La cadència inventada

Joanet Migranya. Ara feia molt de temps que no sentia aquest nom. La primera vegada que el vaig sentir va ser en boca del meu avi. “És una ampolla d’aigua plena de llumins”, així me’l va descriure un dia el pare del meu progenitor. Es van conèixer una nit tèbia d’agost, a la vora d’un estàtic foc que agonitzava entre crepusculars brases daurades. Joanet Migranya gratava la panxa d’una guitarra humida mentre improvisava versos infestats de poesia suïcida. El meu avi, un amant de Pau Riba, Jaume Sisa, els Setze Jutges i de tots els tarats de la Nova Cançó, va connectar a l’instant amb aquella música. No és d’estranyar, doncs, que ràpidament trenquessin el gel i es posessin a parlar sobre temes tan profundament banals com la idiosincràsia de les plantes, el tarannà dels aliments i el timbre de les respostes inacabades. Fruit d’aquesta sinergia instantània, Joanet Migranya va regalar al meu avi el vinil del seu primer treball musical: Meló per obrir. “El primer te’l regalo jo, el segon l’hauràs de pagar tu”. Però mai va haver-hi segon. El meu avi li va perdre el rastre al cap dels anys i l’única herència que va poder conservar d’ell van ser tres trobades i un vinil. Vinil que va acabar a les meves mans pel meu dissetè aniversari. Suposo que aquella ofrena volia marcar el camí a seguir: despertar la curiositat d’una imaginació assetjada per la comoditat. De primeres no va funcionar, ja que el vinil va quedar oblidat al fons d’un calaix. Però l’altre dia i onze anys després, fent neteja comunitària d’andròmines algú va preguntar: “Meló per obrir… de Joanet Migranya. Què faig amb això?”. I aquí estic, encara amb el paladar capgirat després d’escoltar per enèsima vegada en poques hores aquesta joia rovellada de la música catalana. El disc pretén ser conceptual però es perd enmig de dimensions ocultes i paradisos frustrats. La mateixa portada del vinil així ho resa: una tirolina llesta i disposada per fer un salt al buit.

L’àlbum arranca amb la cançó “Richard Parker“. Una guitarra mandrosa t’acomoda a la butaca de casa mentre la veu de Joanet Migranya comença a narrar la història del tripulant Parker. Una expedició naval britànica de finals del S. XIX es dirigeix a Sidney a lloms i vela del iot Mignonette amb l’objectiu de lliurar l’embarcació a terres australianes. Però a l’alçada de l’illa Santa Elena, el vaixell naufraga. Els quatre tripulants de la nau, entre ells el jove Parker, aconsegueixen sobreviure i aquí comença la seva odissea atlàntica. Perduts enmig de l’oceà remant a bot trencat, aguanten tres setmanes hidratant-se a base d’orina i llàgrimes. Un dia l’inexpert tripulant Parker perd el cap i acaba bevent aigua del mar. Immediatament emmalalteix. Adduint que Parker està molt malaltonet, els altres tres tripulants l’assassinen i se’l mengen. La llei del mar. Joanet Migranya tanca la cançó amb una frase memorable: “La carn estava bona / potser un pèl salada“. El següent tema que sona és “Coses que no va dir Voltaire“. Un rock and roll parsimoniós obre la veda a una sèrie de sentències que no es poden atribuir a Voltaire. Des de “Quo vadis?” fins a “de primer menjarem tempura de verdures“. Al final de la composició, un solo de piano acompanya la desfigurada veu de Migranya mentre aquest maleeix la seva sort: “Per què? / Per què ho he fet? / Hagués estat més fàcil fer les frases de Voltaire!“. Sembla que el mateix cantautor s’adona que ha escollit malament i que s’ha perdut en la immensitat dels seus anhels. La tercera aportació del disc és una peça instrumental. Donat que les dues primeres cançons fan venir ganes d’ingerir barbitúrics sense mirar enrere, un pot pensar que una instrumental és la millor manera d’agafar oxigen. Una flauta dolça comença amb molta força però als cinc segons falla un parell notes i s’atura en sec. I aquí s’acaba la cançó. Cinc segons que resumeixen una vida: si no surt, no surt.

L’equador de Meló per obrir arriba amb “On són els meus diners?”. Sens dubte, un intent d’emular el “You never give me your money” de The Beatles. L’única diferència és que McCartney es queixava amb fonament mentre que la discogràfica de Migranya era una empresa mirall per blanquejar diners. Curiosament, en aquesta cançó apareix una veu femenina que només pronuncia la paraula “fatal”. Unes trompetes eixordadores marquen els primers compassos de “Caravaggio t’he trobat”. Joanet Migranya es vesteix d’home orquestra per tocar tots els instruments d’aquesta oda a l’absurd. El seu to injustificablement agressiu ens transporta a la Itàlia del 1600. En el seu moment, es van fer moltes hipòtesis al voltant del lloc on havia mort l’artífex de la pintura barroca. Migranya assegura, en aquesta cançó, saber on va morir de debò: en un propi quadre del pintor. “He vist la teva mà / sense vida ni futur / al fons d’una tela / entremig del clarobscur”, canta Joanet en una de les interpretacions més intenses del disc. Arribem ja a les tres últimes composicions de Meló per obrir. La sisena peça és un insofrible teixit ambiental on el so d’una cafetera arribant al clímax d’ebullició representa el total de la cançó. He de dir, però, que com més l’escolto més m’agrada. Tot seguit, entra en escena “Por a volar sol”. Migranya solfeja com pot un folk depilat on explica el seu pànic a viatjar sol en avió. Al cantautor li fa por que el pilot entri en un estat de relaxació soporífer. En fi, tots tenim alguna dèria, no és així? I entre acords que travessen núvols arriba l’última cançó del disc. Un himne. Guitarra i veu. Com en els bons temps. O millor dit, com en l’únic temps.“ No demanis tant”. Joanet Migranya es vesteix de Dylan per posar sobre la taula un assumpte que el preocupa: l’obsessió pel disseny exclusiu de l’art. “No em demanis que faci la cançó que tu necessites / Escolta el que et dono i si no et transporta, camina a una altra banda”. Finalment, la darrera frase del tema posa els pèls de punta: “Com menys gent millor / Com menys gent millor, en general”. Genial, revelador i disc tancat. Vuit cançons irregulars d’una creació artística asimètrica. Primer i últim treball musical d’un autor nascut per brandar el megàfon de la indiferència. Una enèrgica crida a la revolució de les persones amb gepa, a les patologies curriculars i als vaticinis del passat. La cadència inventada. Aquest àlbum demana amor per als enterradors d’il·lusions i odi per als que es dediquen a desenterrar-les. A partir d’avui, aquesta obra serà la meva batalla perduda. A partir d’ahir, acabaré només la meitat del que hauria d’haver començat algun dia.

 

 

Per |2018-01-29T10:22:43+00:0029, gener, 2018||0 Comentaris

Deixeu un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.