure un aperitiu tan deliciós. Va trair els seus principis? Va ensorrar com si res anys i anys de retòrica d’acer contra les anxoves? Jo crec que no: va descobrir que les anxoves són el millor del món. Perquè ho són. I no canviaré d’opinió.

David Anguera. Actor Tortosí que viu a Barcelona.

Tags
Mostra més

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close