La mataré

Va haver-hi una època que els grups musicals d’aquestes contrades inconscientment es pensaven que podien cantar el que volguessin, sense cap límit, sense cap autocensura, sense cap reflexió i raonament. Eren uns temps en què tot valia i tot es podia cantar, simplement havien de rimar les estrofes i ja eres un geni musical. Tanmateix, inconscientment  estaven inculcant i adoctrinant  amb les seves lletres a milers de joves, seguidors i fans a un comportament i unes actituds que avui en dia serien del tot impensables.

I és que, en nom d’un mal entès progressisme urbà i una cultura lliure s’hi arribà a compondre verdaderes apologies de l’odi, de la rancúnia i de la violència de gènere. Fou una època on l’insult humà brillava amb el màxim esplendor en el panorama musical peninsular i progressisme cultural. Foren uns temps on la majoria de joves cantaven i ballaven veritables aberracions musicals i no és estrany que d’aquelles noces aquests convits.

Una de les cançons que passaran a la història musical pel seu mal gust i que podria estar catalogada com un himne a l’apologia de l’odi i a la violència de gènere és sens dubte aquella anomenada: La mataré, del grup de rock metropolità, Loquillo y los trogloditas. Aquests fenòmens musicals cridaven a ritme de rock: només la volien matar, a punta d’una navalla. Pel simple fet, que ella volia ser lliure com l’aire i no estar amarrada a personatges d’una intel·ligència que no anava més a lluny d’una neurona al cervell.

 

Per |2018-02-05T10:29:43+00:0029, gener, 2018||0 Comentaris

Deixeu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada